‘Si em vaig allunyar del món del futbol és perquè sóc gai’

Els Països Catalans és un dels territoris del món on el col·lectiu LGTB té més drets reconeguts. A Catalunya, el País Valencià, les Illes i la Franja de Ponent, el matrimoni per a parelles del mateix sexe i l’adopció homoparental hi són legalitzats des del 2005. L’any 2014 el Parlament de Catalunya va aprovar una llei contra l’homofòbia i les Illes Balears ho van fer el 2016. Un any més tard, les Corts Valencianes van regular els drets dels transsexuals amb un text que reconeix el dret d’autodeterminació de gènere sense necessitat de cap prova mèdica. Tot aquest reconeixement jurídic acompanya un entorn social en què cada vegada és més normalitzat que algú no sigui heterosexual, en gran part gràcies a la naturalitat amb què gent que surt als mitjans mostren públicament la seva orientació sexual. Tanmateix, en l’esport d’elit, i especialment en les modalitats més conegudes, com ara el futbol o el bàsquet, la situació és justament la inversa i pocs esportistes s’atreveixen a trencar el tabú. Per lluitar contra la invisibilitat, cada 19 de febrer es commemora el Dia Internacional contra l’Homofòbia en el Futbol. VilaWeb ha parlat amb Eduard Piera (1992), un ex-jugador i ex-entrenador de futbol gai que descriu com la por de ser rebutjat l’ha apartat dels camps de futbol.

—Quan vau començar a jugar a futbol?
—Vaig començar fent futbol sala a l’escola durant sis anys. Després vaig passar al futbol camp, al FC Olesa, fins a vint-i-dos anys. Com a juvenil vaig debutar en el primer equip a tercera divisió, però quan vaig pujar per edat l’Olesa havia tornat a primera catalana. A quinze anys vaig començar, també, com a segon entrenador a Olesa i després he entrenat el Piera, l’Abrera, el Molins de Rei, el Sants…

—Com es veu el món del futbol des de dins, essent homosexual?
—Per a un futbolista tampoc no és res que pressioni tant. La gent pensa que hi ha problemes, però amb els companys no en vaig tenir cap. També és cert que me’n vaig amagar durant molts anys, no ho van saber fins que no en vaig tenir divuit. En canvi, quan era entrenador no ho vaig dir mai. Evitava que veiessin les meves xarxes socials, les fotografies d’Instagram… És la meva vida, no n’han de fer res. Oi que els altres no es presenten dient que són heterosexuals? Doncs jo tampoc.

—Amb els companys d’equip, al final, la relació acaba essent de més confiança.
—Al principi ells no ho sabien, després sí. Quan tenia vint-i-dos anys i jugava al primer equip de l’Olesa sí que sabien que era gai i em feien alguna broma, però era amb confiança i sense malícia. Hi ha qui creu que si ets futbolista i dius que ets gai t’assenyalaran, però la gent és humana dins el camp i fora. Si enganxes uns cabrons, els enganxes, però si són bons companys, ho seran igual.

—És habitual que des de la grada d’un camp de futbol es cridin insults homòfobs, tant si el jugador a qui van adreçats és homosexual com si no.
—Això sí, la grada és un altre món. No els fas cas, ets a la teva bombolla fent el teu partit. És igual que cridin insults homòfobs com racistes, tot i que evidentment els jugadors els senten. D’una altra banda, cada vegada s’eviten més els insults racistes perquè hi ha hagut moltes sancions a clubs per això. Els insults homòfobs no se sancionen, no en sé cap cas.

—Què té el futbol que va tan associat a una masculinitat dura i heterosexual, a diferència de molts altres esports?
—Es considera com ‘l’esport dels homes’. Hi ha el pensament que els homes van a l’estadi a desfogar-se, per això hi ha tants insults. Allò que no farien al carrer perquè els titllarien de masclistes, homòfobs i racistes ho fan quan van a veure futbol i no passa res.

