ShareLikeFollow(&Leave)BCN

Una campanya d’aquests dies, de l’Ajuntament de Barcelona, en plena efervescència congressual de mòbils, em convida a compartir, a agradar (o, més ben dit, a fer agradar) i a seguir Barcelona (ShareLikeFollowBCN). Entesos, cap problema, encantat; de fet, sempre ho he fet, això de seguir i compartir Barcelona, amb els d’aquí i els de més enllà, amb gust i orgull. El vídeo de la campanya, amb el lema final ‘Always Barcelona’ (‘sempre Barcelona’), ací:

Es veu que la campanya vol ‘millorar’ la imatge de Barcelona, teòricament malmesa a tot el món per les imatges de l’1 d’octubre, l’atemptat a la Rambla i un reguitzell d’anades i vingudes que ens han col·locat a les portades de tot el món aquest últim any. Parèntesi: des de quan suportar cops de porra per votar en un col·legi electoral malmet la imatge, l’esperit o l’ànima d’una ciutat i d’un país? No seria més aviat a la inversa? En fi, pensem-hi, però deixem-ho, aquest no és el tema ara.

El cas és que, veient els vídeos de la campanya i visitant-ne la web, em trontolla alguna cosa més i m’assola una altra contradicció més gran. Resulta que aquesta ciutat, de la qual estic enamorat, i que sempre he volgut compartir i encara ho vull, ara em convida a deixar-la. A abandonar-la, directament. Sempre li he estat fidel, però ara em costa precisament de seguir-la, malgrat aquesta oportuna i fantàstica campanya. Que què em passa? Que hi visc. Massa colorants al vi? No. Molt més senzill. Tan senzill com que aquesta setmana mateix un estudi de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona –amb participació de l’ajuntament, la Generalitat i la diputació, me n’ha donat la resposta (amb xifres oficials), per si no me n’havia adonat. L’estudi conclou que un 43% dels barcelonins paga un lloguer més alt que el que pot assumir. Dit d’una altra manera, gairebé la meitat de les famílies destina més del 40% dels ingressos a pagar el lloguer de casa seva, cosa que, en paraules de la presidenta de l’Observatori, situa aquestes famílies ‘en una situació de risc’. La meitat de les famílies! I, atenció, ara ve l’escàndol, és la xifra més alta de la Unió Europea, on la mitjana dels ingressos destinats al lloguer és del 27,9%, una xifra (aquest 27%) que a Brussel·les i a Estrasburg ja troben preocupant (a França és el 16,5%; i a Alemanya el 23%). Uau, benvinguts a la millor ciutat del món. S’encenen les alarmes. Que sigui notícia és més que evident, però, amics, ja era hora que s’encengués alguna alarma de les grosses. De fet, quasi m’indigna que hi hagi qui encara se’n sorprengui.

Fa pocs dies, en una trobada periodística, discutíem sobre això i algú em va fer notar que el preu del lloguer de pisos a Barcelona havia pujat ‘només’ d’un 10% el 2017. Sí, però és que resulta que des del 2013 ha pujat d’un 49%. Exactament igual que els salaris, sí. Ep, xifres oficials, always Barcelona.

També m’han fet notar, uns altres, que la campanya segurament no va adreçada ni a mi ni a cap dels dos milions de ciutadans que treballem a Barcelona, sinó que és pensada i dissenyada per a tots aquells que no la coneixen i que encara l’han de descobrir. Es tracta de fer-la atractiva a qui no hi viu ni hi treballa. Entesos, però nosaltres, també nosaltres, som Barcelona, i l’hem feta tal com és perquè qui hi vingui se n’enamori, en gaudeixi, la segueixi i la comparteixi. O no?

De fet, posats a fer campanyes, algunes propostes: i si d’una vegada per totes poséssim el parc de lloguer públic a Barcelona al nivell europeu?  A Viena, ciutat ara de tendència, aquest parc és el 30% dels habitatges de lloguer. A Barcelona no arriba al 2%. A sobre, una part d’aquest percentatge tan ínfim resulta que és ocupat per narcotraficants, i si no que ho preguntin als veïns del Raval, especialment als del carrer de l’Om, on encara hi ha pisos que són propietat de l’ajuntament on cada dia es ven droga i hi ha qui s’hi injecta o s’hi fuma heroïna. Always Barcelona.

És a dir, a Viena, i a la majoria de ciutats de referència a Europa, tot aquest garbuix com més va més incomprensible de fons voltors, immobiliàries, bancs i un llarg etcètera d’entitats més fosques que no clares han de competir amb un terç del mercat que té preus raonables, fixats en sincronia amb els salaris dels ciutadans (!). Exactament igual que aquí, sí. I, a sobre, ni a Viena ni a París no hi ha, en proporció, ni la meitat, ni un terç, dels narcopisos que tenim aquí, i encara menys al centre de la ciutat.

Una altra idea: i si, a més de les campanyes, comencéssim canviant les normatives i ordenances justament pensades per a protegir potencials desnonats i okupes (amb k) però que han acabat impossibilitant l’expulsió dels narcoocupes (amb c)? Potser amb tot això aleshores seguir Barcelona ens seria, a tots plegats, una mica més fàcil. I potser aquesta imatge tan malmesa la milloraríem una mica. O no?

Ara també resulta (un altre estudi, sí) que Barcelona és la vuitena ciutat del món on es viu més bé, perquè té mar, muntanya, arquitectura, esperit bohemi, comerç i bons restaurants. Que bé. Always Barcelona. Doncs res, enhorabona, coratge i continuem igual, no? Ara, potser alguns, els qui segons que sembla comptem poc o gens, en lloc de ‘like’ i ‘share’ acabarem fent un ‘leave’ i, aleshores sí, amb amor i nostàlgia, fins sempre, Barcelona.