19.07.2017 - 22:00
Tot el documentari val la pena. Tot. La frase final, però, és d’antologia: ‘El sistema és tan corrupte que expulsa els decents.’
Així ha funcionat i així funciona.
Las cloacas de Interior, el reportatge dirigit per Jaume Roures i produït per Mediapro, va fer pujar sensiblement, molt sensiblement, la temperatura de la indignació, dimarts a la nit, allà on es va veure, gràcies a l’emissió de TV3 i IB3. Perquè les televisions espanyoles no el van voler passar. I això que, per tant com s’hi deia, i per l’estat que s’hi retratava, n’haurien hagut de ser les primeres interessades.
Escric aquestes línies l’endemà de l’emissió, de la indignació, del trending topic mundial per a #CloacasInteriorTV3. No n’he sabut trobar notícia a les portades dels diaris d’allà. Hi ha l’article 155 de la constitució espanyola o una ‘apagada informativa’ que resulta que ‘imposa’ la Generalitat. Aquesta mena de coses, sí. D’allò altre, però, de la brigada política al Ministeri espanyol de l’Interior, ni piu. Potser sóc jo, que no me’ls miro amb bons ulls. O que, és clar, tot això passava de nit i el paper hi va arribar tard. Però avancen les hores. Arriba migdia. Dinar. Els digitals es van renovant. Cau la tarda. I res. Res de res.
La fanfàrria mediàtica guarda, a cals veïns de ponent, un silenci tan clamorós que és definitori.
Perquè, en qualsevol part del món que pretengui homologació democràtica, les revelacions d’aquest documentari haurien tingut conseqüències polítiques l’endemà mateix de l’emissió. Dimissions. Destitucions. Investigacions. Rectificacions. Hi ha prou teca, en aquesta hora i escaig de reportatge, per a provocar un veritable daltabaix.
Però no. Com qui sent ploure.
Darrerament, dos Pablos, Iglesias i Echenique, han fet simpàtiques especulacions sobre el referèndum, tot començant pel condicional ‘Si yo fuera catalán’. Tan sols per a dir que l’1-O no votarien.
Doncs beníssim.
Si ells fossin catalans, tindrien la possibilitat de votar o de no votar, de votar que sí o de votar que no o de votar en blanc o de posar dins del sobre un manifest. Són opcions. I cadascú és lliure de triar la seva. Vet aquí la proposta que ofereix aquest país: sentir-se la veu, les veus, saber-se poble i acceptar-ne democràticament la sobirania.
Tot mirant aquest resum audiovisual de clavegueres i porqueries vàries, pensava, en canvi, que quina oferta tan galdosa continua essent Espanya. I que, si se sap la brutícia i en veu l’estructura, on és que es guarda les indignacions, com és que no li surten els demòcrates en manifestació, com és que accepten tan tranquil·lament les evidències del seu podrimener.
Si algun dels Pablos fos català, efectivament, podria votar o no votar. Si jo fos espanyola… estaria morta de vergonya.
