S’ha mort Paco Camarasa, l’home que ressuscità el gènere negre

Al final la malaltia ha vençut a en Paco Camarasa (València, 1950-Barcelona, 2018) i avui a la matinada s’ha mort avui a seixanta-vuit anys. Conegut sobretot per haver gestionat la llibreria Negra i Criminal a la Barceloneta juntament amb la Montse Clavé i per haver creat, gestionat i dirigit amb mà de ferro el festival BCNegra, la seva mort representa la pèrdua d’una de les persones que coneixien més bé la novel·la negra a l’estat espanyol i que més havia fet per la seva recuperació com a gènere popular en els darrers tres lustres. La llibreria va romandre oberta durant tretze anys, del 2002 al 2015 i ell va ser comissari del festival del 2005 al 2017. A l’edició d’enguany, Carlos Zanón n’ha assumit la direcció amb un èxit notable.

Entre els mèrits que Camarasa atresorava hi ha la Medalla d’Or al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Barcelona, que li fou atorgada el mes de novembre passat, i el seu llibre Sangre en los estantes, publicat a Destino el 2016, un assaig en forma de diccionari a mig camí entre la divulgació del gènere negre i les memòries de llibreter. També quedaran per a la memòria moltíssimes classes a l’Ateneu Barcelonès, la direcció i impuls de molts clubs de lectura especialitzats en novel·la negra a la ciutat i la seva presència com a jurat en premis tan importants com l’RBA o el Crims de Tinta.

En aquests quinze anys entre el 2002 i el 2017, la seva presència en tots els afers negres (literaris) de la ciutat varen crear la sensació que res no es podia moure en aquest camp sense el seu consentiment o assessorament, però a poc a poc la llavor sembrada per Camarasa va anar fructificant a tot arreu amb la seva implicació directa o sense, com per exemple als festivals que es fan arreu del país –ara en tenim catorze en actiu als Països Catalans‒ o amb el sorgiment de grups de lectura i col·lectius específics.

El vaig conèixer personalment el 2004, quan vaig aprofitar un viatge a la ciutat per entrevistar-lo al Diari de Balears. Llavors vaig descobrir un home que havia llegit moltíssim i que donava pistes molt encertades en funció del gust del client. També vaig descobrir una llibreria molt interessant que tenia una gran mancança: pràcticament no hi havia res en català. Tot i això, gràcies a la seva recerca incansable i a un web que durant molt temps va ser una autèntica Bíblia, vaig poder anar encarregant els llibres que em faltaven fins a aconseguir tenir completa la col·lecció La Negra de l’editorial la Magrana.

Quan em vaig instal·lar a Barcelona vaig anar passant alguna vegada per la llibreria. I el 2008 el vaig poder portar a Mallorca, a Lloseta Negra, on va fer, de llarg, una de les millors intervencions dels quatre anys del festival explicant-nos l’experiència com a llibreter als pocs que el van anar a escoltar. Aquesta intervenció i una altra al festival literari a Olot sobre la figura del detectiu, les guardo a la meva memòria com a dos dies en els quals Camarasa va ser capaç de demostrar que al darrere d’aquella figura menuda amb ulleres que es movien a una velocitat de superheroi –ara me les poso, ara me les mossego, ara me les trec, ara me les torno a posar‒ hi havia un orador capaç de fer que la gent compràs llibres, quelcom que sembla miraculós en l’època en què vivim. La tercera vegada que el vaig veure obrar aquest miracle va ser a la seva València, al centre Octubre, on va tenir una llarga conversa amb Francisco González Ledesma, l’enyorat Silver Kane. Són tres moments d’alta literatura viscuts amb aquest home menut amb qui sovint tenia opinions contraposades i amb qui alguna vegada discutia.

