S’ha mort l’actriu Montserrat Carulla

S’ha mort a noranta anys Montserrat Carulla, una de les actrius catalanes més destacades del segle XX. “Actriu, catalana i independentista”, es va definir en el discurs que va fer el 2013 després de rebre el premi d’honor de l’Acadèmia del Cinema Català. Va arribar a la interpretació des del teatre amateur i va estudiar alguns cursos a l’Institut del Teatre de Barcelona, a final dels anys quaranta. No fou fins al 1960 que entrà al teatre professional i d’aleshores ençà va mantenir una intensa carrera dramàtica al teatre i també al cinema i a la televisió. Carulla va ser una persona estimada pel públic i popular. El 2013 va escriure un volum memorialístic, El record és un pont al passat (Ara llibres) i el 2015 va publicar un altre llibre, Bon cop de falç, de records de quan era infant.

Carulla va néixer a Barcelona l’any 1930, en una família treballadora, amb un pare taxista que venia de la Segarra i una mare de Mas de Barberans. El final de la guerra del 36-39 va portar la família Carulla a una situació crítica: el pare, que fugia dels feixistes, va passar la frontera i fou internat al camp d’Argelers. La mare, amb tres criatures (la Montserrat, la del mig), malvivia fent de portera d’una família de l’alta burgesia de l’Eixample. Montserrat Carulla va haver de suportar penúries econòmiques, però, sobretot, la humiliació de classe i la barbàrie de les monges, còmplices d’aquella dictadura criminal.

La Carulla petita era una nena tímida, amb dislèxia, que parlava poc. Se sentia desorientada, tot i que un esperit de rebel·lia i de sentit crític va impedir que fos mai una nena mesella envers el règim. Explica que a casa seva no hi havia cap llibre, només hi entrava el Noticiero Universal, i que la fam de lectura la va portar a entrar, un dia, en una llibreria. Només tenia deu cèntims. El llibreter li va vendre a terminis el seu primer llibre, que va triar ell. Fou una elecció segurament insuperable, que la va marcar per sempre: La pietat perillosa, de Stefan Zweig.

La segona meitat de la seva vida és diametralment oposada: es va separar del marit, l’actor Felip Peña, amb qui havia tingut quatre fills (tres nenes –dues de bessones– i un nen). Van ser setze anys de matrimoni infeliç, de molta soledat, va explicar, i d’una sogra, ficada a casa, de qui deia: “Conviure amb ella em va fer baixar a la penombra de l’infern.” Un cop separada, va viure anys difícils, però també feliços, sola amb els nens, i lliure i forta com la tramuntana. El teatre la va desvetllar i li va permetre de guanyar-se la vida tal com volia, en una professió artística.

Entre la llarga llista de peces teatrals on va participar hi ha Mort de dama, de Llorenç Villalonga; Pigmalió, de George Bernard Shaw; La filla del mar, d’Àngel Guimerà; Hamlet, de Sakesperare; Primera història d’Esther, de Salvador Espriu; Guy & Dolls, de Mario Gas. A la televisió va participar en sèries de Televisió de Catalunya com Secrets de família, Laberint d’ombres, El cor de la ciutat i La Riera. I en cinema la trobem a Companys, procés a Catalunya (1979), de Josep Maria Forn, El vicari d’Olot (1982), de Ventura Pons, Carreteras secundarias (1997), d’Emilio Martínez-Lázaro, El pianista (1998), de Mario Gas, La ciutat dels prodigis (1999), de Mario Camus, L’orfenat (2007), de Juan Antonio Bayona.

I entre els reconeixements que va recollir al llarg de la seva trajectòria, a més del Gaudí d’Honor, destaquen la Creu de Sant Jordi el 1995 i la Medalla d’Or de la Generalitat el 2008. També va obtenir el premi Memorial Margarida Xirgu pel seu paper a El temps i els Conway, el 1992.