Set donasses es despullen per parlar de sexe

Hi ha una escena del film Montser’s Ball en què Halle Berry manté relacions sexuals amb Billy Bob Thornton. Són imatges molt explícites en què Berry no para de plorar mentre pronuncia una frase que ha esdevingut icònica: “Just make me feel good” (“Fes-me sentir bé i prou”). Això va despertar una pregunta a l’editora de Columna, Glòria Gasch: “Per què les dones podem arribar a plorar quan cardem?”. Aquesta és la gènesi del llibre Satisfiers. Parlem de sexe. Recull el testimoni de set dones de més de quaranta anys que, instal·lades en la seva maduresa vital, parlen obertament i sense embuts de la seva experiència sexual.

Les set “donasses”, com s’hi va referir Gasch, són les escriptores Gemma Lienas, Care Santos, Llucia Ramis i Montse Barderi, la coreògrafa Sol Picó, l’activista cultural Pat Vila i la periodista Laura Rosel. Aquesta darrera va ser l’única que no va assistir a la presentació del llibre, que es va fer a la llibreria Ona de Barcelona. Una conferència de premsa que, de conferència de premsa, en va tenir ben poc. Més aviat semblava un sopar d’amigues que, arribada l’hora del cafè, van fer una sobretaula per a parlar d’allò important: el sexe.

Els texts són relats en primera persona, cada un marcat pels tabús i l’heteropatriarcat, que esdevenen un exercici de catarsi que serveix per a trencar prejudicis. “Ens posem despullades davant del mirall no per jutjar-nos, sinó per comprendre’ns. Ha estat un exercici de coratge”, deia Montse Barderi. En aquest trànsit cap al coneixement individual, Llucia Ramis va explicar que va tardar molts anys a comprendre que no havia de respondre al desig dels homes, sinó que havia d’explorar el seu propi desig: “Això ens ha determinat la nostra educació sexual. Quantes vegades hem dit que sí perquè toca dir que sí? Al llibre explico que he viscut capítols desagradables i, fins i tot, violents. Eren consentits, però no eren desitjats.”

El 90% i la infidelitat

El text escrit per Care Santos aprofundeix en la mateixa línia, el desig femení i la seva invisibilització. En com els homes se’n vanten de forma natural i, per contra, la masturbació femenina encara crea perplexitat. L’escriptora va explicar que tenia el costum de demanar a cada xicot nou que tenia quina importància donava al sexe. “Em queia l’ànima als peus quan em deien 35% o 40%. Quan jo els deia que, per a mi, era un 90%, pensava que em veurien com una calenta. Em vaig quedar amb el primer que em va donar la resposta correcta”, va resoldre rient.

Però tothom viu el sexe a la seva manera, i el llibre n’és la prova. Per exemple, Pat Vila va explicar obertament i sense pèls a la llengua que per a ella el sexe no havia estat mai important. De fet, va dir que trobava més plaer en la seducció i la complicitat, a les quals no ha renunciat quan ha tingut parella estable. “La infidelitat ha tingut mala premsa, i s’ha venut que la sinceritat havia d’estar per sobre de tot. No som monopoli de la felicitat de ningú.”

Creuen que aquest llibre pot ser una herència per a les més joves, sobretot per a les generacions en què la pornografia actua com a educador sexual. De fet, expliquen que les noies d’avui dia potser tenen més dificultats que no pas elles per a viure un sexe de manera sana: “Jo no tenia la por que transcendís més enllà de l’habitació, per exemple, una por que sí que poden tenir ara”, va dir Ramis.

Gemma Lienas va explicar com molts joves aprenien a excitar-se amb la violència i vivien la sexualitat d’una manera estereotipada: “Sempre han vist a les pel·lícules com una dona s’escorre només de posar-la contra la paret. I això no funciona així.” No se sap si hi haurà una versió del llibre escrita per homes, però sí que se sap que hi haurà una segona part d’aquest títol, perquè moltes dones han demanat de participar-hi.