S’ha acabat l’època de demanar permís per fer el que volem

No és hora de mirar enrere sinó endavant. Vivim un moment propici; un moment de replantejaments integrals que trastoquen aspectes de variada naturalesa: política, econòmica, social i, no cal dir-ho, cultural.

Fixeu-vos-hi. Quan xerrem entre nosaltres, la gent del sector, sovint penso que ens hem instal·lat en una espècie de déjà vu de doble via. D’una banda, us adoneu de quantes vegades hem repetit les mateixes converses, les mateixes queixes, els mateixos laments perpetus i eterns per les nostres dificultats? I d’una altra, quantes vegades hem necessitat establir un mecanisme de reafirmació i d’autodefensa de la nostra valentia i estoïcisme –certament útils per poder treure forces extres per seguir el camí– enfront d’aquest oceà de desídies i d’incomprensions, de bastons a les rodes?

De fet, els problemes del sector, realment els sabem tots. Permeteu-me uns exemples:

—Com pot ser que la inversió en cultura estigui al 0,6% del pressupost general (no vull ni preguntar quin és el percentatge en música)?
—Com pot ser que de la comunitat de músics de les nostres orquestres (les professionals, vull dir) hi hagi cada vegada més estudiants o artistes que actuen ‘a bolo’?
—Com pot ser que els intèrprets catalans siguem arraconats en cicles gueto per a ‘nosaltres’, fora dels cicles per als ‘músics estrangers’, els ‘músics bons’, en ‘cicles d’intèrprets catalans’ sense cap criteri, on només es compleix una quota i on s’ha d’esperar que toqui el torn, com si fos una peixateria?
—Com pot ser que no disposem de sales de concerts fora dels grans espais públics? Quin auditori digne tenim a Barcelona, fora dels recintes de l’Auditori, el Teatre del Liceu o el Palau de la Música?
—Com pot ser que acceptem l’èxode dels nostres millors músics perquè dedicar-se a la interpretació en aquest país no permet condicions laborals dignes?
—Com pot ser que no hi hagi polítiques de promoció dels nostres millors artistes, aquells que ens han de representar com a nació?
—Com pot ser que l’elecció de músics la facin les agències i no els gestors artístics?
—Com pot ser que es paguin honoraris inflats deu vegades per un estranger del mateix nivell (o pitjor) que un nacional?
—Com pot ser que la part destinada al pressupost de gestió sigui normalment molt més alta que la de l’activitat artística?
—Com pot ser que hi hagi un empobriment de les programacions, amb dogmatismes anacrònics i la renúncia de nous formats, i que no es fomenti la creació i l’experimentació?
—Com pot ser que en les memòries econòmiques fraudulentes de festivals o temporades de concerts hi aparegui encara el nombre d’assistents però no el d’entrades venudes?
—Com pot ser que no es compleixin les normatives laborals o fiscals establertes?
—Com pot ser que no hi hagi sancions per les males pràctiques?
—Com pot ser que l’associacionisme i la societat civil no tinguin poder en el sector ni capacitat d’actuació?
—Com pot ser que les taules de decisió de les administracions, aquelles que decideixen quins espectacles ronden o quins joves rebran de beques i ajuts, no estiguin formades per músics professionals?
—Com pot ser que no hi hagi un projecte sòlid, integral i normalitzador del patrimoni musical català en l’àmbit musicològic, editorial i discogràfic?
—Com pot ser que es perpetuï la fragmentació dels models educatius amb escoles enfrontades amb conservatoris, privat versus públic, sense cap reglament unificat d’estudis de postgrau o amb estudis de màster que són directament il·legals?
—Com pot ser que no tinguem sinó que una presència residual en els mitjans de comunicació, que TV3 no divulgui la música clàssica i que Catalunya Ràdio s’hagi convertit en una emissora enllaunada i prefabricada?
—Com pot ser que la llei de mecenatge continuï tan paralitzada i paralítica com ho ha estat sempre?

Tots aquests aspectes s’han convertit en problemes, però no ho són en sí mateixos, només són qüestions que cal resoldre. La causa de la situació és una altra: aquest terme de tanta actualitat i que surt a totes les converses, la famosa ‘atomització’ del sector.

En la divisió hi ha la feblesa. Els processos combatius demanen grans esforços individuals, esforços que efectivament fem tots, i amb molta voluntat, en els nostres àmbits. Però no ens enganyem, la suma d’esforços individuals no aconseguirà mai resultats globals. Es converteixen en un procés estèril, en una guerra de trinxeres, mentre que per guanyar s’han d’emprendre batalles conjuntes. Tots els àmbits de la música tenen representació en el sector, disposen de professionals que intenten donar-los forma i millorar-los (intèrprets, sales, circuits, editorials, discogràfiques, representants, gestors…). És cert que s’inverteixen grans esforços, però aleshores, com és possible que no tinguem una indústria musical? Perquè no en tenim; això ho sabem, oi? Tenim tots els ‘continents’, però no tenim els ‘continguts’ necessaris amb una visió integral. (Per exemple, com pot ser que estigui establerta la mida que ha de tenir la porta de la sortida d’emergència d’una sala o els metres quadrats dels lavabos, però no la normativa de facturació del músic o els seus drets laborals?)

Ai, l’atomització! Sabeu que el diccionari no té antònim per a aquesta paraula? Sí, sí, és cert! Doncs faré de Fabra (no de Fabra i Coats, és clar, de Pompeu Fabra) i n’inventaré un, perquè, de fet, és exactament el que necessitem. Si ‘atomitzar’ és separar, dividir en àtoms, el contrari ha de ser ‘molecularitzar’, és a dir, agrupar-los per crear noves estructures i fer possibles noves combinacions i noves formes de vida.

Som nosaltres a qui ens toca refundar conceptes i accions; és el temps de sinergies, de solucions, de compromisos compartits, de construcció i no d’obstacles. Ja ho fem: l’ACIMC ja ha emprès vies per a aglutinar tant l’àmbit de la música clàssica com l’àmbit de la interpretació de música de tots els estils. De fet, estem a punt de signar convenis amb un grapat d’associacions amigues que volen remar amb nosaltres. A més, participarem en les comissions de seguiment del Pla Integral de la Música, un pla que ha obert la caixa de Pandora. I finalment, formarem part de l’estructuració de l’Acadèmia Catalana de la Música, l’ACATAM, un pas que ha d’esdevenir definitiu, tot convertint-se en el centre neuràlgic del fet musical al nostre país.

Encara que alguns ho vulguin, nosaltres no som els convidats d’aquesta comèdia; en som els seus protagonistes. És el nostre dret escriure la història, no llegir-la. I ho farem amb mà oberta, però també amb mà ferma. S’ha acabat l’època de demanar permís per fer el que volem; de viure en el secret de la nostra intimitat allò que necessitem però que no ens atrevim a atènyer perquè algú ens ha convençut que no ens pertany. Comença l’època de prendre possessió del que ens pertoca. I ho farem!

Discurs de Lluís Rodríguez Salvà en l’acte dels 25 anys de l’ACIMC (Associació Catalana d’Intèrprets de Música Clàssica).