—El jugador alemany Thomas Hitzlsperger no va anunciar que era gai fins que no es va haver retirat del futbol professional i, fa uns mesos, el jugador de l’Atlètic de Madrid Antonie Griezmann va dir en una entrevista què els futbolistes no sortien de l’armari per por. És així?
—Totalment. S’han fet molts avenços, però al futbol tot continua com sempre. Sobretot el que és més mediàtic. Per sort, al futbol base és diferent. Hi ha la por de perdre per l’orientació sexual allò que han aconseguit per habilitat i esforç.

—Què implica per a un futbolista gai, ni que sigui de categories inferiors, no tenir cap referent en el futbol d’elit?
—A mi m’agradaria que algú es comprometés. És clar que n’hi ha, per pura estadística. Cal obrir camí, si algú ho fes, la resta aniríem millor, perquè veuríem que no passa res. Es troba a faltar un referent que hagi sortit de l’armari i li hagi anat tot bé.

—Els clubs de futbol haurien de promoure que els jugadors no heterosexuals fessin pública la seva orientació sexual?
— És complicat. Al final, un club tampoc no pot obligar ningú a sortir de l’armari. Evidentment, es poden fer campanyes a favor de la igualtat per motiu d’orientació sexual, però això és més una qüestió de la federació. Que la gent es fixi només en la manera com jugues, no en qui t’agrada.

—A més de jugador, heu estat entrenador. Els nens ho sabien, que éreu gai?
—No. No ho vaig dir mai. Jo sé que podien descobrir-ho per les xarxes socials, al final les coses es veuen. No volia dir-ho perquè m’arriscava a perdre la feina. És un risc que els heterosexuals no tenen.

—Pel que puguin pensar els pares?
—Quan ets jugador és diferent, però com a entrenador tens a sobre la sospita estereotipada de la pederàstia. Si dius que ets gai poden desconfiar de com tens cura dels nanos o de si els veus a la dutxa. Es crea la malfiança que un homosexual que treballa amb nens és pederasta, tot i no tenir res a veure.

—Ser homosexual us ha estat un fre en el món del futbol?
—Sí. Saps que no seràs ningú perquè ets gai. Facis el que facis, saps que la teva condició t’acabarà afectant. En el meu dia a dia no m’impedia res, però tenia el convenciment que tard o d’hora m’acabaria afectant. No saps mai què pots arribar a ser, però aquest ‘handicap’, perquè t’ho prens així, fa que pensis que no podràs arribar més lluny.

—Va passar res què us ho fes pensar seriosament?
—És allò que dèiem abans. En un camp de futbol sents com la gent crida i és veritat que com a jugador mires de no pensar-hi, però comences a fer-ne cas quan tens en comptes què faràs en el futur. No és tant què et pugui passar en un moment concret com la por del que passi en el futur. Com a entrenador veia que ho feia bé i em confiaven bons equips, però sabia que tard o d’hora m’hauria d’enfrontar als estereotips de l’homosexualitat, com ara a la sospita de ser pederasta. L’homofòbia en el món del futbol és més intensa quan ets entrenador i tractes amb nens. Si ets jugador i al camp rendeixes, ningú no et jutja, però com a entrenador sempre et jutgen sobre què fas amb el seu fill. Que quedi clar: a mi mai ningú no m’ha fet fora de cap club pel fet de ser gai, però saps que no seràs mai res.

—Us agradaria continuar formant-vos com a entrenador per arribar a dedicar-vos-hi completament?
—Sincerament, si em vaig allunyar del món del futbol és perquè sóc gai. Si fos heterosexual, no ho hauria fet. Per mi el futbol va ser i continua essent molt important. Vaig decidir de fer un altre camí perquè l’homosexualitat no és acceptada en el futbol.

—En molts àmbits de la vida l’homosexualitat a casa nostra ja s’ha normalitzat. Què ha de passar perquè es comenci a normalitzar en l’esport?
—Jo no crec que sigui tan normalitzada. És clar que el nostre país, comparat amb la resta del món, no està tan malament. Però això no vol dir que no hi hagi coses per fer. Perquè es normalitzi en l’esport hauria d’haver-hi algú que fes el primer pas. A les escoles i als instituts ja no passa el que passava quan jo tenia catorze anys, que si eres homosexual eres una aberració. Però per a normalitzar l’homosexualitat en l’esport cal que a l’elit hi hagi referents.