10.11.2017 - 22:00
|
Actualització: 11.11.2017 - 01:35
Hi ha independentistes preocupats per alguns aspectes de la declaració de la presidenta Forcadell i els membres de la mesa davant el Tribunal Suprem espanyol. Més en concret, per la versió d’aquesta declaració que presenten alguns polítics i mitjans amb una clara voluntat de burla i escarn. Curiosament, en una setmana que ha representat la recuperació del lideratge social de l’independentisme i l’activació de les estructures del govern a l’exili, per a molta gent les presumptes declaracions de Carme Forcadell i els altres membres de la mesa han caigut com un gerro d’aigua freda.
És comprensible que, amb tot el que ens arriba, molta gent es demane què caram celebràvem a Sant Jaume després de la proclamació del parlament. Si ara alguns dels protagonistes d’aquell fet diuen davant el jutge que la República no va ser mai cap realitat jurídica, què era tot allò? I és normal, en conseqüència, que això desemboque en una crítica, fins i tot en una crítica àcida, a l’estratègia que ens va portar a aquell 27 d’octubre i a tot el que va passar després.
Si m’ho permeteu, però, m’agradaria fer dos comentaris amb la voluntat d’asserenar el debat i d’introduir-hi alguns elements de sentit comú.
Sobre les declaracions en defensa pròpia dels membres de la mesa, vull advertir que moltes de les coses més feridores que ens han explicat amb tot luxe de detalls ni tan sols sabem si les van dir o no. No cal ser gaire llestos per a entendre que tot això que ‘els líders separatistes’ es tornen uns xaiets quan veuen la presó a prop i són capaços d’abjurar del procés és una caricatura interessada, destinada a desmobilitzar el possible electorat.
Cal aclarir, en aquest sentit, que en la interlocutòria del jutge no hi ha cap referència ni una al fet, tan esbombat pels mitjans, segons el qual els membres de la mesa van dir que la declaració era simbòlica. No ho diu enlloc. En canvi, sí que hi ha una referència clara que els membres de la mesa accepten la constitució espanyola com a marc d’obediència, decisió molt difícil d’entendre tret que siga una estratègia, i encara discutible, de defensa.
Ara bé, i aquesta és la segona part, fins i tot si la presidenta del parlament ho negués, la República va ser proclamada. I hi ha una prova evident i indiscutible sobre això, de simple dret positiu, que és la reacció dels altres estats. Només cal aplicar el sentit comú per a entendre que si els altres estats del món es van sentir impel·lits a respondre de manera oficial, negativament o amb el seu silenci, a la proclamació de la independència és perquè n’hi va haver. I tothom pot entendre que el fet que, com ha estat provat, l’estat espanyol enviés missatges oficials demanant a les cancelleries dels altres països que deixaren clar que no reconeixien la República Catalana només pot justificar-se perquè que la República havia estat proclamada. Per quins set sous ho farien, si no?
O és que heu vist mai el govern alemany dient que no reconeix diplomàticament la república d’Extremadura? Oi que no? O heu vist mai el govern francès dient que no reconeix l’Escòcia independent, per posar un tema més interessant encara i pròxim? Apliquem, doncs, el sentit comú: si Espanya demana als altres estats que no reconeguen l’aparició d’un nou estat només pot ser perquè aquest acte s’ha fet efectiu.
I és ací on som ara mateix. El naixement d’un estat és un fet conforme a dret internacional, no subjecte a la legislació interna, cap tribunal espanyol pot anul·lar-lo perquè ja s’escapa del seu marc. I la proclamació d’una república és un acte, no és una opinió. Encara que alguns dels polítics que la van proclamar se’n desdigueren, que no sé si és aquest el cas de la mesa del parlament, això no canvia la validesa del fet. Perquè és com si em digueren que una llei aprovada pel parlament passa a ser invàlida perquè els diputats, després, fora de l’hemicicle, consideren que no ha estat proclamada. I això no és així.
