02.09.2020 - 01:50
Aquest text és un oferiment al servei de tothom perquè es pugui trametre a la classe política amb la qual es tenen negociacions dificultoses. Això que expliquem aquí no són opinions. És allò que hem comprovat personalment durant els nostres anys d’activisme –quaranta, ara com ara. Amb aquesta sèrie volem explicar que no podrem sortir de la catastròfica i inhumana situació en què ens trobem si no es reforma el sistema de partits. Volem explicar com hauríem de fer-ho i donar eines amb què exigir-ho als partits. Hem consentit incompetència per sobre de les nostres possibilitats i ja no ens podem permetre que tot continuï igual.
La solemnitat i la vanitat de les institucions destrueixen la democràcia
(parafrasejant Michel Piccoli)
Però si no hi fem alguna cosa, el seu càstig el pagarà tothom.
La legislació i les polítiques institucionals són –tret de comptades excepcions– la cristal·lització de lluites de la societat civil organitzada. El vot de les dones, la fi de l’esclavitud, la jornada de vuit hores… Res d’això no és perquè un matí un legislador, un polític o un partit es despertés dient: ‘Vinga, va, anem a donar el vot a les dones.’ Totes són doloroses conquestes, fruit d’anys de lluita de la societat civil organitzada, és a dir, de persones afectades juntament amb persones expertes o empàtiques que es van unir per resoldre un problema.
La política institucional no és, doncs, avantguarda de res; sempre arriba endarrerida.
De la classe política, només en podem esperar que entengui aviat el futur que ja marca la societat civil activa perquè els danys produïts per la seva lentitud siguin mínims.
Si més no en el moment actual, els partits i les institucions són en gran manera part del problema, no de la solució.
La societat civil activa, des del seu contacte amb les necessitats quotidianes, és la que marca el camí. I l’esforç és colossal.
En primer lloc ha d’aconseguir de canviar la narrativa entorn d’un problema: tenir esclaus, considerar les dones com a simples apèndixs, obligar a treballar fins a rebentar a qui no té, han estat i són coses considerades absolutament normals fins que qui les pateix i qui és capaç de tenir sentit crític i empatia no aconsegueixen que siguin vistes a la fi com a aberracions cada vegada per més persones.
Només en un segon moment, una vegada assolida l’hegemonia narrativa, són cooptats per un partit o tendència política, de vegades per ideals sincers, altres –la majoria– perquè en aquesta hegemonia narrativa els partits veuen una possibilitat de rèdit per mantenir o disputar el poder. Per això no hem d’oblidar mai que allò que abracen és una narrativa, un discurs, i que el seu interès en primer lloc és l’hegemonia, no les solucions.
Aquest lideratge civil succeeix encara més amb l’era digital, una nova fase de desintermediació en què el demos (de ‘democràcia’), la gent, pot tenir –o hauria de poder tenir– accés de manera més directa, autònoma, adulta i sense intermediaris a molts àmbits, l’administració dels béns públics entre ells. En aquest context, els partits han vist reduïda la utilitat, però gens ni mica el poder, cosa que condueix a un deteriorament evident de la governança. Manen molt, però serveixen poc.
Manar molt, servir poc
Un partit ja és tan sols una empresa privada. El seu fi és créixer en un nínxol de mercat. És per això que no el guia la innovació –àmbit sempre minoritari– sinó les enquestes, és a dir, allò que ja existeix i pensa la gent. El màrqueting esbrina o fabrica allò que la gent creu que vol per després donar-li-ho. La innovació descobreix amb la gent allò que no aconsegueix de solucionar amb el que ja té i inventar una cosa nova per resoldre-ho. Els partits, tal com els coneixem, ontològicament ja no poden obrir camins nous. I si volem fer cas de la famosa màxima d’Einstein que diu que si volem un resultat diferent hem de fer alguna cosa diferent, doncs hem comprovat durament en les nostres aventures activistes que els partits són actualment la cosa més distant de poder tenir voluntat d’això.
Només quan la societat civil activa ha pogut crear un nínxol en l’opinió pública sobre un tema, aquest tema resulta interessant per a ‘la política’ que mouen els partits, i fins molt més tard el canvi no pot arribar a tenir lloc i a cristal·litzar en una legislació més o menys tergiversada mitjançant els interessos clientelars de cada partit.
El menyspreu dels càrrecs ungits: confonent lleialtat amb servilisme
Essent que el món avança pels esforços de la societat civil activa, el menyspreu que partits i institucions li tenen és una dissonància cognitiva, una negació de la realitat, altament destructiva i digna d’estudi psiquiàtric.
