16.02.2022 - 20:51
El Tribunal de Justícia de la Unió Europea va emetre ahir una sentència històrica, que avala que la Comissió puga castigar Polònia i Hongria per no haver respectat l’estat de dret. Embrancats en una intensa batalla política i jurídica amb la Comissió i el Consell, aquests dos estats s’havien adreçat al tribunal per demanar-li si és lícit de condicionar els ajuts europeus a decisions polítiques preses per Brussel·les. I la resposta ha estat que sí.
Que sí, a més, amb una precisió quirúrgica. El tribunal desmunta d’un en un els arguments de Polònia i Hongria sense caure en cap de les trampes, algunes de molt bones, que li paraven. Especialment una de relacionada amb el respecte als límits de les competències atribuïdes a la Unió i als estats, però també una altra que relacionava sancions i inseguretat jurídica, car els denunciants afirmaven que “estat de dret” és un concepte vague.
No deixa de ser paradoxal que Hongria i Polònia argumenten sobre la base de la inseguretat jurídica, però en qualsevol cas la resposta els ha deixats ben servits. Segons aquests dos estats, la Comissió no defineix què s’entén per estat de dret ni en quins principis recolza i, per tant, aplicar sancions a partir d’això crea inseguretat jurídica, per una hipotètica arbitrarietat. Tanmateix, contra aquest artifici lingüístic el tribunal respon amb contundència: els estats saben perfectament què és un estat de dret i no cal explicar-ho com si fóssem en una guarderia.
En definitiva, amb aquesta sentència s’acaba –o s’estableixen les bases perquè s’acabe– la pràctica de parar la mà i, una volta aconseguits els diners, arrencar a córrer. Aquesta és una pràctica molt evident en el cas polonès i hongarès, però també ben acreditada en el cas espanyol. Tant, que Espanya aquesta setmana ha rebut un altre avís per no haver transportat a temps a la legislació pròpia la directiva de protecció dels alertadors de corrupció. Amb aquest, Espanya ja té 106 procediments oberts per infraccions de la normativa comunitària. És, de fet, l’estat que en té més.
Un detall final especialment interessant. El tribunal esquiva el parany sobre els límits de les competències atribuïdes a la Unió i als estats, tot remarcant que Brussel·les pot sancionar els estats perquè sí que té competència per a identificar les situacions concretes de violació de l’estat de dret que poden afectar una execució correcta del pressupost, a partir del moment que aquesta execució es posa en mans del govern de l’estat. I això, vist dels Països Catalans estant, on hem identificat perfectament la relació entre la nostra condició de minoria nacional i les decisions econòmicament arbitràries de l’estat espanyol, podria ser, si algú s’hi dedicàs, una autèntica mina.
PS. Ahir va arribar a les llibreries el meu nou llibre, Fronteres, i avui en faré la primera presentació. Serà a Andorra la Vella, a la llibreria la Trenca, a les 19.00. Evidentment, començar les presentacions precisament a Andorra no és una decisió casual. Vull marcar així els límits del país, predicar amb l’exemple contra el centralisme barceloní, reconèixer que la frontera andorrana amb el sud és la més antiga del món encara en vigència i, sobretot, recordar que les fronteres estatals, les administratives, no són les més vitals i sovint tampoc les més importants: Andorra de cap manera no és l’estranger per a mi. Si el voleu comprar a la Botiga de VilaWeb i que us l’enviem a casa, el trobareu en aquesta pàgina.
