15.07.2015 - 13:12
|
Actualització: 22.07.2015 - 20:46
Finalment hi ha acord. Hi ha un acord global sobre com acomplir la fase següent del procés d’independència i, consegüentment, un acord sobre com acudir a les eleccions del 27 de setembre. És un èxit molt més que notable que cal agrair a la persistència de les associacions sobiranistes. I també a la generositat d’ERC, que va oferir la solució adoptada; a CDC, que va saber trencar la inèrcia amb l’oferta de Molins de Rei; i a la CUP, que ha sabut combinar les seues exigències ideològiques amb la presència honrada i lleial en el front comú.
Avui falten setanta-cinc dies exactes per a les eleccions. De manera que ja podem comprometre’ns tots plegats a fer el màxim esforç personal i col·lectiu possible perquè l’èxit siga absolut i indiscutible. Cal que el 27 de setembre la candidatura civil amb CDC i ERC obtinga la majoria suficient per a poder governar. I que, sumant-hi els vots i diputats de la CUP, puguem demostrar a Europa quina és la voluntat del nostre país.
Per això, l’èxit de la manifestació de l’Onze de Setembre a la Meridiana serà determinant. Tothom n’ha de ser conscient. I també que la Meridiana no l’omplirem si no venem tiquets i contractem autobusos, tants com van servir per a fer la Via i la V. Això és feina concreta que cal fer i que cal començar ara mateix, sense excuses.
Ja podem comprometre'ns tots plegats a fer el màxim esforç personal i col·lectiu possible perquè l'èxit siga absolut i indiscutible.
I com això, tot. En aquests setanta-cinc dies, penseu-hi, és segur que hi ha un esforç més que podríeu fer cadascú de vosaltres en favor de la victòria. Feu-lo sense dubtar-ne ni un moment. Sense cap ambigüitat ni cap recança ni cap reserva. Perquè ara tots ens hem de buidar, literalment, en un esforç gegantesc per a consolidar aquest procés revolucionari que ens va menant, pas a pas, cap a la independència. Tenim la sort de ser protagonistes d’una epopeia històrica, d’un moment únic. Aprofitem-ho, que no ens perdonaríem mai de no haver-ho aconseguit quan ja ho teníem a les mans.
L’opinió dels subscriptors. (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t’apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)
Feliu Guillaumes
Acabo de veure l’acord final, fa patxoca, no sé com s’ho han fet però dona la sensació de ser generòs per a totes bandes, un “suma positiu” que es diu en teoria de jocs. En canvi no acabo de veure clar el tema de la CUP, i no és una crítica, de fet tot el contrari: encara que es defineixin com “esquerra alternativa”, com Podemos, el seu electorat és molt diferent: la CUP (o almenys en David Fernandez) parla a la gent com a adults, es dirigeix al seu cap i al seu cor, Podemos, en canvi, fa un discurs simplista (i falton!) dirigit a l’estomac de la gent, d’aquí no treuran ni un vot, en poden treure uns pocs milers dels independentistes d’Iniciativa i de la gent que és més anti-Mas que no pas republicans. Però, parafrassejant en Willie Wilder: “ningú (ni res) és perfecte”.
Avui sóc molt feliç, demà tots a pencar i de cap a barraca.
Joan Rubiralta
Ha costat però ens n’hem sortit. No és un pacte perfecte ja que hi ha una formació que anirà al seu aire però que s’ha compromès a donar suport al govern de concentració que hi haurà després en temes sobiranistes. Amb tot, la pregunta continua essent: Per què la CUP no podia anar a una llista unitària? Si hi ha abraçades, també hagués pogut existir un acord. Queden encara alguns serrells que cal tancar i validar aquest pacte a tots els òrgans de govern de les formacions que l’han fet.
Ara ja és l’hora de tornar a treballar durament i a tota màquina per explicar el projecte de la independència arreu de la nostra nació. Caldria que els polítics i la societat civil s’impliquessin a fons i no paressin fins el 26S, la jornada de reflexió. Aquest any no hi ha vacances i cal sacrificar uns dies lliures per poder-los tenir tots.
Erika Casajoana
En els moments de més fragmentació al bàndol independentista vam conservar sempre l’esperança que aconseguiríem un acord, que s’imposaria la lògica i el sentit de país.
Felicitats a tots els implicats i ara, tothom a treballar. Si anem units, ningú no podrà aturar la independència de Catalunya. Ningú.
