18.05.2020 - 21:50
|
Actualització: 19.05.2020 - 16:11
Una vegada vaig sentir Leonard Cohen que deia: ‘No em cap en el cap com és que els espanyols no s’hagen tirat, sense esperar ordres, a desenterrar amb les mans nues el cadàver de Federico García Lorca.’ La imatge em va impressionar per la desesperació que reflecteix. I sí. La pregunta és encertada i legítima: com era, i com és, possible?
Ahir aquella imatge desesperada del cantant canadenc em va tornar al cap quan vaig veure i llegir la polèmica arran de l’agressió contra l’estàtua del poeta andalús a Madrid. Un grup feixista d’aquests que es manifesten cada dia com volen per la pandèmica capital del regne va posar a les mans de bronze del poeta la bandera d’Espanya. L’actual. I allò que va venir després va ser revelador.
Perquè una part de l’esquerra espanyola es va revoltar considerant que aquell gest era una provocació insultant. Ho era, sense dubte. I tant com ho era! Lorca el va matar un grup de guàrdies civils revoltats contra la democràcia, la matinada negra del 18 d’agost de 1936. El van matar els de la bandera bicolor, oposada i rebel contra la del govern legítim. I el van matar per maçó i homosexual. I andalús. En el context de les manifestacions de l’extrema dreta, sabent això i sabent la importància de la seua figura, posar a l’estàtua aquella bandera que hi van posar evidentment que era una venjança, marcar terreny.
Jo ho sé que el gest era una provocació, una burla, acarnissament. Ells ho saben. Vós ho sabeu. Ho sabem tots. Però com han reaccionat els feixistes a la polèmica? Doncs dient que no entenen de què els parlen perquè ‘aquesta és la bandera de tots’. O no? La resposta és cínica, és clar. Però també merescuda. L’esquerra que va rebutjar la ruptura al final del franquisme, s’ho va empassar tot pel camí i va subscriure la pervivència maquillada del règim. I ara no pot indignar-se farisaicament perquè al poeta màrtir li posen a les mans la mateixa bandera que duien els assassins però que avui ells accepten com a seua. Perquè qualsevol feixista els deixa en ridícul per incoherents.
L’editorial que vaig escriure ahir ha aixecat una certa polèmica, un aspecte cridaner de la qual em lliga amb el tema de què tractem avui. A les xarxes socials, hi ha gent –segons els seus perfils, pròxims al PSOE i sobretot als comuns– que es va dedicar a cridar escandalitzada que jo havia escrit un text ‘guerracivilista’, que feia una crida a l’enfrontament. I a dir, basant-se en aquest argument tan infantil, que als independentistes no ens distingia res dels de Vox, perquè els uns i els altres fomentem el xoc. Mentre que ells, sempre tan purs i bons, són diferents.
Normalment, no faig cas d’aquestes coses, però avui crec que hi he de respondre mínimament, ni que siga per respecte a l’honor dels morts per la república. I sobretot perquè aquests que afirmen, enfadats i criticant-ho, que l’editorial d’ahir era guerracivilista no sé si són conscients que, dient-ho, assumeixen que la (seua i nostra) derrota del 1939 serà eterna. I mira: jo a això no m’hi resigne pas. Perquè que hagen passat vuitanta-un any no suavitza ni les conseqüències ni el significat d’aquella catàstrofe que encara hem de redreçar. Especialment quan cada dia entenem millor com és de profund el tall –perdurable, que continua avui– que els insurrectes van originar en les institucions de l’estat espanyol.
I jo aspire a canviar la història. I no crec, ni acceptaré mai, que la derrota del 1939 siga irreversible o haja de ser eterna. I si això és ser ‘guerracivilista’, estic encantat de ser-ho. Si diuen que jo vull que la mal anomenada guerra civil pose fi definitivament a la derrota certificada dels franquistes, doncs sí. Vull exactament això. I per això aspire a aconseguir que un dia no gens llunyà s’instaure un nou règim polític, gràcies a la ruptura amb l’actual, per a permetre’ns així una vida millor a tots, trencant amb la feixuga i persistent legitimitat del primer d’octubre del 1939. I com que crec que aquesta ruptura és impossible a Espanya, tal com es demostra de fa vuitanta anys, estic convençut que ara cal fer-la des de la perifèria, i a trossos.
Però, si m’ho permeteu i per a concretar la resposta, a parer meu la qüestió no és pas quin és el nostre projecte sinó quin és el projecte d’aquestes esquerretes que ara ens critiquen però que viuen tan còmodes assumint i acceptant que són els derrotats per sempre del 1939. Quin projecte tenen? Quin horitzó? Si no aspiren a remoure el poder del franquisme i si no volen revertir aquella derrota i, finalment, guanyar, quin és el seu projecte? Acceptar mansament el marc nascut de l’assassinat i la guerra en canvi de replegar les engrunes? I si és així com caram gosen donar lliçons? I com poden ser tan incongruents i ridículs per a exclamar-se quan un grup de feixistes posen en les mans de Lorca aquella bandera que feien servir els seus assassins però que ara és també, entusiàsticament, la d’ells? Un poc de serietat, per favor. Un poc, només.
