Sí, home, sí, el dallonses…

Tots ens hem trobat alguna vegada en una situació en què no recordem una paraula. O no sabem ben bé què dir o com dir-ho, i pensem en veu alta: “ehmm…” Fins no fa gaire, la lingüística no s’havia preocupat d’estudiar allò que diem en aquestes situacions, sobretot perquè encara perdura la preponderància de la llengua escrita en l’estudi del llenguatge. La llengua oral és vista amb una certa inferioritat, una mena de parla desendreçada que no ens diu gairebé res de com són les llengües. Una visió que l’educació reglada també ha fet córrer entre els parlants. D’aquí que molta gent digui no saber parlar “bé” una llengua quan potser el que no en coneix són les convencions escrites.

Però les persones no parlem en “frases” o “oracions”. Més aviat parlem en grups de paraules que tenen un únic patró entonatiu i que queden delimitats per pauses, respiracions, clics amb la llengua, etc. Aquests grups de paraules, però, no són tan desestructurats com potser ens havíem volgut creure els lingüistes. Més aviat el contrari. Quan comparem llengües diferents ens adonem que els parlants tendeixen a dividir la informació i a agrupar paraules de manera semblant. Aquesta manera d’agrupar les paraules indica al nostre interlocutor que encara no hem acabat, o que sí que ho hem fet i ara pot dir-hi la seva. O que potser estem buscant una paraula, però la tenim a la punta de la llengua.

Un dels primers estudis en aquest àmbit analitzava l’ús de les formes uh i uhm en anglès. Clark i Fox Tree es van adonar que la distribució de les dues formes no era arbitrària, sinó que seguia un patró concret. Tant abans com després de la forma uh hi van trobar pauses més curtes que no pas amb la forma uhm. Van concloure, doncs, que els parlants d’anglès les tracten com dues paraules més de llengua amb significat convencionalitzat: ai, espera un moment que no trobo la paraula que vull i necessito un moment curt (uh) o llarg (uhm).

A l’hora de marcar que busquem un substantiu, moltes llengües trien els demostratius. Es fan servir com a comodí al lloc on aniria la paraula que es busca, per exemple, en coreà, estonià, indonesi, ilocano (Filipines), japonès, la varietat lovari del romaní (Europa central), maliseet-passamaquoddy (Estats Units i Canadà) o xinès mandarí. També entra en aquesta llista el català, que té la particularitat de fer servir dues formes derivades de demostratius exclusivament com a comodí: daixonses i dallonses. En rus, d’altra banda, el demostratiu ja apareix declinat amb el cas que hauria de portar el nom que no es troba. Un exemple, doncs, que els parlants tenen una idea més o menys clara del que volen dir i fan servir estratègies concretes quan els falta una paraula momentàniament.

Hi ha llengües que tenen paraules específiques per fer de comodí, però no sabem ben bé quin origen tenen. Per exemple, en iukaguir, una llengua del nord-est de Sibèria, la forma l’ə els pot guardar el lloc, per dir-ho d’alguna manera, tant a substantius com a verbs (i demostratius!) i, com en rus, l’ə apareix amb la morfologia que hauria de portar la paraula que es busca. A més, si gaires parlants deixen de dir quina és la paraula que no recordaven perquè creuen que l’interlocutor ja ho ha entès, aquestes paraules comodí poden acabar prenent uns altres significats segons el context i evolucionar com qualsevol altra paraula. En algunes llengües quítxua de Sud-amèrica, per exemple, la forma mashti, que té per origen ima shuti ‘quin nom’, s’ha acabat convertint en un verb lleuger, un verb amb un significat poc específic i que es concreta amb el complement que l’acompanya—en català tenim fer: fer figa, fer nosa, fer temps, etc.

Així doncs, la llengua oral és tan estructurada com ho pot ser l’escrita. Encara que no en siguem conscients, els parlants fem servir diverses estratègies per regular el discurs, unes estratègies que les llengües després acaben codificant i passen a evolucionar com ho fan la resta d’estructures morfosintàctiques. Vés a saber, doncs, com acabarà merda en català, perquè amb aquesta dèria escatològica tan nostrada també la fem servir de comodí quan no recordem una paraula: “Porta’m la merda aquella.”

Albert Ventayol és membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi).