Si de debò volem feminitzar el llenguatge

Se n’ha parlat tant i els entesos ho han explicat tan bé, que no entraré en el debat, ni sobre el desdoblament en masculí i femení que ho enfarfega tot, ni sobre l’invent del femení genèric que acaba parlant dels polítics i banquers i les treballadores i estafades, fent un bones-i-dolents que m’esgarrifa. Un femení genèric sense cap base lingüística (el gènere no marcat, neutre, en català és l’anomenat masculí), però que te’l defensen des d’una posició política i sense voler entrar en debats lingüístics. Tot i que puc entendre l’estratègia, no la comparteixo. Però no m’hi posaré, ara.

En tot cas, si es tracta de feminitzar el llenguatge, de fer visible el femení en la nostra llengua, resulta que tenim alguns recursos sense haver de caure en l’aberració gramatical. Encara més: mantenint la genuïnitat de la llengua. I d’això venia a escriure avui aquí, de fet. El cas és que, tant queixar-nos que el femení és invisibilitzat en el nostre llenguatge, i resulta que tenim un neutre femení com una casa de pagès que anem arraconant sense pietat i amb impune desconeixement.

L’anomenat lo neutre (que no és pas l’article definit que es diu en part del país) ha ocasionat tants maldecaps que fins i tot alguns el reivindiquen perquè consideren que no hi ha manera de dir la cosa abstracta si no és amb el lo. Però sí que n’hi ha, n’hi ha moltes, de maneres, totes. Ho explica estupendament bé Jaume Vallcorba i Rocosa al capítol VII de l’Obra gramatical i lingüística completa (vol. I). A mi, llegir-lo, em va fer veure la llum (gràcies, Jordi Badia!).

Amb quina ens surt ara, la columnista de torn? Ara ve la bona. En molts casos, aquesta forma neutra la fem amb el; però no sempre. Perquè ni sempre va bé, ni cal, ni és la forma correcta. Hi ha vegades que cal fer la frase d’una altra manera (que vol dir, ai las, pensar-la i construir-la en català, sense contaminacions). I hi ha vegades que la forma neutra –aquesta sí que no te l’esperaves–, és femenina.

Ben mirat, amb aquest neutre, moltes vegades, volem expressar una abstracció o una inconcreció. Segons Vallcorba, ‘el català havia anat tendint a anomenar la inconcreció amb noms substantius lats, d’extensió molt àmplia’. Entre aquests noms, hi ha, per exemple, fet, cas, mal, però també cosa, feta, dita, pensada. I, de tots, el més recurrent és cosa. Justament, un femení. De fet, fa de pronom relatiu neutre cada dos per tres (la qual cosa / cosa que) i apareix en un bon grapat de frases amb aquesta funció de neutre (‘És la cosa més divertida del món’, ‘Les coses que em puguis dir ja me les sé totes’, etc.).

Amb tot, sembla que el mot cosa s’ha anat perdent i que això ha fet retrocedir les formes neutres femenines. Bé, doncs: no ens les deixem perdre més. Que no ens la fotin. Recuperem les coses, no trobeu? I en tot cas, quan la cosa està perduda, continuem tenint el seu article determinat femení per a anar fent els neutres i les abstraccions. De fet, passa sovint que ens apareix l’article femení neutre amb el substantiu sobreentès (feta, dita, cosa). Per què dir, de manera incorrecta, ‘lo pitjor va ser la ressaca de l’endemà’, ni tan sols ‘el pitjor’, podent dir, correctament, ‘la [cosa] pitjor va ser la ressaca de l’endemà’?

Encara més: una de les maneres genuïnes de resoldre la combinació errònia de lo + adjectiu qualificatiu (lo bo, lo dolent, lo millor, lo pitjor i totes aquestes plagues) és, justament, construint l’expressió amb l’article determinat femení i el mateix adjectiu: ‘La bona és que amb un ibuprofèn i una becaina ja em vaig trobar millor.’

Potser si cadascú no anés a la seva ni fes sempre la mateixa, la trauríem de l’ostracisme. Si voleu, podeu dir-hi la vostra, tota cosa serà benvinguda.

Però és que encara se’n poden fer més, de coses. Aquí en ve una que serveix per a fer visibles les dones i, a sobre, fer anar una llengua més clara, concisa i, sí, genuïna. Em refereixo a la concordança del participi, que, malauradament, va desapareixent en una part del domini lingüístic. ‘Has vist la Marta? No, no l’he vista.’ ‘[Les convidades] Les he fetes entrar al menjador.’ No m’hi estenc perquè ho explica Eugeni S. Reig en un article altament recomanable: ‘Una llengua més castellanitzada i més masclista‘. Però ja veieu de què va. Es tracta, senzillament, de fer la concordança com s’havia fet sempre –i com encara fa tanta gent, no fotem–, cosa que, a més a més, ens fa visibles a totes. Les dones.

No la caguem més, doncs.