03.08.2022 - 21:40
|
Actualització: 13.08.2022 - 00:52
“Després de setze anys, hem aconseguit el nom desitjat”, escrivia amb alegria aquesta setmana a les xarxes Maria Chacón. Al piulet, s’hi veia una fotografia amb el seu fill en què mostrava orgullós el seu document d’identitat. Per fi, hi constava el nom que els seus pares li havien escollit quan va néixer i pel qual se sentia interpel·lat: Caín.
En Caín va néixer l’abril del 2006. Al principi, tot va anar bé. “A l’hospital no van posar cap pega a escriure Caín a la partida de naixement. No ens podíem imaginar tot allò que vindria després.” Quan van sortir de l’hospital, van anar al registre civil, però els funcionaris no els van deixar registrar el seu fill amb el nom que volien. Deien que els havia sortit un missatge amb l’avís que no existia cap Caín a Barcelona. “Em van dir que tenia tres dies per a posar-li un altre nom, o que li’n posaria un d’ofici. Em vaig negar a cercar-ne un altre. Volia que es digués Caín i vaig decidir de buscar documentació per defensar-ho.”
Justament, a l’escola on Chacón portava els fills, hi anava el músic Caïm Riba. “Vaig anar-li a preguntar si era simplement un nom artístic o estava registrat així. Em va explicar que l’havien registrat com a Martín Caín l’any 1974 en un jutjat de pau a Formentera. També vaig saber que un altre nen de dotze anys havia estat registrat com a Caín en un jutjat de pau de Catalunya. Vaig demanar tota la documentació. Però com que els registres civils no estan en xarxa, ho vaig aconseguir tot per correu ordinari i no vam ser-hi a temps.” Una volta passats els tres dies, el jutge li va denegar de posar Caín al seu fill, i va decidir que li dirien David, com el seu pare.
Lluny de rendir-se, Chacón i la seva parella van continuar lluitant. I van posar una demanada al registre civil de Madrid. Van entregar-li tots els papers i, fins i tot, proves de les incoherències que s’havien trobat al llarg del procés: “Com que sabia el nostre cas, Caïm Riba va decidir de posar Martí Caïm al seu fill, que va néixer cinc mesos després que el meu. Es va trobar amb la mateixa negativa per part del registre civil. Com que vivim a prop, era el mateix. Però, en el seu cas, el jutge no li va poder negar, perquè Caïm era el nom del pare.”
La petició va tornar a ser denegada. Al·legaven que la llei diu que no es poden posar noms que atemptin contra l’honestedat de la persona. I defensaven que Caín culturalment és considerada una paraula associada a la maldat, atès que així ho recull el Diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola (RAE). “Sembla mentida que siguem un estat aconfessional. A més, tenen mal entesa aquesta història. Caín fou el primer urbanita, el que cultiva la terra. Deixem de criminalitzar pels relats obsolets que ens van inculcar de petits sota les ordres de l’església.” Ho van tornar a recórrer al registre, però no hi va haver manera: “Vam decidir de deixar passar el temps. I que si ell es volia dir així de gran, ja ho gestionaríem més endavant.”
Malgrat el nom que apareixia al document d’identitat, tothom li va continuar dient Caín. “A l’escola, la família, els amics… Ell no se sentia interpel·lat com a David, sinó com a Caín. Per això, sempre que podia, es registrava així. Per exemple, al carnet del Club Súper 3 o de la biblioteca sempre va escriure-hi Caín. Fins i tot a la targeta sanitària. Com que quan va néixer el van registrar al sistema sanitari com a Caín, hi sortia així.”
Ara, el 2021 van decidir de continuar la lluita. “S’ha volgut refermar dient que li agrada dir-se Caín.” Aquesta vegada van optar per demanar un canvi de nom per ús. Van haver de demostrar que en el seu dia a dia feia servir el nom de Caín. Van presentar set documents. “Vam haver de tornar a escoltar les reticències d’una funcionària que ens va dir que ni de broma ens canviaria en el nom de David pel de Caín. Ni tan sols ens atenia, però va haver de ficar-hi cullerada”.
Setze anys després d’haver nascut, en Caín consta com a tal al registre civil gràcies a la seva lluita i la dels seus pares. I d’ençà d’aquesta setmana, ja té un document d’identitat que ho acredita. Però ningú no li tornarà els setze anys que ha viscut amb un nom d’ofici imposat per un jutge: “Caín ha guanyat David.”
