03.01.2024 - 21:40
The Washington Post · Mary Beth Sheridan
Cancun. Un divendres qualsevol, Maricela de la Cruz es lleva a les cinc de la matinada. I agafa dos autobusos per anar del modest apartament dels seus pares al J. W. Marriott Resort & Spa, on treballa. Mentre els turistes prenen el sol a la platja de sorra blanca, ella passa vuit hores netejant banys i llits.
Maricela, de vint-i-vuit anys, treballa sis dies la setmana. Igual que milions de treballadors de Mèxic: personal d’hotels, cambrers o industrials.
Però ara el congrés mexicà debat una reforma constitucional per garantir als treballadors dos dies lliures cada setmana, una proposta impulsada pels sindicats. Quan fa vuit dècades que aquest dret va ser reconegut al nord de la frontera pel president Franklin D. Roosevelt, finalment pot arribar a Mèxic.
“Tots els treballadors somiem això”, diu de la Cruz, veient la perspectiva que s’aprovi.
La lluita dels treballadors mexicans per la setmana de quaranta hores es lliura enmig d’un debat mundial creixent sobre els horaris laborals. Un debat molt diferent segons on té lloc aquesta conversa. Mentre els nord-americans i els europeus experimenten amb la setmana de quatre dies, molts treballadors en països en desenvolupament treballen sis dies o més. A l’Índia, per exemple, recentment un multimilionari de la tecnologia va desfermar un escàndol quan va suggerir una setmana de setanta hores.
El debat toca, per tant, qüestions fonamentals sobre els drets dels treballadors i les seves obligacions envers les empreses i el desenvolupament dels països respectius.
De la Cruz es va unir a milers de cuiners, cambreres i jardiners que es van manifestar fa poc pel centre de Cancun cridant “Sí a dos dies de descans!”.
“Hem vist com alguns altres països tenen horaris més curts que nosaltres”, diu, per explicar la seva posició.
“Però Mèxic és menys productiu que els països més desenvolupats”, contraataca Jesús Almaguer, president de l’Associació d’Hotels de Cancun. “Primer, hem de desenvolupar-nos econòmicament i industrialment i aleshores ja podrem tenir aquests…” –va fer una pausa com per mirar de trobar la paraula– “…aquests privilegis”.
“Aquest és el moment”
La defensora més visible de la lluita per la setmana de cinc dies és Susana Prieto, una advocada laboral de veu esquerdada que abans treballava en una planta d’assemblatge a Ciudad Juárez, el centre maquiladora davant d’El Paso. Després de guanyar les eleccions al congrés el 2021 amb el partit Morena, Prieto va descobrir que hi havia hagut esforços anteriors per legislar una setmana laboral de cinc dies. Seixanta-set vegades s’havia intentat, per ser precisos. I tots havien fracassat.
“Vaig dir-me: ‘Crec que aquest és el moment'”, recorda.
Era el moment també perquè Morena tenia la majoria al congrés i controlava més de la meitat dels parlamentaris estatals, crucials per a esmenar la constitució. I el fundador del partit, Andrés Manuel López Obrador, era el president més progressista de Mèxic en dècades.
D’ençà que va prendre possessió el 2018, AMLO (com és conegut el president) ha triplicat el salari mínim i ara equival aproximadament a 1,80 dòlars per hora. Ha duplicat el temps de vacances obligat, fins a 12 dies l’any. I ha prohibit la subcontractació abusiva de treballadors a temps complet.
A més, Colòmbia i Xile, països dirigits per l’esquerra, l’any passat ja van aprovar lleis per a reduir la setmana laboral. En aquest context, el mes d’abril, el projecte de llei de Prieto va ser aprovat per la comissió parlamentària encarregada de les qüestions constitucionals. “I aleshores als propietaris de les empreses els va agafar un atac de cor!” diu, recordant la reacció.
La independència dels sindicats entra en joc
Però la pressió per a fer possible el canvi va créixer impulsada pels sindicats.
