S’ha mort el filòsof Xavier Rubert de Ventós

S’ha mort Xavier Rubert de Ventós a vuitanta-tres anys a Barcelona. El filòsof, escriptor, polític i catedràtic a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona ha estat una figura intel·lectual molt destacada a Catalunya i un dels filòsofs més importants del país. Va ser professor en unes quantes universitats, com ara Harvard, Berkeley i especialment a la Universitat de Nova York (NYU). Soci fundador de l’Institut d’Humanitats de la NYU, va ser un home clau per a la creació de la Càtedra Barcelona – Nova York, que va funcionar del 1983 al 1986. Rubert de Ventós també va passar per la política activa: va ser diputat al congrés espanyol entre el 1982 i el 1986, i al Parlament Europeu entre 1986 i 1994.

Ha deixat escrites una trentena d’obres, especialment centrades en l’àmbit de l’estètica, la filosofia política i també destaques les memorialístiques. Una part ha estat traduïda al castellà, l’anglès, l’italià i l’alemany. Entre més obres, va escriure: El arte ensimismado (1963), Teoria de la sensibilitat (1968), Moral y nueva cultura (1971), La estética y sus herejías (1980), El Laberinto de la Hispanidad (1987), El cortesà i el seu fantasma (1991), Filosofia d’estar per casa (2004), Dimonis íntims (2012), La batalla del amor contra el deseo (2014).

Va ser reconegut amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1999) i el premi Memorial Francesc Macià (2011). També va presidir el jurat del premi internacional Catalunya. En l’àmbit literari el van guardonar, per exemple, amb els premis Lletra d’Or de literatura catalana (1963), Anagrama d’assaig (1973) i Josep Pla de narrativa (1991).

Durant el franquisme, va militar en la clandestinitat al FOC, al costat de Pasqual Maragall, i va haver d’exiliar-se a París per amenaces falangistes. Més tard, va ser membre del PSC i diputat al congrés espanyol i al Parlament Europeu. També va ser fundador, juntament amb Eugeni Trias, del Col·legi de Filosofia, grup que va renovar la filosofia catalana en la transició espanyola.

Després del seu pas per la política espanyola, va considerar que la millor eina per a solucionar els problemes socials era una Catalunya independent. “Irònicament, dic que jo no sóc nacionalista, que només sóc independentista, perquè jo vull un estat, no vull que m’entabanin”, va dir en una entrevista a VilaWeb. “És clar que sóc nacionalista, però el motor ha de ser nacionalista mentre el volant no ho ha de ser. Perquè el foc al cor crea fum al cap.”