Setembre: deixar lloc a l’imprevist

Setembre seria un lloc per a pensar que les coses bones es poden allargar. A l’artista argentí Julio Le Parc l’anomenen el ‘poeta de la llum’, perquè durant tota la carrera ha experimentat com podia transmetre formes de llum diferents. Ho ha provat amb dibuixos, escultures i obres cinètiques. Tot allò que trobava ho feia travessar per un manoll de fotons a veure què passava. Amb estructures mòbils o objectes incandescents ha creat formes perfectes, boires, nebuloses, zig-zags. Diuen que l’impulsava a jugar el fet de saber què passaria quan la llum travessés tots aquells objectes. Le Parc ara té noranta anys i continua jugant a fer que passin coses imprevisibles. De fet, els qui n’estudien la trajectòria diuen que encara no ha donat mai una obra per tancada.

Fa uns quants dies, quan vaig arribar a Buenos Aires per passar-hi prop d’un mes, no sabia gaire bé què hi havia vingut a fer. Com a la majoria de viatges que faig des que viatjo sola. Diria que va junt. Viatjar sola i no planificar. De fet, primer és la ciutat o el país que m’elegeix, i si jo dic que sí comença l’aventura. Miro de no fer cap suposició, ni cronograma precís sobre què faré ni quines ciutats visitaré, i és perquè tinc la certesa que hi acabaré fent alguna cosa. I, precisament perquè no ho hauré anticipat, acabaré fent l’única opció possible. Buenos Aires era un repte considerable, per totes les llegendes que me n’havien arribat. Però fins i tot en una ciutat col·lapsada de fabulacions, sigui en un desert o al mig de la pampa, la cosa imprevista apareix sempre. L’únic requisit és no invocar-la.

A Buenos Aires tot va començar amb els missatges a les parets dels barris que caminava. ‘Hubo un tiempo que fue hermoso’ (‘Hi hagué un temps que fou bonic’). ‘Vulva la resistència’ (‘Vulva la resistència’). ‘Libros nuevos y osados’ (‘Llibres nous i agosarats’). ‘Todo beso es político’ (‘Tota besada és política’). ‘Llenemos la ciudad de artistas’ (‘Omplim la ciutat d’artistes’). Després va aparèixer el nom del carrer on m’allotjava, carrer Darwin; un altre dia vaig començar a veure que la majoria de cotxes argentins eren grisos, o que la gent tenia tendència a pintar les parets interiors de les cases i dels bars de roig i vendre pastes dolces amb el nom de facturas. Al cap de tres dies vaig començar a percebre que a les nou sempre passava l’autobús 111 per l’avinguda Corrientes i que sempre girava a l’esquerra. Abans-d’ahir vaig veure que les canyes del saxo que m’havia encarregat la Gemma les havia de comprar al carrer dedicat a la poeta xilena Gabriela Mistral; o que al costat de casa hi havia una casa d’imatgeria religiosa i tarot anomenada Santa Bárbara o una llibreria de segona mà que venien Rayuelas per 100 pesos.

Fa temps que començo a jugar amb el sentit imprevist que tenen les coses que apareixen per casualitat. A donar continuïtat a fets sense tallar-ne el potencial simbòlic. Com si allò aparentment arbitrari que ens arriba fos un fragment d’una narració més àmplia. Aquesta tendència vacacional a capturar les coses que s’escapen podria semblar preocupant en una persona de seny, però aquí no vull reivindicar l’anècdota sinó el caràcter polític d’una afició tan insensata.

Divendres, la cineasta Lucrecia Martel, en un diàleg amb estudiants de cinema al barri de Villa Crespo, apuntava precisament que hem de trencar amb el temps lineal en els arguments de les pel·lícules. Hem de deixar de pensar que tot l’argument va enfocat a un final sorprenent, deia ella, que ara és l’única cosa que importa dels films o de les sèries de Netflix. Sempre pensant en el futur. ‘Si durant tota la teva vida has patit com un porc però al final et passa alguna cosa bona, ja haurà valgut la pena. Aquesta fixació amb l’esperança és part de la nostra herència cristiana’, deia. Martel diu que a les seues pel·lícules l’argument no té gaire importància. ‘Els esdeveniments continuen en suspens. Com si haguéssim tirat purpurina en una piscina.’

L’endemà, dissabte, la psicoanalista Alexandra Kohan, en un centre social de l’avinguda Corrientes, assegurava que una de les coses més importants en una sessió de psicoanàlisi era deixar lloc a l’imprevist. Desprendre’s de totes les teories, tots els plans, totes les identificacions, per deixar que passi alguna cosa per primera vegada. Si això és possible o no ja seria un altre debat, que ara no vindria a tomb.

Després d’una setmana aquí, practicant aquesta afició de no tenir objectius, he trobat el missatge que em volia donar aquesta ciutat: deixa lloc a l’imprevist. Potser aquesta és la sensació que vaig començar a perseguir quan vaig decidir de viatjar tota sola. Viatjar sense ningú que t’acompanyi continua essent la possibilitat de deixar lloc a allò que no saps què és. A les persones amb qui ensopegaràs, als codis d’una ciutat que no coneixes, als ritmes que tu mateixa veuràs que pots assumir sense atabalar-te. I el fet més curiós del cas és que, amb els dies, començaràs una altra manera de viure, i aquesta versió de tu tornarà amb tu quan s’acabi la ruta.

En aquest viatge comprovo que els fotons travessen per allà on queda alguna escletxa. Com el so en els films de Lucrecia Martel, que se superposa en plans diversos. Del menjador entra al pati, i del pati als passadissos, infiltrant-se per  les portes entreobertes. Potser una bona idea per al mes de setembre és deixar que pugui traspassar la llum amb què juga Le Parc i deixar de qüestionar si tot això és veritat o no.