Els sindicats mexicans s’han tornat més independents, en part gràcies a la renovació de l’Acord de Lliure Comerç de l’Amèrica del Nord que va entrar en vigor el 2020. En les negociacions, Mèxic va acceptar de reformar el seu sistema, que fins aleshores era de sindicats febles i controlats directament per les empreses. Ara els treballadors tenen el dret de triar els seus dirigents per votació secreta, i això ha canviat el panorama. Per exemple, donant poder a persones com Mario Machuca, el representant regional de Cancun de la Confederació Revolucionària de Treballadors i Pagesos, el sindicat que ha encapçalat les protestes a favor de la setmana laboral de cinc dies.
“Avui, aquells que som líders [sindicals] podem alçar la veu a favor dels treballadors –explica–, perquè realment en som els legítims representants.”
Les reformes laborals han rebut un impuls addicional d’una nova generació de mexicans que estan connectats amb el món –i entre ells– gràcies a internet, l’emigració i el turisme.
Alejandra Chang, de trenta-dos anys, va créixer veient com el seu pare treballava de cambrer sis dies la setmana. Ara ella fa això mateix als complex turístic Seadust de Cancun. Entre la feina i el trajecte –almenys una hora d’anar i una de tornar–, té poc temps lliure. I vol dir prou: “Tenir un dia lliure més cada setmana canviaria la meva vida –explica–. Veuria la meva família.”
José Rubén Cob, de trenta-tres anys, cuiner del complex turístic Hyatt Ziva, no té cap dubte de què impulsa la mobilització dels treballadors. Alça el seu iPhone i diu: “És gràcies a això.” Els treballadors fan servir Facebook i WhatsApp per organitzar les manifestacions i explicar les reivindicacions. “Ara, si compartim alguna cosa aquí a Cancun, es pot saber a tot el país”, afegeix.
Moltes hores de feina, però productivitat baixa
Mèxic és un dels països industrialitzats més treballadors, segons les dades de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE). El treballador mitjà fa 2.226 hores l’any, 415 més que als Estats Units i 540 més que al Canadà.
I, tanmateix, va molt endarrerit en productivitat: el PIB per treballador només va créixer d’un 0,1% anual del 1991 al 2020, segons el Banc Mundial. En canvi, el creixement dels països rics de l’Amèrica del Nord i Europa durant aquest període va ser de l’1,1%. A més, a Mèxic al voltant de la meitat de la força laboral encara treballa en l’anomenat “sector informal”, amb poc accés a proteccions legals o beneficis.
A Cancun, una destinació de primera categoria del turisme internacional, els empresaris estan preocupats d’haver de contractar més treballadors per a cobrir torns i després traslladar-ne el cost als consumidors. Angélica Frías, la representant estatal de Coparmex, l’associació nacional d’empresaris, fa servir només dues paraules per a atacar els defensors dels treballadors: Punta Cana.
Diu que el complex turístic dominicà els “robarà els turistes” si Cancun ha d’apujar els preus. “Simplement, serà més econòmic anar a unes altres destinacions.”
Frías, cap d’una empresa de consultoria, diu que està orgullosa de dirigir una companyia moderna. Va vestida informalment. I a la paret té un gran pòster de Steve Jobs. Però la realitat és que fins i tot ella s’ha sorprès de l’abast de les reformes laborals que es debaten al congrés. I què no passarà amb els empresaris més tradicionals, doncs?
Perquè no és tan sols la setmana de cinc dies. També hi ha un moviment per a donar als nous pares una llicència de paternitat pagada d’un mes. I una “llei de cadires” per a establir seients i pauses per als treballadors que ara treballen moltes hores drets.
En defensa de les reformes, Prieto assenyala estudis que mostren que la reducció de la setmana laboral pot fer que els treballadors, més descansats, siguin més productius. Però López Obrador, conscient del recel dels empresaris, ha demanat fa poc al congrés que faci una nova ronda de negociacions sobre el canvi. Molt segurament amb la vista posada en les eleccions d’enguany.
El retard no ha desanimat els treballadors de Cancun, que estan disposats a protestar novament. “Necessitem això i, ara que ho sabem, aconseguir-ho només és qüestió de temps”, diu Chang, la treballadora de Seadust: “Dos dies lliures cada setmana.”