Antoni Carol
«Finalment hi ha acord». Felicitats i gràcies a tots! A l’altra banda bramen, bramen, bramen… Penós sub-nivell d’argumentació dels spikers del PSC, ICV, PP, Ciudadanos (patètica Arrimadas), UDC i, a nivell estatal, PP i PSOE (patètic “esfèric”, és a dir, total). A la vista d’aquestes paraules banals i buides, aquí teniu el meu petit “esforç” del dia: una rapidíssima anàlisi econòmica comparativa Catalunya-España. Telegràfica, però, amb afirmacions concretes:
1) L’economia catalana dóna alegries (no totes les que tots voldríem). Però la tendència és positiva i, sobretot, la veig sostenible. Sóc optimista!
2) L’economia espanyola ens mostra algunes dades macroeconòmiques positives. Però la seva tendència no és sostenible i és plena d’incerteses: segueix i seguirà produint-se dèficit pressupostari; creix i seguirà creixent el deute públic (un nivell mai vist; ja no crec que sigui retornable); el nivell d’atur és molt elevat (això no s’absorbirà en “quatre dies”); frenada de la inversió estrangera… Veureu què passa després de les eleccions generals…
3) La distància entre ambdues economies augmenta. Algunes dades! PIB: sospita de què España quedarà per sota del 3%, amb des-acceleració; Països Catalans, més del 3% // Atur: veureu el dia 23 les noves dades de l’EPA (de moment, Catalunya té uns 4 punts percentuals menys d’atur) // Inversió bruta estrangera (variació interanual des del 2014): Catalunya en ascens molt fort (i es mantindrà); España en retrocés! // Creació societats mercantils: Catalunya recuperació clara en % positiu; España estancament en % encara negatiu // Dissolució societats mercantils: Catalunya s’ha frenat; España encara segueix dissolent societats.
4) De passada: les previsions amenaçadores d’en García Margallo sobre l’economia a Catalunya no s’han complert; tot el contrari: i això ho ha vist Europa!
Josep Usó
Realment, ara que tot (o quasi tot) sembla anar de cara, cal que tothom fem allò que puguem per ajudar. Cadascú el que puga, però cadascú. No s’hi valdrà després a plantejar cap excusa. Caldrà treballar i molt; però estic segur que tots ho farem. I el que és millor. Amb un somriure.
Amadeu Abril
Pels pessimistes impenitents que diuen que “no han estat capaços de fer l’acord fins 75 dies abans, i ara tenim poc temps”. ERC es va fundar no 75, sinó 26, vint-i-sis, dies abans de les eleccions munipals on va arrasar i va contribuir a canviar la història. I eps, no hi havia ni twitter, ni facebook! (d’acord, tampoc no hi havia Tele5 😉 El fet és: un missatge nítid de canvi pot no necessitar anys, sinó intensitat.
Pels pessimistes que es queixen que “total, per fer aquest acord, ja el podien fer al desembre passat”. Docns això: que és l’acrd que volíem al desembre passat, no? Hi ha acord, i això és el que compta. No, rectifico, el que compta és el missatge: Podem votar per la llibertat, d’aquí 75 dies. No en teniu prou?
Pels porucs que pensen que “encara prendrem mal entre nosaltres, entre la llista CDC-ERC i la CUP”, cal recordar que la nostra societat té realment perspectives molt diferents. I que la diversitat política i social és logic que tingui diversitat d’oferta electoral. Entre els que volen la independència, una part té un accent més fort per la governabilitat i el respecte institucional, i uns altres, per l’aternativa política i social. Això es discutirà, i es confrontarà, però entre gent que votarà inequívocament per un país lliure.
Pels que creuen que “perdrem molts vots amb Podem, UDC (o qui sigui)!, haurem d’insistir en què el que vota la gent és un missatge clar, engrescador i guanyador. I no n’hi ha cap de més fort que la voluntat de poder decidir com volem ser en llibertat. El canvi real, aquí davant el populisme greco-mimètic de fer volar coloms mesetaris. Però no serà una lluita entre partits, com altres cops: serà una decisió entre SíSí, i no, entre llibertat i subordinació, entre esperança i resignació.
Això és el que votem, i per això, com diu en Partal, hem de pencar tant com puguem. Amb il·lusió i bon humor. Perquè un missatge esperançador, defensat amb il·lusió, és imbatible.
Víctor Serra
He de dir que estic molt content d’haver-me equivocat en el darrer diagnòstic i que sembla que ara realment fem el que cal fer de debò.
Aquests 75 dies seran crucials i els hem d’util.litzat per explicar els avantatges de la independencia al indecisos i als federalistes que de bona fe encara no ho tenenclar.
I sobretot que ningú es quedi a casa. Ens hi estem jugant el futur dels nostres fill i néts.
