S’ho poden permetre

Escric aquesta peça poc després que els espanyolistes s’hagin manifestat a Barcelona amb ulleres de sol i cara de mal cafè. És el primer 12-O després que l’independentisme hagi guanyat al parlament amb majoria absoluta, però res de nou: sota un sol esmorteït, els ultres han amenaçat el president Mas, han cridat a agredir periodistes, han cremat estelades; la Falange Española ha reivindicat el cop d’estat del 36 i ha demanat la il·legalització –ai, que em moro– dels partits ‘indepes’; al final del passeig de Gràcia, l’espanyolisme més familiar ha fet onejar les seues banderes darrere d’una pancarta que mentia així: ‘Barcelona, capital de la Hispanitat’.

Era ahir, però podria ser l’any passat, i l’altre, i l’anterior. Els ‘indepes’ hem tornat a riure, asseguts a les xarxes socials. Com sempre, hem fet córrer fotos aèries dels tristos forats de la plaça de Catalunya al costat de la densitat dels dos milions de colors de l’últim 11-S. Les cròniques han començat a circular: el 12-O es desinfla, l’espanyolisme fracassa al carrer, l’unionisme només aplega 4.500 persones quan l’any passat en van ser 33.500. Caram: de 35.500 a 4.500, potser sí que ha canviat alguna cosa, i ja la dic: que enguany, contra la força dels ‘indepes’ al carrer, ja no els cal demostrar res.

Això és el que ha passat, i aquesta vegada hi ha una cosa que ens hauria d’haver entrat al cap: que l’espanyolisme només compta persones quan li interessa, i sempre li surten els números perquè, segons la seua calculadora màgica, tot aquell que no se suma explícitament a l’independentisme vol dir que se suma explícitament a l’unionisme, i mai a la inversa. Així de bé els van anar els càlculs el 27-S, Arrimadas presidenta!, i s’ho creuen, i ho fan creure, i si no els cal demostrar res és perquè és l’independentisme, que sempre s’ha de demostrar i amb escreix.

Doncs és amb aquesta tranquil·litat que ni el PP, ni C’s, ni la sinistra SCC no s’han sumat a la ‘mani’ –excepte, que jo sàpiga, el particular Albiol, a qui sempre li agrada fer el número–, i és que s’ho poden permetre. Aquella petita por del 27-S, un cop desactivada l’alerta vermella, ja s’ha traduït en vots: segons la seua calculadora i el seu amor propi van guanyar el ‘no’ i la perspectiva meravellosa que una CUP soviètica rebenti el fràgil equilibri del Frankenstein de Junts pel Sí i, entre els uns i els altres, acabin el somni de dos milions de somiatruites. Davant d’això, quina necessitat tenen de tornar a sortir retratats en concentracions pírriques i amb companyies dubtoses? El 18-O ja faran un acte de comunió de cara a les espanyoles, les de debò, i aleshores, com sempre que els interessa, es tornaran a comptar.

Total, que l’espanyolisme, a Catalunya, té un avantatge de partida: que hi és per defecte. A un espanyolista no li cal fer ni desfer, no li cal anar enlloc, ni mobilitzar ajuntaments, plataformes, associacions, voluntaris a mils, ni treure oceans de manifestants al carrer per a ‘ser’. La condició d’unionista és tan fàcil d’adquirir com llevar-te al matí i, per omissió, que ja t’hagin sumat al ‘no’. L’unionisme no necessita gaire més que uns serveis mínims per a mantenir les constants, i si li sorgeix un 27-S inoportú, per poc que una mica abans es posi les piles ja et treu un milió sis-cents mil vots (dos milions a la calculadora màgica). La llei del mínim esforç, que tants adeptes té a la nostra societat mediterrània, sempre juga a favor seu.

Ser ‘indepe’, en canvi, és l’opció difícil. L’independentisme és tot el contrari de la mandra, i la calculadora de sumar ‘indepes’ és lluny de ser màgica: cada nova incorporació dels últims anys és conscient i treballada, exigeix proactivitat, interès pel què-qui-com, un cert grau de politització, poca permeabilitat a la por. O, encara que no sigui tant: cal, com a mínim, una desautorització explícita per a no ser comptat com a ‘no’. I tot això és una feinada, ho sabem els ‘indepes’ i ho saben els ‘depes’, que després del 27-S han decidit relaxar-se i jugar-s’ho tot que ni aguantarem, ni sumarem, ni ens entendrem. Que, com a mediterranis que som, després de tants esforços, explicacions i mobilitzacions, ens arribarà l’11-S que preferirem passar el dia a la platja. Esperem que sigui com amb l’unionisme d’ahir: perquè ens sobrarà amor propi, perquè no ens caldrà demostrar res i perquè ens ho podrem permetre.