A més, en països com el nostre on les llistes electorals les crea el cap del partit i els qui les componen no es deuen als seus electors sinó a aquest cap, les qualitats més buscades són en primer lloc la fidelitat absoluta, l’obediència i no fer ombra al superior, confonent sistemàticament lleialtat amb servilisme. Les competències només es tenen en compte després de totes aquestes altres ‘qualitats’. Discrepar es considera immediatament com un atac i una traïció, no una aportació.
D’una altra banda, els partits creen les seves estructures encara basant-se en la idea pre-digital de ‘cal ser molts’, de manera que es creen gegantines estructures clientelars –el partit mateix– en les quals cap qualsevol disposat a aportar les ‘qualitats’ indicades anteriorment. El resultat és que els partits són estructures feixugues basades en la clientela i el fanatisme. Què podria anar malament?
Totes aquestes persones han de ser remunerades figuradament i literal quan es guanya i molts passen a engrossir les files de càrrecs que porten les institucions i que decideixen sobre la vida de tots nosaltres. Una vegada més, no per les seves competències* en els temes que han de tractar, sinó amb l’únic mèrit dels serveis prestats al partit. A això s’afegeixen més xarxes de suport que cal mantenir, cosa que produeix una infinita i devastadora cadena d’externalització d’incompetències. [Quant a això, escolteu Adrián Díaz Marro.]
Quan a Einstein li van proposar de ser cap d’estat, va respondre: ‘A la vida m’he ocupat d’una altra mena de coses, no en tinc les competències.’ No demanem tal excés d’integritat, només una immediata purga d’incompetents a cada partit responsable del seu nomenament.
L’externalització de la incompetència
A causa d’aquestes característiques, els partits i, en la majoria dels casos, els seus càrrecs al poder i les seves xarxes clientelars, són la cosa més allunyada de la capacitat de resoldre els problemes. El nivell de mediocritat i amateurisme espanta: desconeixement, ingenuïtat, manca de rigor i polarització ideològica que no té res a veure amb la solució de les coses amb la pràctica. Voler saber es confon amb saber, diu l’activista A. Veà. Tot allò que veiem al nostre àmbit de competència, que és el digital, és aterridor i més en aquest moment de digitalització accelerada per les circumstàncies de la pandèmia. En aquest moment, en algun lloc hi ha un càrrec parlant i legislant sobre l’àmbit digital sense tenir-ne ni idea. És igual quan llegiu això.
En plena crisi hem vist una vegada i una altra la incapacitat dels alts càrrecs; una vegada i una altra com els mateixos que critiquen la població són incapaços de respectar les seves pròpies regles, instal·lats en una idea de privilegi per sobre del bé i del mal, una idea medieval que perviu i de la qual esperem que en el futur els arqueòlegs en parlin com d’una aberració del passat.
No poden suportar que en algunes competències sigui superior la societat civil organitzada, oblidant que, fins ahir, ells també ho eren; hi ha una hostilitat patològica i gremial, com si en el moment de rebre un càrrec es quedés ungit per un coneixement diví i total, de manera automàtica; i tot acompanyat d’un menyspreu elitista francament insofrible, marcat igualment en els grans partits, tant de dretes com d’esquerres.
La societat civil activa demostra una vegada i una altra el seu treball i la seva solvència en els àmbits de competència de cadascú; dels càrrecs col·locats pels partits gairebé no se’n pot dir mai això mateix. Així i tot, quan la gent troba una solució, perquè aquesta vegi la llum de manera sistèmica, ha de ‘convèncer’ aquests càrrecs que es permeten de desaprofitar talent per pura arrogància de poder i perquè, gairebé sempre, tenen alguna cosa a amagar, començant per la pròpia incompetència.
La covid ha demostrat una vegada més que, sense aprofitar tot allò que pot aportar la societat civil preparada i activa, tota solució serà un desastre.
Així, aliens a la realitat, fins i tot durant una pandèmia, mentre la gent en primera línia ho dóna tot i alguns altres, sense els quals no hi hauria hagut ni tan sols prou respiradors [vegeu aquí], hi aporten tant com saben, els càrrecs estan tancats en seguicis endogàmics i consideren la societat civil com una nosa. Molt poques vegades hi ha altres fórmules que no siguin cooptació o saqueig per a aprofitar les forces d’aquells que estan disposats a aportar treball per ajudar.
Saqueig i cooptació: la incompetència com una forma de corrupció
Què passa quan la gent que fa anys que es preocupa per un problema des de la lluita quotidiana o des de l’estudi i la ciència s’acosta als càrrecs polítics per proposar-los polítiques que solucionin els problemes als quals s’enfronten?
