La setmana lila de Newton

Toca setmana lila. Diumenge és 8 de març, dia de la dona treballadora, i durant tota la setmana els mitjans han dedicat pàgines i minuts a les dones perquè toca. Ens ho venen com a reivindicació, però desconfieu dels mitjans que no hi dediquin minuts i pàgines tots els dies de l’any: no sé si en quedaran gaires en qui confiar. A les escriptores també ens treuen de l’armari, aquesta setmana. Ens demanen contes feministes i les que no escrivim explícitament sobre dones quedem una mica al marge perquè tot ha de ser ben evident, que es noti que és ‘de dones’. 

I enmig d’aquests despropòsits (ben intencionats en la majoria dels casos, d’acord), reviso la biografia de tot un senyor de la ciència, veig quin paper van tenir les dones en la seva vida i hi començo a donar voltes. Parlo d’Isaac Newton. Hi ha tres dones a la seva vida, la mare, l’àvia i Katherine Storer. No és que hi hagi més dones i aquestes siguin les tres més importants, sinó que aquestes són les tres dones de la seva vida, les úniques amb qui sembla que es va relacionar. La primera el va abandonar, la segona el va educar i la tercera el va encoratjar en els seus primers experiments i alguns diuen que hi va tenir una relació sentimental.

Hi ha hipòtesis per dar i per vendre, perquè Newton no es va casar mai i era un home solitari i poc sociable –busqueu a Google «Newton» i «gai», per exemple. Només li interessava la ciència, era extremament curiós i va dedicar tot el seu temps a la recerca i l’experimentació, si ens hem de refiar dels seus biògrafs. Va ser professor universitari al Trinity College, a Cambridge, però l’ensenyament no era el seu fort i sembla que la majoria de dies deia la lliçó tot sol a l’aula perquè els alumnes no assistien a les seves classes, de manera que dedicava aquelles hores de ‘docència’ a repassar en veu alta les seves teories sobre l’òptica i els colors. 

Estem parlant d’un senyor que va néixer al segle XVII i va morir a mitjan segle XVIII i de qui s’ha escrit tant que es fa difícil destriar el gra de la palla, però pel cas que ens ocupa no és tan important saber què és cent per cent cert sinó utilitzar el que ens ha arribat sobre ell per pensar unes quantes coses. 

La mare de Newton es va tornar a casar i va deixar el fill a càrrec de l’àvia a la casa de Woolsthorpe, i ell es va sentir abandonat. Un dia, quan encara era un nen, es va acostar a la nova llar de la mare per reclamar-li que tornés, ella s’hi va negar i llavors, en plena enrabiada, ell va calar foc als afores de la casa i poc després se’n va penedir i va córrer a apagar les flames a cops de galleda. I mentre anava i venia amb galledes plenes d’aigua la seva ment ja científica es va fixar en com queia l’aigua per un forat de la galleda i se li va despertar la curiositat per entendre-ho. Pocs anys després, la mare va tornar a quedar-se vídua i va tornar a Woolsthorpe amb els fills del seu segon matrimoni. La relació de Newton amb sa mare és digna d’estudi i dóna (si no ha donat ja) per a alguna cosa més llarga i aprofundida que un article com aquest.

En tot cas, qui el va pujar va ser l’àvia i fins i tot el va ajudar en els primers experiments. Després de l’incendi i la galleda, Newton va començar a preguntar-se com queien les coses i per què l’aigua no sortia de la galleda mentre la galleda queia. Necessitava fer unes quantes comprovacions i diuen que va enviar l’àvia amb una galleda plena d’aigua al pis de dalt de la casa i li va demanar que quan ell li ho digués la llancés finestra avall. Ella no entenia gairebé res del que li deia el seu nét, però com sempre li va donar tot el seu suport i ja la tenim guaitant per la finestra i llançant la galleda plena d’aigua quan ho digui el petit Isaac. Sembla que aquí està l’inici de la seva curiositat científica, que a partir d’aquí Newton ja no va tenir fre i que tot el que va investigar i teoritzar després parteix d’aquesta galleda –la poma vindrà després–, una galleda foradada que perdia aigua quan estava quieta però no quan estava en moviment. 