Hi havia dos motius que ho causaven. El primer era menor per a mi, però major per a ell: Agatha Christie. Jo no la suporto i ell la defensava com a una gran creadora de lectors. Bé, això són gustos personals. El segon tenia a veure amb una actitud envers la novel·la negra escrita en català. Camarasa en llegia poca, en tenia poca a la llibreria i em sembla que no la tenia en alta estima. Corre la brama –absolutament equivocada‒ que la novel·la negra en català és de qualitat inferior de l’espanyola i que l’espanyola és inferior de la llatinoamericana. Crec que qui pensa això es va quedar en alguns mals llibres dels anys noranta i no va donar una segona oportunitat al gènere en català. Ningú no dubta que en aquests moments els autors que escriuen en català passen pel millor moment creatiu de la història. Mai la qualitat mitjana no havia estat tan alta (la qual cosa no vol dir que no hi continuï havent alguna novel·la horrible, com en totes les literatures del món). Sobre això discutírem fort algun cop i cal dir que, al final de la seva trajectòria com a llibreter, la presència de llibres en català a la llibreria havia augmentat significativament. També és cert que el país estava en ple procés i que fins i a tot a Barcelona governava CIU amb l’alcalde Trias al capdavant. Una tercera discussió –menor també‒ era sobre els autors nòrdics. A mi no m’agraden, en general. Ell deia que no llegia els correctes. Al final ens posàrem d’acord en un cert triumvirat: Henning Mankell, els impronunciables Maj Sjöwall i Peer Wahloöö, i Arnaldur Indridason.

Paco Camarasa també ha tingut la virtut de ser un gran prescriptor de llibres. Quan estava en activitat i enviava les seves cartes de recomanacions, eren molts els qui li feien cas i compraven els títols que recomanava. El problema és que molts els adquirien en botigues que no eren la seva i fins i tot en plataformes com Amazon. De fet, aquesta va ser una de les principals competències que va tenir: el gegant et porta els llibres a casa en menys de vint-i-quatre hores i sovint amb els ports inclosos. Negra i Criminal no podia pas competir contra això, tot i que en els seus bons moments jo havia coincidit molt sovint a correus amb la Montse Clavé, que enviava llibres a tot arreu.

Sé que en Paco es va molestar quan Tiana Negra va néixer. Crec que no tenia motiu per a fer-ho. El català, fins a l’arribada del nou comissari al BCNegra, ha estat bastant marginat en el festival barceloní. En algunes ocasions es limitava a una taula testimonial o dues sobre la collita catalana. Ara els escriptors en català es barregen amb normalitat amb els de més llocs del món. Quan Tiana Negra va néixer vàrem fer visibles molts autors de gènere d’editorials petites i mitjanes que ell desconeixia i no li va agradar. Tampoc que el féssim just el cap de setmana abans que el seu. Sobre això, hi va haver pressions importants perquè en canviéssim les dates, cosa que no acceptàrem. Sé que es va molestar, però va continuar donant-me taules per a moderar al BCNegra, i de mica en mica fins i tot va entendre que allò que era bo per al gènere negre era bo per a tots i que, per més que volgués, ell no podia pretendre ser a totes i cadascuna de les iniciatives negres que es fessin a Barcelona i a Catalunya simplement perquè en els darrers temps s’han desbordat de forma exponencial, cosa que sense cap mena de dubte ha estat l’èxit més gran de la seva trajectòria.

Quan Paco Camarasa va obrir Negra i Criminal, el gènere negre llanguia. Setze anys després, viu una revifalla espectacular i ell va ser una de les persones que més hi va contribuir. Amb una generositat molt gran de cap a autors desconeguts. Amb un respecte molt reverencial de cap a grans mestres potser sobrevalorats com Manolo Vázquez Montalbán, un escriptor imprescindible però amb algunes novel·les negres fetes tan sols per a pagar la hipoteca; amb amors incomprensibles com el professat a Donna Leon, que li va valdre una polèmica agra  quan li donaren el premi Carvalho, entre més coses perquè Donna Leon no només no fa novel·la negra, sinó que a partir de la quarta obra de la sèrie Brunetti fa llibres realment dolents. Amb les seves rareses, els seus gustos personals i les concessions que va haver de fer. I, tot i això, ha estat una de les persones que ens ha fet més feliços descobrint-nos que el gènere negre mai no te l’acabes, perquè és pura essència humana. I sempre li agrairé la darrera entrevista que em va donar, amb tota la sinceritat de dues persones que compartim el mateix amor pels llibres i pel gènere, cadascú des de la seva trinxera. Se n’ha anat algú que es mereixia, i molt, aquesta medalla de l’Ajuntament de Barcelona: Mèrit cultural.