Una altra qüestió és demanar-nos si va valer la pena i si tenia sentit o no l’estratègia d’intentar arribar a la independència per aquest camí. I em deixareu que torne al sentit comú. Arribar-hi, hi vam arribar. La República ha estat proclamada. És evident que estaríem en una posició molt diferent avui si això no hagués passat. Que pel despatx del conseller Romeva campe un ambaixador espanyol, o que un enviat de Madrid obligue els funcionaris a escriure en castellà, o que la conselleria intervinguda d’Interior autoritze una manifestació feixista a Manresa no esborra la República. Només ens diu que no som encara prou forts per a imposar-la en l’àmbit administratiu. Que és un fet molt rellevant, és cert, però de cap manera irreversible.
Entre altres coses perquè és tan simple com guanyar les eleccions del desembre. Imagineu la fotografia del mateix govern que va proclamar la República el 27 d’octubre, reunit només dos mesos després en la mateixa taula del mateix palau. No necessiten pas proclamar-la de nou i aquest és el sentit últim i transcendental de la maniobra del president Puigdemont anant-se’n a Bèlgica.
Hi ha anat per internacionalitzar la qüestió catalana i per demostrar, també en favor del vice-president i dels consellers empresonats, que la justícia espanyola no és democràtica. Ara bé, sobretot hi ha anat per preservar la institució. O us penseu que fa broma, ell, quan es presenta com el president del país? Espanya considera que no ho és perquè amb la seua aplicació desmesurada de la constitució pensa que ja està, que ha aniquilat la República i que això és suficient. Però no és tan senzill com volen creure. Perquè Puigdemont és el president quan els batlles els visiten a Brussel·les, és el president quan la CUP o Barcelona en Comú els visiten a Brussel·les, és el president quan milers i milers de persones tallen les infrastructures del país en el nom de la República que ell va proclamar i és el president quan parla. Per això el món sencer l’escolta: perquè és qui és i representa el país. Per quins set sous seria notícia qualsevol intervenció seua, si no?
Amb tot plegat vull dir que la República Catalana, que existeix, s’ha fet més forta aquesta setmana, a Brussel·les i als carrers del Principat. I que ho serà molt més encara si som capaços de deixar de jugar a les eleccions autonòmiques i ens prenem seriosament l’envit electoral del desembre. I si continuem ocupant els carrers, avui mateix a Barcelona, deixant clar que hi ha una majoria social activa i decidida, que és precisament la gent de la República.
Ho resumiré: hi ha una batalla en marxa amb la qual l’estat intenta esborrar i desfer el que va passar el 27 d’octubre, perquè és això que li fa por de debò. I hi ha un govern que, amb la seua dignitat a les presons i l’exili, ens recorda que la República es va proclamar –o no és per això mateix que hi són, a les presons i l’exili? Hi ha un poble que està disposat a fer créixer aquesta República, com es va veure clarament dimecres, com espere que es veja avui a Barcelona i com, sobretot, s’hauria de veure a les eleccions, perquè són una oportunitat d’or per a esclafar el règim. I hi ha una administració ocupada pel govern espanyol de manera il·legal. Jo diria que el sentit comú ens diu que la prioritat és precisament canviar aquest fet darrer, en comptes de perdre’ns en falsos debats.
PD. Només perquè alguns es queden més tranquils:
—Irlanda va declarar la independència el 21 de gener del 1919, però no va poder controlar l’administració del país fins al 6 de desembre del 1921.
—Israel va declarar la independència el 14 de maig del 1948, però no va controlar l’administració del país fins al 24 de juliol del 1949.
—Croàcia va proclamar la independència en juny del 1991, però no va controlar l’administració del país fins al mes d’octubre i no va ser reconeguda internacionalment fins al gener del 1992.
—Eslovàquia va proclamar la independència el 17 de juliol del 1992, però no va poder controlar l’administració del país fins al primer de gener del 1993.
