Si ets una sucursal et tracten com allò que ets

Les franquícies franquistes que tenen els espanyols als Països Catalans fan el que és normal per al seu públic. No és notícia.

Els que no és normal es que sigui un partit català qui va col·laborar amb els franquistes per fer fora el president Torra del govern o no va deixar que el legítim president Puigdemont, fos president.
No ens hauriem de sorprendre pel que és normal i no hauriem de voler de president del Govern al que li agrada al Règim franquista, encara que digui ser independentista de paraula però no ho és de fets.

Ahir vaig transcriure una frase d’Antoni Gaudí i Cornet:

“Tornar als orígens és revolucionari”,

frase que vaig aprendre tot llegint un llibre del menorquí Quetglas sobre el reusenc fa una pila d’anys.

I què té a veure açò amb la destitució de la Bonig?

Aparentment, no-res. I jo us dic: TOT

El “procés d’alliberament” que duem avant és com el sudari del sogre de Penèlope, Laertes, què teixia de dia i desteixia a la nit. Eixe costant veure la situació del present i guaitar cap enrere per ataullar on ens hem equivocat. Fins que trobem el desllorigador en el seu temps precís. Estratègia, tàctica i “tempo” on fa profit. Veure el despertar tant de les Illes com dels Valencians no és balder. Els Principatins poden pensar que eixe estadi el tenen superat. Però “ensopeguem” contra una situació que ens fa fallar.

Veure-hi la reproducció d’ells – a càmera lenta- de com unes societats menys actives políticament i més descohesionades com anem saltant els mateixos obstacles també ajuda a refer l’estratègia de qui és el nostre ariet rompredor: El Principat.

La cultura de l’emancipació també s’aprèn a base de la “prova i error”. Cosa que tots hem fet al llarg de les nostres vides individuals. De la mateixza manera que la vida col·lectiva hem “d’ensenyar-se”, com diem a València.

Torne a Gaudí: Avui dia tots celebrem la vida i obra del nostre artista total. Si veieu, en les seues primeres obres no apareix el famós “trencadís” conegut internacionalment. Només crec que fent un centre sanitari que ara no recorde bé, fa un antecedent de bancs amb peces ceràmiques de gran format trencades i encaixades. Encara no hi havia arribades les decoracions de la Sagrada Família, ni el Palau Güell a Nou de la Rambla. Si recordeu la Casa Vicens té totes les “rajoles de València” senceres, les “manises”, que diem a València, per ser fetes a la vila taulellera de Manises, veïna del Cap i Casal.

Qui subministrava els teixits a València eren industrials del Vallès. I sembla que el Sr. Oltra propietari d’uns comerços ben coneguts a València demanà a algú dels seus proveïdors un “arquitecte d’eixe estil nou per a decorar les seues botigues que esteu fent a Barcelona”.

I n’enviaren Gaudí. La botiga que en féu és la de mà esquerra de l’entrada al Passatge Ripalda. Ubicada just a l’entrocament de plaça de l’Ajuntament amb SAnt Vicent. Front per front de la botiga de Mantons de Manila d’Àlvar Moliner. La botiga estava decorada amb fustes i una escala de caragol de fusta que duia a l’altell on hi havien el tubs de teixits, segons recorde sent jo xiquet. La Façana del passatge, però, conserva la cua oberta d’un paó reial feta amb vidres. El nét del sr. Oltra em va ensenyar un rebut signat per Gaudí de 9 pessetes pel disseny i la direcció de l’obreta. Això ho sé perquè cap al 2000, els Oltra venien l’Hotel que tenien a Plaça de l’ajuntament ii el comprador volgué que com a futur arquitecte de l’obra de restauració i adaptació supervisara les patologies de l’edifici i en el paquet” entrava també la botiga.

Gaudí, en eixe lapse de temps va fer dues coses cabdals per a la seua obra:
1. visitar El Cabanyal ( on va descobrir l’ús del trencadís, és a dir, els trencalls menuts de les peces ceràmiques que llançaven a escombreries les taulelleres i que la pobreta gent del Cabanyal usava pera protegir les façanes de les cases per l’ascensió per capil·laritat de la humitat. (La qual cosa és un error), i amb eixes menudalles feien composicions. Que després veurem magnificades als medallons i el banc del Parc Güell, la colònia Güell, Palau Güell i la Sagrada Família.

i 2. A escassos 150 m. de la botiga hi ha el campanar del Miquelet i la Llotja de la Seda. Ambdós amb sengles escales de caragol helicoïdals que va dibuixar pèr a daptar-les a les escales de passamà helicoïdal que pugen per dintre de les torres de la Sagrada Família.

És a dir, Gaudí torna a València per a entendre què feien els constructors valencians (Pere Comte, Andreu Julià, Francesc Baldomar, Pere Bonfill, etc.) de l’època sobirana, per a aplicar-ho a Barcelona.

