Sí, confrontació democràtica

Ara fa divuit anys, quan era secretari general d’Eusko Alkartasuna i portaveu del meu grup al Parlament Basc, en el debat del dictamen de la Comissió d’Autogovern, vaig fer un discurs amb dos eixos bàsics entorn de dos conceptes que ara mateix són al bell centre del debat polític a Catalunya. Uns conceptes que són combatuts amb una virulència semblant, en el fons, a la que feia servir llavors l’aliança espanyolista del PP i el PSOE: el principi de la majoria i de la resolució pacífica dels conflictes amb consens i negociació i, atès que algunes formacions polítiques s’oposen a aquest principi, la necessitat de la ‘confrontació democràtica’.

En aquell temps, quan l’estat espanyol feia vint-i-tres anys que incomplia una llei orgànica com era i és l’estatut d’autonomia de Gernika, la majoria de govern conformada per PNB, EA i Ezker Batua –amb l’oposició frontal del PP i el PSOE i la incompareixença en el debat de fons d’Herri Batasuna– vam decidir de donar un termini de dos mesos al govern de l’estat perquè ens digués si estava disposat a complir la seva llei; altrament, emprendríem una nova via. Per evitar d’estendre’m en matisacions, és la que es va denominar ‘pla Ibarretxe’.

Deia aleshores en la meva intervenció: ‘Totes les formacions polítiques tenen els seus idearis i les seves legítimes aspiracions; el fet substancial en democràcia és que aquestes aspiracions es desenvolupin en un marc inclusiu que garanteixi el respecte a les idees de tots i que marqui molt clarament els principis ineludibles d’un marc veritablement democràtic. En aquest sentit, ens sembla important de recordar la proclamació del 15 de febrer de 1990 d’aquest parlament sobre el dret d’autodeterminació. Però no solament això. Subratllem que en el dictamen objecte de debat i aprovació avui, i en la línia d’allò que va expressar el Tribunal de Canadà en resoldre sobre la consulta sobre la constitucionalitat i efectes d’una secessió unilateral del Quebec, s’assenyala clarament que la democràcia té la seva expressió en el principi de majoria i de resolució pacífica dels conflictes mitjançant el consens i la negociació. I partint d’aquestes premisses, defensem que el Parlament Basc es troba plenament legitimat per a proposar a la nostra societat, mitjançant el diàleg i la negociació, les formes d’organització política que en cada moment estimi oportunes, i que l’estat té el deure democràtic de respectar aquesta voluntat i acceptar la negociació.’

Per tant, proclamava el reconeixement de l’existència del poble basc històric en el seu conjunt i el dret que l’assisteix per a articular-se, basat tant en la història com en el principi democràtic de la majoria.

Al costat d’aquesta argumentació, vaig exposar la necessitat que aquests processos de recerca de consensos i negociació tinguessin garanties, és a dir, no parlar només d’un marc relacional, sinó del marc de relacions i garanties que respecti la nostra singularitat i especialitat.

I afegia: ‘Aquests arguments xoquen amb els qui neguen la nostra singularitat i especialitat i amb els qui des de posicions polítiques diverses s’oposen objectivament a respectar la paraula i la decisió dels homes i dones d’Euskal Herria, de manera que es conforma allò que anomenem confrontació democràtica.’ A continuació afegia que els nostres objectius polítics havien de ser aconseguits mitjançant la lluita política i el respecte a la dignitat de les persones i els seus drets, perquè calia ‘avançar en les propostes i en la discussió sobre un model de convivència que respecti, de veritat, les diferències, i que aquestes han de manifestar-se en els projectes, no en el dret’.

Tot això ho vaig defensar llavors i ho vaig defensar essent un dels portaveus de la majoria de la representació política de la minoria nacional basca, i ho defenso amb el mateix afany i la mateixa convicció per a la minoria nacional catalana.

Contràriament a aquests principis democràtics, ens trobem enfrontats –confrontats– a un estat que no únicament no els admet, sinó que ha aplicat i continua aplicant la repressió nua i crua contra la minoria nacional catalana, amb presos, exiliats i milers de represaliats. Un estat que ni resisteix la prova de comparació amb estats com ara el Canadà i la Gran Bretanya (que, tot sigui dit, en principi haurien de tenir recels semblants als de l’estat espanyol quan veuen discutida la seva ‘unitat’), ni dubta a mobilitzar els seus aparells policíacs i judicials i totes les clavegueres per endurir la repressió, i que compta per a això amb la complicitat de forces polítiques que justifiquen la repressió i que frivolitzen amb termes com ara ‘confrontació democràtica’, amagant la segona paraula; ens tracten com a menors d’edat pretenent contraposar el termes ‘confrontació’ i ‘democràtica’, termes absolutament compatibles, en la mesura que la confrontació democràtica implica la utilització de mitjans exclusivament democràtics.

Han passat més de divuit anys des que vaig tenir l’honor de formular el principi de respecte a la majoria democràtica i la necessitat i legitimitat de la confrontació democràtica contra l’estat. És ben trist i decebedor continuar havent de lluitar i viure –com deia el pensador i escriptor suís Friedrich Dürrenmatt a Els físics–, en ‘una època en què cal lluitar per les coses evidents’, i haver de suportar persecució i repressió dins un estat de la Unió Europea, com és el cas, notòriament, de la repressió contra la dissidència i la representació política de la minoria nacional catalana.

Però continuarem lluitant. Perquè, sí, el nostre camí és el del principi de la majoria i el de la confrontació democràtica.