Normalment, no és fàcil d’accedir-hi. Quan s’hi accedeix, el modus operandi és molt semblant a tot arreu –tret de les esmentades lloables excepcions, un 10%, hem calculat–, només canvia l’habilitat a dissimular.
En les seves mirades pots veure el menyspreu, però també corre per sota una mirada lúbrica: és l’afany de saqueig. Estan entrenats per a desposseir-te d’allò que pugui interessar-los sense entendre-ho per res i tancar-te la porta a la cara com més aviat millor. Els més astuts, si tens un suport ampli que d’alguna manera pot transformar-se en vots, intentaran tenir-te de la seva banda, perquè no molestis ni critiquis. Et voldran comprar amb activitats inútils i remunerades: ‘Podeu fer-nos-en un informe’, ‘unes jornades’. Pobres. Heu de saber que ells també la majoria de les vegades bàsicament fan només informes i jornades. De tota manera, només en casos molt comptats diran un no rotund. La tècnica és emprenyar la gata; pot durar anys.
La veritat sigui dita, molts grups de la societat civil hi piquen immediatament. Són de fàcil cooptació i contribueixen per interès o ingenuïtat a la rentada de cara institucional. Això és tan habitual que quan no ho fas pots llegir a la cara del càrrec que t’ho proposa un punt d’interrogació gegantí: ‘Aquesta dona no vol fer un informe per 10.000 euros? Però, llavors, què vol?’ Només en casos comptats s’imaginen que vols que es faci allò que proposes, sense més ni més.
És important de dir que no ens sembla pas malament que els grups que saben d’un tema cobrin per dur-lo a terme. De fet, això hauria de ser la cosa normal.
Però en la majoria de casos passa que els paguen per desviar-los d’allò que volen fer o fins i tot es compren els seus líders per absorbir-los i desactivar-los. La majoria de partits només accepten interlocució amb persones de la societat civil si aquests individus passen a formar part de les seves files i els riuen les gràcies. I gairebé sempre ho aconsegueixen, sigui perquè la gent és sensible a les adulacions del poder, sigui perquè passa dificultats i és difícil de renunciar a una mica de folgança i molt menys a privilegis.
Un cercle virtuós de reconeixement mutu
Però, francament, podem continuar permetent-nos una estructura de governança basada en amiguismes i privilegis com en els temps dels faraons?
Encara més amb la crisi que se’ns acosta, el futur de la democràcia, perquè no es desenvolupi una democràcia autoritària, dictatorial i simplista, depèn que forcem els partits a reformar-se i que els governs no es permetin ni un sol càrrec que no estigui a l’altura de les circumstàncies. Ja no es pot passar més per alt que les solucions resideixen en una societat civil activa i que la governança s’ha de basar en un cercle virtuós de cooperació i reconeixement mutu entre aquesta i les institucions.
S’elogia com les dirigents dones han reaccionat millor a la crisi de la covid. Una de les característiques a destacar de les dones és que aprenem de petites que res d’allò que fem no es prendrà seriosament, de manera que no ens fa por de demanar i escoltar opinions alienes per després forjar la nostra i defensar-la tot i que la criticaran sense escoltar-la.
Així doncs, als partits i institucions que en aquest moment han demostrat ser part del problema i no de la solució, els demanem que no se sentin menys virils i forts per a escoltar i que comencin a cooperar sense demanar res en canvi, llevat del mèrit de crear una millor democràcia i una qualitat de vida per a tothom.
Protocol: 8 punts prescriptius
1. Corregir l’asimetria
Càrrec: ‘Uff… estic esgotat i treballo en condicions dificilíssimes.’ El teu interlocutor segurament està pitjor que tu, més ocupat i treballant més, amb menys diners i vacances. Fer la víctima davant la societat civil en lluita tenint 14 pagues, secretària i pressupost per a treballar no és un problema polític, sinó psiquiàtric, de l’àmbit de l’egocentrisme i de l’escàs contacte amb la realitat. Fes-t’ho mirar o dedica’t a una altra cosa. Tots t’ho agrairem.
2. Interès mutu, benefici general
‘Heu d’agrair que us rebem.’ No, la utilitat és mútua. Un no pot fer allò que és útil sense l’altre. Rebre la societat civil que té solucions que tu no tens s’ha d’agrair. Si no ho creus i ho fas només per fer-te la foto del demòcrata, perds l’ocasió d’aprendre alguna cosa. Si la perds tu, en realitat és la ciutadania que perd una cosa que ens beneficia i tu fas deixadesa de funcions. No ets un demòcrata i tens deliri d’omnipotència. Fes-t’ho mirar.