Tothom mirem el Parc Güell, i ens encisa, però no veiem què ens estava dient Antoni Gaudí, i ha d’ésser un investigador español (Eduardo Rojo Albarrán) qui ens ho ensenye.

Perdoneu-me que us ho diga, però som una nació putapènica. Aquí va què és el PARC GÜELL, som front a l’escalinata de l’entrada entre les dues casetes de les guixetes i ell, ens fa:

“…..Plantat al segon replà, mirava ara el cap de la serp, ara l’escut calvinista de Nimes. Fins que es va fer la llum. Cap de serp amb la bandera de Catalunya i escut calvinista de Nimes, encara que separats perun replà de l’escalinata, formen part d’un sol conjunt escultòric. La desproporcionada cua que té el cocodril al seu darrere no li pertany -per això és de diferent color-, sinó que correspon al cap de la serp. Aquesta -la serp- representa la totalitat del PAÏSOS CATALANS, vistos des de Sud a Nord. Agafem un mapa i comprovem com el Sud de la província d’Alacant s’assembla al cap de la serp. Dintre de la serp -PAÏSOS CATALANS-, l’escut calvinista de Nimes, la darrera ciutat feudatària de la Corona d’Aragó, el Llenguadoc i la Catalunya francesa. El cocodril no està encadenat a cap de les palmeres que té a dreta i esquerrai que encara existeixen, sinó a Catalunya, a la Catalunya eterna; per això hi és encadenat no amb grillons sinó amb la corona de llorer de les monedes romanes i de l’escut calvinista, símbol d’eternitat……”

És clar, que aquest historiador espanyol no arriba a estudiar amb els prejudicis i adoctrinaments que ens encadenen mentalment als indígenes d’aquesta màtria.

Josep Blesa (València)

ESPANYA SEGUIRA CONSIDERANT SUCURSALS TOTS ELS PARTITS QUE MALDEN PER TENIR PERSONALITAT PROPIA EN ELS SEUS RESPENTIUS TERRITORIS

Les que s’equivoquen son les seus territorials dels partits que volen creure que si que tenenpersonalita propia.

El cas mes peremtori és el PSC que per logica s’hauria de dir PSOE de Catalunya. Fan veure que obliden que Espanya és “UNA”.

El PP no pateig tant d’aquest error, pero algunes vegades, com ara, ho fa i immediatament li ve la garrotada.

Sembla mentida que ho intentn,sabent com saben que Espanya és “Una unidad de Destino en lo Univrsal”.

Només la independencia pot trencar aquesta manera d’actuar. Però no pot trencar la manera de pensar dels espanyols.

PsoE i Podemos/Comuns tindran el que han covat, volent abans atacar els catalans a qualsevol preu que no pas ser coherents amb les seves sigles i esperit fundacional.
Seran escombrats per una població manipulada per la oligarquia econòmica-borbònica espanyolista i els seus mitjans de comunicació a sou.

Ara, ja tard, veuran el preu de donar suport al franquisme desfilant amb ells com va fer el fatxa de l’Illa i els aprofitats Iceta i Granados. La seva espanya serà engolida novament pel franquisme que ells mateixos han covat i que ells mateixos varen permetre viure incrustats a les administracions, policies i judicatures.

El principal artífex d’això va ser el mentider del Felipe González, i la seva parella de malifetes, l’Alonso Guerra, que quan varen tenir una majoria absoluta mai vista al Congrés de més de 200 diputats, no van moure un dit per sanejar el franquisme incrustat arreu. En aquell moment ningú ho va veure, però avui dia tots sabem que ni González ni Guerra no són ni socialistes ni obrers. Són vividors monarco-franquistes.
Al darrera li han anat, seguint el mateix camí i malmetent el que semblava un bri de frescor i d’esperança democràtica, els Podemites/Comuns, que també han venut la, seva ànima per una poltrona.

Si, probablement estem entrant en una nova etapa política. També a Europa. Va començar amb el Brexit i si aquest dijous a Escòcia guanya l’independentisme de forma contundent, seguirà Irlanda del Nord i probablement Gal·les. Brussel·les s’ho mirarà amb un somriure o potser no perquè el fenomen és més global i la descomposició dels estats que avui coneixem potser és un procés que ja ha començat. A Espanya sembla que la extrema dreta i el feixisme decantaran molt la nau de l’estat, tant que potser s’enfonsarà. Així sigui.

Sempre parlant dels espanyols. Aquí tením prou merda per capficar-nos amb espanyol. Això grácies a que ERC ( millor dit, els neoconvergents autonomistes que voten aquest partit sens voler-se informar de que tením presos. De fet, dos classes de presos, els que pateixen i volen ser lliures, i els que s’entreguen per ser màrtirs col.laboracionistes).

