27.10.2017 - 12:35
|
Actualització: 02.11.2017 - 17:50
MARIONA RODRÍGUEZ (@mariona206) i MAR VALLVERDÚ (@marvallverdu)
Un prisma de vidre i un raig de llum blanca, quan el segon impacta en el primer, la llum es desglossa en tots els colors. Problablement, aquesta imatge us haurà recordat, a molts, a la portada del disc The Dark Side Of The Moon, del grup de rock psicodèl·lic Pink Floyd, i no pas a l’experiment que va fer Isaac Newton al segle XVII i que va tenir un impacte trascendental en la ciència moderna.
De la mateixa manera, amb la moda de les camisetes de grups de música, tant és el concert al qual vagis ni l’artista que hi toqui, sempre hi podràs trobar, com a mínim, una persona amb la samarreta de l’àlbum Unkown Pleasures de Joy Division.
Així doncs, el del disseny de les portades de discs de música és un art que ha passat, potser, una mica de puntetes al llarg de la història i, no obstant, ha tingut un gran ressò. Què ho fa, doncs, que el plàtan d’Andy Warhol a la portada del disc homònim del grup The Velvet Underground sigui conegut per tothom? És perquè es tracta d’un disc musicalment bo? O bé perquè és una imatge que va generar un impacte en un context històric determinat? O potser simplement es tracta d’una bona estratègia de màrqueting?
No són preguntes de resposta fàcil. No obstant, les portades de discs amb dissenys creatius no sempre han format part de la normalitat del món de la música. Fins l’any 1938, els discs es venien en un sobre de paper marró on tan sols hi havia el nom del disc i l’artista. Tota la creativitat residia estrictament en el so.
L’origen de les portades de discs
Va ser la companyia Columbia Records que va canviar la història de la indústria de la música quan va contractar el primer director d’art, Alex Steinweiss, a qui se li atribueix la concepció que tenim ara de les portades d’àlbum. Aquest fet no només va disparar les vendes de discs sinó que produí un augment de la creativitat i ventall d’expressió dels artistes. El repte d’intentar reproduir visualment el que es vol expressar musicalment va ajuntar artistes de totes les categories (músics, fotògrafs, pintors, dissenyadors gràfics…) creant una barreja que ens ha deixat amb obres d’art que destaquen pel seu disseny exquisit, com ara Sticky Fingers dels Rolling Stones, per una fotografia que eternitza el lloc i moment perfectes, com ara la portada de l’àlbum London Calling del grup britànic The Clash o bé per transcendir tot tipus d’originalitat, com ara el disc Ladies and Gentleman we are floating in space de Spiritualized.
A continuació podeu navegar per aquest interactiu (recomanable explorar a pantalla completa) on podràs descobrir les històries darrera de les portades, escoltar-ne les cançons i llegir alguna curiositat.
.
Les caràtules tenen data de caducitat?
Actualment, però, amb la revolució tecnològica i l’auge d’aplicacions i plataformes online, com bé són Spotify i Youtube, la música ha esdevingut més líquida que sòlida, s’ha passat del so analògic al digital. En altres paraules, avui dia és més comú escoltar música a través de l’ordinador, del mòbil, o de l’mp3 i no pas introduint un disc a l’aparell reproductor i encara menys un vinil en un tocadiscs. I aquest canvi ha tingut una influència en l’art de dissenyar portades d’àlbums. Segons Carles Pascual, responsable de Discos Revolver de Barcelona, “en l’època en què tothom consumia la música amb vinil, als anys 70 o 80, tenia molta importància la caràtula. Avui dia, molta gent escolta música per Spotify, i potser no té ni idea com és la portada del disc. El problema d’això, explica Pascual, és que s’està perdent el fet de tenir l’experiència de l’obra d’art que és el disc, d’escoltar-lo en tot el seu conjunt perquè està pensat per fer-ho d’aquesta manera, i és com si visualitzéssim només la meitat d’un quadre.
Per a Arnau Pi, un jove dissenyador gràfic expert en caràtules, hi ha un ‘revival del format vinil i les portades físiques durant ja fa un grapat d’anys’. No obstant, admet que els pressupostos i les grans discogràfiques no hi són tan presents i que són més els propis artistes els encarregats de la producció de la totalitat de l’àlbum.
Pels amants de les caràtules de discs, el 21 de novembre, la galeria artística Foto Colectina de Barcelona inaugura l’exposició Total Records. Vinils i fotografia, un recorregut fotogràfic a través de les portades de vinils més icòniques del segle XX, on s’exhibiran famoses col·laboracions d’artistes i músics com Jean-Paul Goude i Grace Jones o Irving Penn i Miles Davis. Perquè, al cap i a la fi, què seria un disc sense la seva portada? Un disc comptacte o un vinil, despersonalitzat i fàcilment confusible amb qualsevol altre.
