Si cal votar, voteu, però sense fer mal a ningú

Crec que alguna vegada he citat aquí mateix una frase terrible de l’escriptor Charles Bukowski. Ve a dir que la diferència entre una dictadura i una democràcia és que en la democràcia pots votar abans d’obeir les ordres, mentre que en la dictadura ja no cal gastar temps a anar a votar. Dic que la frase és terrible perquè és certa, o a mi m’ho sembla.

Ara vénen eleccions. I començarà la campanya electoral, diuen. Ho diuen, però no és cert, perquè la política professional consisteix a mantenir la campanya electoral cada dia, sense solució de continuïtat. I amb una tàctica ben barroera, res de proposar coses pròpies, sinó acusant els altres de no tenir-ne. Seria aquell recurs indignant i vacu del “… i tu més”. Això ho fan els professionals de la política, però malauradament també ho fan molts ciutadans, encapsulats o empresonats pels miratges que ven la política professional a través de les televisions de cadascú. I, aleshores, sempre oblidem aquella sentència de Federico Fellini: “La televisió és el mirall on es reflecteix la derrota de tot el nostre sistema cultural.”

I és que, justament, des d’una perspectiva cultural, la cosa és molt decadent. Tants de sabers acumulats, estudis i lectures, pensaments i mirades innovadores per acabar defensant uns personatges de la política professional que no aporten res al coneixement. Res, el no res, jo ho sé i tots vosaltres ho sabeu. Però alguns ciutadans, a pesar d’aquesta vacuïtat generalitzada, surten, més que defensar els seus candidats, a dir fàstics de la resta: els postconvergents en contra dels d’Esquerra; els d’Esquerra en contra dels comuns; els qui mai no han votat la CUP i els ofèn la seva estricta existència, insultant la formació d’esquerres (no, Esquerra, no); els de Ponsatí, ja ho veureu, clamant contra Puigdemont, com si ella no hagués estat allà… Quin desconsol intel·lectual.

Òndia, com han canviat les coses. En la meva joventut, la del Cinturó Roig al Baix Llobregat, les discussions eren entre maoistes, trotskistes, eurocomunistes, els àcrates… No hi havia personalismes directes, i els debats es basaven en textos, en hipòtesis teòriques. No em malinterpreteu, poso aquest exemple perquè el vaig viure, però en puc posar un altre: als antípodes del pensament revolucionari, fins i tot a ESADE o a qualsevol escola d’aquestes pijes deuen tenir les seves disputes sobre els models neoliberals que defensen. Per tenir armes abans de triar qui votes, per no fer-nos mal a tots plegats. O, si de cas, per fer mal als seus enemics.

No em vingueu ara que és el mateix. En l’actualitat tot es basa en les preferències per un partit polític, per una persona concreta, sense cap argument, sense cap suport teòric. Entre altres raons, perquè la majoria d’aquells partits que desperten aferrissades fílies i fòbies, tenen més coses en comú que no pugui semblar si només mires els titulars que t’ofereix un telenotícies on els candidats deixen anar frases que ens haurien de fer avergonyir. Fa uns dies, em van convidar al programa de Xavier Graset per parlar del meu últim llibre i, mentre m’esperava a una sala que tenia un monitor per a veure el desenvolupament del programa, vaig intuir que les tertúlies serien molt més interessants si, en comptes de periodistes i politòlegs que no fan més que dir i escriure les mateixes coses allà on van, convidessin artistes i escriptors que fossin capaços de donar la volta a tanta fotocòpia reproduïda fins a l’infinit en favor d’aquest estat de les coses tan lamentable.

La imatge que acompanya aquest text, titulada “Discurs”, és d’un artista de Guissona, Joan Codina Donaire. Quan va saber que Pere Aragonès convocava eleccions va posar-se a treballar i cada dia penja al seu compte d’Instagram una obra que forma part d’un projecte: “Diari polític d’eleccions incapacitades. Objectiu: Arribar viu i dibuixant al 12 de maig. Un treball d’investigació rigorós i innecessari sobre polítics i política contemporània catalana.” Que bo! Necessitem que l’art i la literatura donin la seva visió d’aquest panorama tan desolador: que estableixi treballs innecessaris, com diu Codina, perquè, al capdavall, la presumpta inutilitat de l’art resulta molt més útil que tots aquells discursos dels polítics que xerren molt, però en realitat només diuen una cosa: “Merda.”

Voteu qui vulgueu, és clar, ja sé que no necessiteu el permís de ningú; jo suposo que també ho faré. Però el meu primer objectiu és no fer mal els meus companys de trinxera. O de trinxeres. Que quines trinxeres? Si us ho digués, tornaríem a començar amb el simulacre: els teus són uns traïdors, botiflers, malparits… I és que, fins i tot amb els insults, hem abandonat el pòsit cultural que hauríem de desplegar. Tot s’ha tornat tan repetitiu i banal…

Nota al marge: Just acabant aquest article, he vist que el poeta Lluís Calvo treu un llibre d’assaig (coneixent la seva escriptura, serà assaig, però també poètic). Es titula El segrest de la política. Per una democràcia més enllà dels partits tradicionals (Anagrama). No he tingut temps de comprar-lo, però el Lluís explicava per xarxes la seva tesi: “La política ens concerneix a tots, com a ciutadans, i no és l’exclusiva dels partits, que n’han fet una apropiació indeguda. Més enllà del vot cada quatre anys, la democràcia s’exerceix tothora i no es limita a les organitzacions jeràrquiques de la política tradicional. Un al·legat també en contra dels populismes i de l’antipolítica, així com de les estructures anquilosades dels partits i els seus exclusivismes, de la mà d’artistes i pensadors com Simone Weil i Joseph Beuys.” Parlar de política des de Simone Weil o des de Beuys, des de Lluís Calvo o Joan Codina. Quina alenada d’aire fresc!