S’ha mort Joaquim Ferrer, ex-conseller de Cultura

L’ex-conseller de Cultura Joaquim Ferrer (Barcelona, 1937 – Alella, 2016) s’ha mort aquesta matinada d’una malaltia que se li havia manifestat recentment. Fou historiador i polític. De ben jove ja va militar en la clandestinitat contra la dictadura. Amb Josep Pallach va fundar Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya, que després passaria a ser PSC Reagrupament. Amb la mort prematura de Pallach i l’arribada de la Transició, Ferrer va passar a militar a Convergència Democràtica de Catalunya.

En el segon mandat de Jordi Pujol al capdavant de la Generalitat de Catalunya, Joaquim Ferrer va ser nomenat conseller de Cultura (1985-1988), el càrrec de més responsabilitat que va exercir, tot i que també va ser diputat per CDC al Congrés espanyol a les eleccions generals del 1982, i després va ser elegit diputat del Parlament de Catalunya en les eleccions de 1988, 1992, 1995 i 1999. Llavors passaria al Senat espanyol com a portaveu del grup de CiU.

De la seva etapa de conseller de Cultura, recorda l’escriptor i periodista Rafael Vallbona, que en va ser el seu cap de premsa: ‘Amb la seva bonhomia i l’aparent caràcter despistat, Joaquim Ferrer, malgrat rebre instruccions de desmantellar el Pacte Cultural auspiciat per Joan Rigol, l’anterior conseller de Cultura, va obrir la porta de la modernitat a la conselleria. I va establir un pont amb la intel·lectualitat cultural espanyola, a més de buscar la internacionalització de la cultura catalana. Van ser uns anys que vam gaudir molt. Ell era un individu captivador.’

En aquest sentit, el poeta i traficant d’idees Vicenç Altaió, que va formar part de la comissió de modernització cultural en l’etapa de Joaquim Ferrer com a conseller, explica: ‘Era l’any 1985 i feia poc que acabaven de nomenar Joaquim Ferrer com a nou conseller de Cultura, quan vaig rebre una trucada del seu cap de gabinet, l’escriptor Oriol Pi de Cabanyes, que em citava per l’endemà a la conselleria. El nou conseller era conegut com a historiador heterodox, però no ens era un nom familiar en l’àmbit polític. Venia del «pallaquisme». L’endemà, quan vaig arribar a la reunió amb el conseller, també s’esperaven l’editor Jaume Vallcorba i l’escriptor Quim Monzó. Quim Ferrer es va reunir amb tots tres i ens va explicar que en la legislatura anterior, la de Joan Rigol, s’havia traçat el mapa amb les necessitats d’infraestructures culturals per gèneres (les museístiques, les musicals, etc), un mapa que havia començat el primer conseller de Cultura de la represa democràtica, Max Cahner. I tot i haver-se desmantellat el Pacte Cultural de Rigol, ell ens demanava de «trencar el cul d’ampolla de la cultura catalana». En aquella reunió, ens va demanar si voldríem formar part de la comissió per a la modernització de la cultura catalana. El conseller va rebre tres respostes: Jaume Vallcorba va dir que no podia col·laborar perquè «com menys estat millor». Quim Monzó va dir que un s’ha de mantenir al marge del poder per mantenir la independència. I la meva resposta, que tot i venir de l’esquerra radical, era partidari de dialogar amb les institucions públiques, en considerar que si s’expulsa la cultura de l’espai polític, el país és orfe.’

Continua Altaió: ‘El conseller Joaquim Ferrer va marcar tres eixos, que es van materialitzar en tres comissions: la del diàleg amb el món cultural de l’estat espanyol, la comissió del pont aeri, on hi havia Martí de Riquer i Lázaro Carreter, per exemple; la comissió de la internacionalització de la cultura catalana, on hi havia Marta Pessarrodona, Federico Correa, el doctor Dexeus…; i la comissió de modernització de la cultura catalana, on es trobava Oriol Regàs, Pau Riba, Claret Serrahima, després Juli Capella… Aquest fou el seu llegat.’

Com a historiador, la recerca de Joaquim Ferrer al principi es va centrar en l’estudi del CADCI i del moviment obrer català, amb llibres com ‘Layret 1880-1920’ (1971), ‘El primer primer de maig a Catalunya’ (1972), ‘La vaga de l’Harry Walker de Barcelona’ (1972), ‘Simó Piera: perfil d’un sindicalista’ (1973).

Altres llibres que va publicar:  ‘La lluita pels ajuntaments democràtics (1966-1976)’ (1977); ’Un nou impuls per a Catalunya’ (1982); ‘A mig camí’ (1989); ‘El fil roig’ (1994); ‘Els papers de Salamanca: història d’un botí de guerra’ (1996), amb J. M. Figueres i J. M. Sans i Travé; ‘Ramon Boladeras ‘Rambol’: Testimoni de llibertat’ (1997); ‘Des del centreesquerra’ (2000) amb Pere Baltà, Rafael Hinojosa i Miquel Reníu; i ‘Josep Tremoneda: plantar cara a la por’ (2008).

El president Carles Puigdemont ha expressat el seu condol a Twitter:

Ens arriba la trista notícia de la mort de l'exconseller Joaquim Ferrer. Li agraeixo tot el que ha fet per Catalunya, i la seva amistat. DEP

— krls.eth / Carles Puigdemont (@KRLS) May 10, 2016