16.09.2021 - 21:50
|
Actualització: 17.09.2021 - 11:44
La història de la guerra freda es pot escriure de moltes maneres i tenir molts escenaris diferents, però una de les conseqüències més funestes va ser l’arribada de règims molt autoritaris a Anglaterra i els Estats Units que es varen combinar amb una crisi econòmica de primer ordre. L’ascens al poder de Margaret Tatcher el 1979 al Regne Unit (i la de Ronald Reagan als EUA un any després) va fer enfilar al màxim la tensió en el torcebraç amb una Unió Soviètica que es començava a dissoldre, però més enllà de la política exterior els anys de govern de Thatcher –coneguda amb el sobrenom de “Dama de Ferro”–, a Anglaterra varen ser terribles per a la classe treballadora: la reconversió industrial va arrasar milenars de llocs de feina a la indústria pesant i a la mineria, de manera que la desocupació es triplicà. Els territoris més malparats varen ser Gal·les i Escòcia, allunyats del centre de poder que ho dirigia tot: la ciutat de Londres i, concretament, la City financera.
Del punt de vista social, les conseqüències foren desastroses. Hi va haver un empobriment molt accelerat de les ciutats industrials com ara Manchester i Liverpool; i sobretot les escoceses, amb Glasgow al capdavant, però també determinats suburbis d’Edimburg. Si hi afegim unes taxes d’alcoholisme molt altes i la introducció en massa del consum de drogues dures com ara l’heroïna, tenim un polvorí social de primer ordre que hem pogut veure en films i, en menor mesura, a la literatura. Ken Loach a Feliços setze (2002) ja va mostrar Glasgow com un escenari duríssim i Irivine Welsh va escriure Transpotting, amb l’acció situada a Edimburg. Els lectors habituals de tartan noir (la novel·la negra escocesa) ja coneixen perfectament aquests ambients gràcies sobretot a l’obra d’Ian Rankin i Allan Parks.
Refusada per més de quaranta editorials
Ara, però, tenim un nou heroi sorgit dels budells de la ciutat escocesa: Shuggie Bain. Qui és? Doncs el protagonista de la primera novel·la de Douglas Stuart La història d’en Shuggie Bain, guanyadora del premi Booker de l’any 2020. La podem llegir en català gràcies a Edicions de 1984 i a la feina de la traductora Núria Busquet Molist. “La novel·la la van refusar més de quaranta editorials simplement perquè explicava la història de gent pobra. Els editors són gent de classe mitjana, s’enamoraven de la història però reconeixien que no tenien ni idea de com podrien vendre-la i decidien no publicar el llibre”, ha dit diverses vegades en els encontres que ha tingut amb els mitjans i també en el debat amb Bel Olid a la Setmana del Llibre en Català organitzat pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.
El llibre és un dels millors retrats que s’han fet de la classe obrera postindustrial i, llegit avui, quan hem passat dues crisis duríssimes, colpeix encara molt més, perquè Shuggie Bain, un xicot de setze anys, pobre, que es desviu per sa mare alcohòlica i que tot just comença a entendre que és gai, és universal i, malauradament, el podem trobar a qualsevol cantonada de les ciutats de casa nostra. Però el llibre va molt més enllà i és una gran història d’amor filio-maternal. Així s’explica a la contraportada del llibre: “L’Agnes Bain és una dona sense sort que sempre ha aspirat a més: somia en una casa bonica i una vida acomodada que no hagi de pagar a terminis. Quan el seu marit, un taxista faldiller, l’abandona, es troba sola al càrrec de tres fills en una ciutat devastada per la crisi econòmica. Mentre la beguda es converteix en el seu gran aliat, els nens fan mans i mànigues per ajudar-la, però d’un en un l’abandonen per salvar-se a si mateixos. Tots menys en Shuggie, el més petit de tots, que es nega a rendir-se. Ell és diferent. Els nens del barri li fan la guitza, però ell està convençut que, si s’hi escarrassa, pot ser normal com la resta i ajudar la mare a fugir d’aquest lloc sense esperança.”
Amb tot aquest argument i sobretot amb l’exhibició literària que fa Suart i amb la creació de grans personatges secundaris que acaben de conformar el retrat i el relat d’aquesta desestructuració vital, és impossible que el llibre no emocioni. Xavier Graset, que el va tenir com a convidat al Més 324, va reconèixer que en alguns moments d’aquest estiu havia plorat amb la història. I és que és impossible no empatitzar amb en Shuggie i desitjar que se’n surti i és impossible no sentir una ràbia immensa contra tots aquells que li volen mal i contra un sistema que va abocar –i aboca encara ara– tanta gent com Shuggie Bain i la seva família a la infelicitat.
Autodidacte
La clau és potser la potència narrativa i el fet que la història sigui molt viva, allunyada dels artificis, que la prosa es presenti amb molta naturalitat però a la vegada plena d’imatges molt potents. “Vaig viure en una casa sense gaires llibres, no vaig començar a llegir de debò fins als divuit anys i quan vaig arribar a la universitat em varen treure del cap la idea que estudiés res vinculat amb la literatura, tenint el bagatge que tenia; per això vaig encaminar-me cap al món del tèxtil, on he treballat més de vint anys fent disseny a Nova York”, afirma Stuart, que va veure morir la seva mare a setze anys per una complicació mèdica derivada de la seva addicció a l’alcohol. Tot i això, assegura que en cap cas el llibre és autobiogràfic, però sí que hi ha moltes coses de la seva vida que han servit per a crear la història.
Així va ser com Douglas Stuart va arribar a les lletres de manera autodidacta, llegint molt pel seu compte i escrivint sense els prejudicis ni els clixés de les escoles d’escriptura. “De fet, ningú a la meva família no sabia que escrivia, només el meu marit.” Aquest és un altre dels moments en què la biografia de l’autor també surt a la conversa, perquè reconeix que no va ser fàcil per a ell ser un noi gai en el Glasgow de començament dels anys noranta. “Vaig haver de convertir-me en algú de classe mitjana per poder escriure una història de la classe obrera, perquè al món literari no hi ha veus de la classe treballadora, és un sector molt de classe mitjana. Per tant hi ha poques veus al marge. Aquesta veu, la de la pobresa, jo la puc explicar bé perquè he estat pobre a Glasgow, m’he alimentat gràcies als subsidis.”
Així doncs, Shuggie Bain es converteix en un personatge entranyable en una ciutat molt dura, però on els personatges emocionen també per la solidaritat, i de vegades per un punt d’humor que els fa resistents a totes les adversitats. Stuart respon amb una vella dita: “A Escòcia es diu que t’ho passaries més bé en un funeral a Glasgow que no pas en un casament a Edimburg i això és, sens dubte, per l’esperit obrer i la seva essència.”
La mare és l’altre gran personatge del llibre, perquè l’amor incondicional del noi, que a més a més descobreix la seva homosexualitat i que ha estat víctima de violència a l’escola, no es pot entendre sense una mare molt potent, amb una gran intel·ligència, amb somnis, que només viu com viu per les circumstàncies.
Amb tots aquests elements, partint d’una biografia vital ben dura, i amb una capacitat d’emocionar i trasbalsar a l’abast de molt pocs creadors és com Douglas Stuart ha estat capaç de radiografiar la pitjor cara del thatcherisme i a la vegada crear un nou heroi i una nova esperança, un personatge destinat a emocionar els lectors: Shuggie Bain.