3. Escoltar, aprendre, reconèixer, apreciar
Està bé que el càrrec es presenti explicant què fa al seu lloc (tant com sigui possible, s’ha d’intentar distingir què fa de veritat i passar per alt què diu que fa sense –encara?– haver-ho fet realment. La presentació quedarà reduïda més d’un 70% i s’estalviarà temps). En canvi, no està bé el que passa normalment: en lloc d’escoltar la proposta de solució de la societat civil activa i competent prenent apunts i fent preguntes per entendre-ho millor, l’única resposta és la de defensar-se dient: ‘Això ja ho fem’, una vegada i una altra. Si t’han vingut a veure és perquè no ho fas i si ho fas, deu ser insuficient o mal fet, perquè no es nota. Estar sempre a la defensiva és una excusatio non petita i denota gat amagat o que no entens què et diuen. Si aquest punt no resulta clar, fes-t’ho mirar.
4. Reconeixement
Si incorpores a les teves polítiques alguna cosa de les que t’expliquen, és important que hi hagi reconeixement i que el treball continuï en cooperació: continuar treballant amb les persones que ofereixen solucions és gratificant per a elles i indispensable per a l’èxit, perquè és impossible que puguis gestionar tot el coneixement de persones que fa temps que forgen i experimenten solucions sense comptar amb elles. No et preocupis, no vol dir que tu no estiguis a l’altura. No pots saber-ho tot. Les persones segures de si mateixes no tenen por de reconèixer allò que no saben. És la ignorància que creu saber-ho tot.
5. Reconeixement 2
El reconeixement és una cosa essencial, no únicament per a la dignitat humana sinó per a la traçabilitat de les fonts i la comprensió de com es construeix la governança.
La cooptació constant, l’extracció de coneixement de la societat civil com a saqueig i no com a cooperació, produeix un imaginari col·lectiu en el qual tot allò que es fa ho fa una elit. Com hem vist, és exactament el contrari.
A aquest biaix narratiu, hi contribueixen àmpliament els mitjans que són també part d’aquest mecanisme d’exclusió de la societat civil com a font d’esdeveniments constructius, transformant-se massa sovint en altaveus del poder en lloc de fiscalitzadors del mateix poder i de traçadors de les reals fonts de transformació [vegeu el nostre treball Fake News i desinformació (governs, partits polítics, mass media, corporacions, grans fortunes: monopolis de la manipulació informativa i retallades de la llibertat d’expressió)].
El reconeixement ha de ser mutu: la societat civil organitzada aporta solucions; les administracions, el coneixement de l’arquitectura de governança. La cooperació entre ambdues és el cercle virtuós de la governança democràtica que proposem.
Quan parlem de reconeixement no volem dir només el que els càrrecs han de brindar als grups civils actius i no sotmesos a lògiques dels seus partits, sinó també a funcionaris vàlids que mereixen que el seu treball sigui conegut i reconegut entre altres coses perquè tu, càrrec, ets efímer, i ells romanen. Així s’enforteix l’administració de la democràcia en el sentit literal del terme ‘administració’.
Molts treballadors, fins i tot càrrecs, organismes sencers, fan les coses bé. Molt d’esforç que acaba blocat quan topa amb el nivell polític o la baula clientelar. Hem de començar a denunciar cada un d’aquests casos.
Que no es perdi tot aquest esforç civil, dins i fora de les institucions.
6. Assessors
Prou gabinets assessors mediatitzats com a rentades de cara. Sí a equips de societat civil realment esmenant i validant polítiques. Gràcies a Civio, societat civil, sabem que el comitè d’experts de la ‘desescalada’… mai no va existir.
7. La cua de palla
Quan diem que lluitarem perquè les coses es facin com cal no amenacem. Fer l’ofès no té cap solta. Només anunciem la nostra funció i deure com a societat civil activa. En teoria, sou càrrecs no perquè se us rendeixi acatament, sinó per retre comptes.
8. Aquí fora hi ha diversitat
Si el que et ve a veure no és un home heterosexual, blanc, de mitjana edat amb fills, no cal que parlis lletrejant les paraules. És probable que t’entengui igualment.
[Continuarem aplegant valuosos consells.]
*NOTA: Com en tot, hi ha lloables i magnífiques excepcions. Hi ha càrrecs que sí que saben cooperar amb la societat civil activa. No dubtem que no se sentiran ofesos per aquest article perquè ells també pateixen l’arrogància i incapacitat dels seus homòlegs.
**NOTA 2 de glossari: Per ‘societat civil organitzada’ o ‘societat civil activa’ entenem persones individuals o grups petits o grans que elaboren solucions efectives a partir de problemes. El format queixa sense més ni més el considerem un comportament passiu no productiu i no entra en aquestes categories.