En Pere Duran Farell no va saber gasificar prou be l’estat espanyol i ara ens es més costarut. Primer per ells, i després per tota l’espanyolada infiltrada als païssos catalans, dirigents d’ERC agregats.

És tant difícil llegir informació com escriure-la. Més quan es viuen èpoques convulses on coexisteixen tantes voluntats disposades a desdibuixar els contorns, sempre a favor seu. La clau deu raure en què, qui escriu sempre té un element de reflexió addicional; l’imposant paper en blanc que obliga i condiciona. Això fa referència al text “Escrit des del futur” perquè la dificultat lectora se’m va fer innegablement present, i com immers en un immens truc de màgia, la meva atenció poruga es va quedar fixada just on els punts suspensius finals. Sí, el fantasma de l’extrema dreta espanyola fa por! És una por d’entrada, una por que fa sortir la cautela d’allà on ni imagines pogués estar amagada. Deu ser això mateix al que es refereix el concepte “apocalíptic”. Deu ser aquesta forma de distopia real que trenca l’acomodament, per llençar-nos a unes situacions que haurem de viure tant si vols, com si no…
Dita la prèvia, també és cert que en el mateix article, hi ha un treball de recull general de dades que és tant útil com substancial. Podem discutir si serà tota la veritat, o quin percentatge de realitat toca. En tot cas, fa un recorregut que ningú pot negar. El recorregut de descomposició dels estats-nació que toca de ple a la “democràcia plena” espanyola. Un recorregut que ara ha arribat a un estadi del qual no en pot pas tornar enrere: la dreta espanyola ha deixat de banda els postulats liberals democràtics per caure en el pou d’un conservadurisme retardatari que pot tenir connexions varies, però és del tot únic i característic. I amb aquesta, està estirant tot l’arc polític parlamentari en una davallada a l’infern de la democràcia, fins el punt de fer-la impossible. La presumpta obertura democràtica juancarlista ha mort! Suposo que és exactament això mateix el què indica aquesta editorial; la mort imposada de qualsevol vel·leïtat demòcrata que algú pogués tenir. I qui diu demòcrata a Espanya vol dir autòctona, i això vol dir fora del marge de l’aparell de l’Estat. Deu ser això mateix l’estil de vida madrileny que tant reclama la Ayuso. No sé pas si hi cap tanta gent sota aquests paraigües! Sobretot no sé pas la geopolítica ibèrica de l’estat espanyol podrà suportar aquesta pressió.
Ja hi són pel tros, i s’hi han fotut tots solets!

No saber o no voler torejar la patologia hereditària e intrínseca del què és i representa Espanya en el seu context històric i evolutiu. Aquest es el mal que ha patit el PSOE.
El PSOE partit històric que no ha sabut o no ha volgut trobar els instruments necessaris per transformar l’Espanya hereditària franquista i antidemocràtica per una España de progrés i democràtica.
Tant es així que al cap els anys per por de la independència de Catalunya ha reculat en els seus “teòrics” postulats de progres i democràtics cap a posicions mes conservadores i tradicionals de la dreta espanyola.
Desprès de l’esclat de la extrema dreta a Madrid, vindrà l’esclat de l’extrema dreta al País Valencià hi a Catalunya la manca d’intel·ligència per part de ERC que sembla que vol abonar el terreny perquè també a casa nostra torni a imposar-se l’extrema dreta.
Tot plegat donarà una configuració a l’Estat Espanyol que el convertirà en el primer país de l’ Unió Europea en ser plenament d’extrema dreta.
Ens trobarem un dia per l’altre en un rebrot total del feixisme al sud d’Europa.
Aquests panorama és totalment factible perquè la inoperància de “l’esquerra” és una esquerra que no governa de cap de les maneres, ni amb esperit progressista ni amb esperit democràtic; te un embolic mental que la fa totalment inoperant, I davant d’aquesta inoperància, l’extrema dreta troba un terreny abonat i preparat per conquerir terreny davant un ciutadà oblidat, abandonat, maltractat e indefens.
El fi de les autonomies està ben a prop i la uniformitat de la l’Espanya provincial, tornarà a ser, una, grande i libre.
Nomes cal veure que a Europa un partit la “Unió Demòcrata Cristiana d’Alemanya” CDU, de centre dreta es mil vegades mes progressista i mes democràtic que el PSOE.
Aquesta comparança, ens fa veure la gran diferencia de la evolució historia i democràtica, d’una Alemanya totalment ensorrada, a ser la capdavantera d’Europa.
Una Alemanya Federal!! EL PSOE porta 142 anys dient que son federalistes. Quina patologia interna mes aberrant.
Els Països Catalans han de retrobar plenament la seva identitat i adonar-se que som un poble diferent que no formem part d’aquesta España una grande i libre i lluitar, per la democràcia i la plenitud de la nostra personalitat com a nació lliure que vam ser i volem ser.
AMNISTIA
REPÚBLICA
PAÏSOS CATALANS