12.09.2018 - 22:00
Hores després de la gran demostració de força de la Diagonal, el PDECat va acordar amb el PSOE a Madrid la presentació d’una moció que demanava diàleg per a resoldre el problema català dins el marc legal vigent. No cal ser cap geni per a entendre que no hi ha diàleg possible quan una de les parts posa un topall que ho condiciona tot. Si ens hem de moure obligatòriament dins el marc legal actual, parlem de submissió i la paraula ‘diàleg’ només és una disfressa per a amagar vés a saber què.
La iniciativa sembla que feia setmanes que corria pels passadissos de la Carrera de San Jerónimo, però el fet que esclatàs l’endemà de la Diada, siga casual o no, resultava especialment feridor. Personalment, crec que era un insult a tanta gent que dimarts féu cap a Barcelona des de tots els racons de país per deixar clar que l’independentisme no cedeix davant la repressió ni abjura els principis que l’han dut a ser la majoria social. Si això el PDECat no ho vol entendre potser és el senyal que ha arribat l’hora que desaparega definitivament. Però, segons que sembla, alguns bé ho devien entendre, finalment, perquè la moció va ser retirada després de causar una indignació més que comprensible.
D’ençà del principi del procés cap a la independència, la dinàmica que s’ha establert entre, per una banda, la política professional i, per una altra, el carrer no ha estat mai senzilla. No ho és enlloc del món, però al Principat d’una manera especial. És cert que hem viscut moments meravellosos, d’una comunió intensa i total entre ciutadans i institucions, però també hem viscut algunes de les vergonyes més difícils de dissimular. Sempre recordaré algunes converses increïbles amb alguns alts càrrecs de la Generalitat, independentistes, que em demanaven que entengués per quines raons feien, sense gens d’oposició, la feina bruta del 155, com si els seus amics no fossen a la presó i a l’exili. Tot i que també he de dir que al costat d’això recordaré sempre la dignitat d’alguns altres importants càrrecs que ni en els moments més difícils no es van deixar doblegar. L’experiència que vaig compartir amb les ADIC en conferències, actes i protestes dins diversos departaments va ser excepcional i vaig poder conèixer secretaris generals, directors, que mantenien una resistència ferotge de dins estant, jugant-se la feina i el sou a cada decisió que prenien.
Els polítics professionals d’aquests país estan atrapats en una dinàmica curiosa. Necessiten el carrer, i els vots, per a poder fer això que fan. El seu lloc depèn de les nostres butlletes de vot. Però alhora n’hi ha molts que encara creuen, com ho feia la vella escola, que el carrer és més aviat un decorat, un teatre que poden escenificar quan vulguen, al seu gust i en benefici propi. Però això, en aquest país, s’ha acabat. S’ha acabat radicalment.
La revolució democràtica catalana ha estat i és una trituradora de partits i ho continuarà essent fins a les darreres conseqüències. No sé com passarà ni fins on arribarà, però sé que si els del carrer us fem nosa, perquè impedim els tombs d’anguila necessaris per a la política de vol gallinaci, ja podeu calçar-vos. Perquè la gent que va omplir la Diagonal, tota, hi va acudir en l’exercici de la seua responsabilitat cívica i de manera voluntària, no com a figurants de cap teatre orquestrat des de dalt. Per això ningú no va demanar al del costat de quin partit era ni quin candidat votava. Per això els partits eren invisibles enmig de la mar de gent. Per això ningú no tenia al cap tal o tal moviment tàctic. I per això es reclamava, reclamàvem tots, la república i l’estat independent, la llibertat sense condicions dels presos i el lliure retorn dels exiliats. No cap diàleg subordinat a ningú i encara menys cap pacte de despatx, cap solució en interès d’uns pocs contra la majoria que som i érem allà, fortíssims, persona a persona, samarreta a samarreta, bandera a bandera, crit a crit.