Pel que fa a Katherine Storer, era la filla del farmacèutic que va acollir Newton a casa seva quan el van enviar a estudiar. Es van conèixer de nens i de seguida es van entendre, tots dos igual de reservats. La seva amistat va ser importantíssima en els anys de formació de Newton, la Katherine era l’única que se l’escoltava, es feien companyia, ell corria cap a casa després de classe per explicar-li a ella tot el que havia après aquell dia, perquè les nenes no rebien la mateixa educació, només se les preparava per casar-se i tenir cura de casa i fills. La Katherine somiava una altra vida gràcies a l’Isaac, podríem dir. Però no va ser possible. Quan Newton va començar els seus estudis universitaris al Trinity College, es van perdre la pista. I a Newton no se li va conèixer mai cap parella ni masculina ni femenina, no es va casar, va viure sol i del tot dedicat a la ciència fins al final dels seus dies. 

Hi insisteixo: he passat molt de puntetes per la vida de Newton perquè aquest no és un article sobre Newton; si us interessa, hi ha bibliografia per parar un tren, sobre aquest científic. Jo només necessitava aquestes tres pinzellades (més o menys certes, refiem-nos dels biògrafs) sobre les tres dones per començar a llançar preguntes. 

Com hauria sigut Newton si la seva mare no l’hagués abandonat (o si ell no s’hagués sentit abandonat per la seva mare)? De petit va patir molt, per culpa d’això, però alhora hi ha l’incident de la galleda i l’incendi, que sense l’abandó de la mare no hauria passat. Segurament la curiositat científica se li hauria despertat d’una altra manera, perquè era allà, latent, esperant. Al segle XVII es pot dir que la mare de Newton va abandonar el seu fill en tornar-se a casar? Li hem de carregar tot el pes de la culpa a ella? Què hauria hagut de fer? Quina altra cosa podia fer? Si el paper de la dona en aquell temps hagués estat un altre (o sigui, si la dona hagués tingut algun paper més enllà de la llar), segurament ella no s’hauria hagut de tornar a casar per subsistir, per exemple, i hauria pogut tenir cura del seu fill a la casa familiar de Woolsthorpe sense problemes. Però eren uns altres temps, i el tracte que rebien les dones no perjudicava només les dones.

Com hauria sigut Newton sense el suport de l’àvia en els primers experiments? Fins a quin punt aquesta dona és important per a la ciència moderna, i més tenint en compte el que hem dit més amunt, el paper que les dones tenien en aquella època? I sense l’amistat de Katherine Storer, com li hauria anat? Els seus anys d’estudi abans d’anar a la universitat van ser molt durs, no tenia amics, els altres dos fills del farmacèutic Storer li feien la guitza contínuament, els estudis de gramàtica el fastiguejaven i ningú no li ensenyava el que ell més necessitava: matemàtiques. Què hauria passat si la relació entre l’Isaac i la Katherine hagués pogut tirar endavant? No dic que es casessin, no cal arribar a tant, però com a mínim que haguessin pogut seguir sent amics, estant en contacte. Com hauria afectat això Newton, aquell científic que es tancava a llegir i llegir i temia les visites dels alumnes al despatx. Què se n’hauria fet, d’ells dos, si la Katherine hagués pogut estudiar com ho feien els nois? Haurien pogut acabar sent una parella com Marie i Pierre Curie? 

Es podria intentar reescriure la vida de Newton donant a aquestes tres dones totes les possibilitats que tenien els homes de la seva època i veient com hauria canviat la història. Si amb tots els contratemps Newton va aconseguir ser el pare de la ciència moderna, què hauria pogut fer en una societat més justa? Hi deu haver qui arrufi el nas llegint-me dir això, preocupant-me per Newton i no per les dones que l’envoltaven, però és que les dones no viuen aïllades, tenen un entorn, i el seu entorn es veu afectat per tot el que elles viuen. És aquí on volia arribar, potser fent massa voltes, marejant-vos amb tot de dades que ni us van ni us vénen, però que haurien pogut ser diferents si… 

Si totes les setmanes fossin liles, si passéssim de la superfície i dediquéssim minuts i pàgines a totes les dones, tant si parlen explícitament de dones com si no, si el que passa aquesta setmana s’escampés per tot l’any i sense donar-hi aquest tractament d’especial que s’hi dóna, que l’únic que fa és contribuir a no normalitzar uns continguts que haurien de ser habituals als nostres mitjans. Per això en aquesta setmana lila he volgut dedicar aquestes ratlles a un homenot de la ciència, perquè a ell també el va afectar el pes que tenien les dones en la societat de la seva època, no arrufeu el nas.