Set dies. Petit sainet d’un aïllament domiciliari

—Bon dia, dormilega, encara et fa mal el cap?

—Sí.

—Fem test i sortim de dubtes, doncs.

—Però papa…

—Va. Seu.

—Ja no em fa mal el cap. Però la gola, sí.

—Què?

—Em costa empassar.

—No ens ho havies dit.

—Us ho dic ara.

—No han passat ni cinc minuts i ja surten les dues ratlletes.

—Dues ratlletes què és? Positiu!?

—…S…í…

—Què!?

—Calma. Esmorzem primer.

—A mi ja no m’entra res.

—Pren-te un ibuprofè, t’anirà bé tant per al cap com per al coll.

—Sóc positiva, segur que ho he contagiat a tota la classe…

—Bé, en tot cas, primer algú t’ho ha contagiat a tu…

—Per culpa meva ara en confinaran uns quants…

—Calma i esmorza.

—Que no tinc gana.

—Jo tampoc.

—Ni jo.

—Mama, tinc febre?

—Ja te la miro jo, ta mare que comenci a fer trucades.

—Faig llista i truco, busca allò de l’aïllament domiciliari, aviam com ho hem de fer.

—Tothom avisat. Amb sa germana què fem? A l’escola diuen que si està vacunada i no té símptomes, vida normal.

—”Vida normal”, ha, ha, ha. Llegeix les pautes de l’aïllament domiciliari i veuràs que normal que serà la nostra vida.

—No m’espantis, que tinc el cap com un timbal.

—Tens mal de cap tu també??

—Sort que no hi ha grup de WhatsApp de pares, a secundària. Ara no ho resistiria!

—Va, escolteu-me, que canto les normes. Filla, atenta: “No pots sortir de les zones d’aïllament designades”, o sigui: de la teva habitació.

—Home, però que la tindrem tancada tot el dia?

—Jo només llegeixo, després veiem com ho fotem.

—”Si és imprescindible anar a zones comunes, renta’t les mans i porta mascareta.”

—”Zones comunes” què és, papa?

—Tot el que no és la teva habitació.

—”No pots rebre visites i has d’evitar tenir contacte amb persones i animals domèstics.”

—Animals domèstics? Què en fotem, de la gata? Si quan tanques una porta miola com si l’escorxessin!

—Calma. Segueixo: “Renta’t les mans molt sovint, preferiblement amb gel hidroalcohòlic.”

—És clar, amb gel segur, perquè a la “zona comuna” del lavabo no hi puc anar.

—Sí que hi pots anar, però amb mesuuuures…

—De fet, ja que tenim dos lavabos, tu vés al petit, i nosaltres al gran, aquests dies. I quan t’hagis de dutxar, després ja ventilem o el que sigui.

—M’estic atabalant.

—”En cas de tossir o esternudar, utilitza la part interna del colze per tapar-te la boca i el nas i usa mocadors d’un sol ús. De seguida, llença el mocador i renta’t les mans.” Mira, poses el braç així i esternudes, veus? Aaat-xim, veus?

—Hem de comprar mocadors de paper. Farem curt.

—Però quan esternudes de vegades no hi ha temps de reaccionar…

—Fes el que puguis, calma.

—”Dutxa’t o canvia’t de roba diàriament.”

—Diu “o” o diu “i”?

—Eh?

—Dutxa’t i canvia’t de roba, no?

—Diu “o”, “o canvia’t…”.

—Quina marranada. Filla, és “i”, com sempre.

—Si estic malalta m’he de dutxaaar?

—”Canvia les tovalloles després de cada ús.”

—Això ja ho veurem, si no compartim lavabo… El que ha escrit aquestes normes ja és conscient de l’horari en què podem engegar rentadores? Tinc un mal de cap…

—Fes-te un test!

—Que no, que és atabalament. Va, llegeix. Falta gaire?

—Ja acabo: “Ventila l’habitació un mínim de deu minuts, tres cops al dia.”

—Amb el fred que fot.

—Doncs que surti de l’habitació.

—I on vaig?

—A les “zones comunes”, amb mascareta i tal.

—Sembla un joc de rol.

—Sí, divertidíssim. “Si algú ha d’entrar a l’habitació, ventila l’espai mínim deu minuts abans o poseu-vos (tant la persona aïllada com la persona cuidadora) la mascareta.”

—O sigui, que només podeu entrar a la meva habitació tres cops al dia.

—Com?

—Quan ventilem…

—Que no, filla, que diu “o poseu-vos la mascareta”.

—Va, què més?

—”És aconsellable que disposis d’un telèfon mòbil per tal de poder comunicar-te amb la resta de persones.”

—Eeep! Per fi tindré mòbil!!!

—Ni de conya. Estem tots connectats a l’ordinador, parlem pel xat de la família i avall va.

—Nyeee…

—I per dinar com ho fem?

—Que dini a l’habitació.

—Pooobra!

—No podem dinar amb mascareta!

—Ens posem nosaltres en una punta i ella a l’altra, jo què sé. Em fa pena!

—I per dormir, què? On dormirà ma germana?

—Al sofà llit del menjador.

—Apa, ara cada vespre a muntar el llit i cada matí a desmuntar-lo. Collonut.

—Fins que no sigui positiva, sí…

—Com?

—Dona, han dormit juntes tots aquests dies, és qüestió de dies que ella també sigui positiva i llavors tot serà més fàcil.

—Tu t’estàs sentint? Sembla que vulguis que ho sigui!

—Posats a emmerdar-nos-hi, que sigui de cop!

—De vegades no sé si ets pràctic o sàdic.

—I jo no sé si ets previsora o exagerada.

—Eh, me’n vaig a la meva habitació, us deixo les zones comunes per a vosaltres.

—Espeeera, que encara hi ha més normes.

—Què????

—Les de les persones convivents! “Mesures que han de prendre les persones que conviuen amb la persona aïllada.”

—De debò que hi ha més normes? I si n’imprimeixes quatre còpies i ens les pengem del coll? Jo no me’n recordaré de tot.

—”És recomanable no entrar a l’habitació de la persona aïllada.”

—Això ja ho sabíem.

—”Si és imprescindible entrar a l’habitació: cal planificar-se per estar-hi el mínim temps possible, cal fer servir sempre mascareta, i portar guants de làtex i bata resistent als fluids. La mascareta i els guants han de ser d’un sol ús.”

—Mira, prou. No vull sentir cap norma més. Nosaltres amb bata i guants de làtex i sa germana pot fer “vida normal”? Com es menja això?

—Ja t’ho he dit que això de la “vida normal” era inviable.

—Tinc tant de mal de cap. Vaig a fer-me un test: si us plau, que surti positiu i em tanco amb ta filla una setmana.

—Vaig a ventilar, poseu-vos els abrics.

—I jo la mascareta, no?

—Compte que la gata no es quedi a fora al balcó.

—Què en fem? Que no entri a l’habitació?

—Sí, penja-li una còpia de les normes a la seva alçada i que s’espavili, si et sembla.

—Quan ens vegi amb mascareta s’emportarà un bon ensurt.

—Doncs que s’espanti a les zones comunes!

—I així, set dies?

—Si no ens contagiem cap més de nosaltres, és clar…

—Eh, calleu, que tinc videotrucada d’experimentals i ens n’anem al laboratori! Mama, tenim provetes?

—Sí, dona, mitja dotzena, a l’armari de material mèdic que tenim sota la pica de la cuina, no et fot!

—Set dies. Calma, noies.

—Tu ventila!

—La gata… Agafa-la!

—Ja l’agafo jo, que els de la classe la volen veure!

—Set dies… Abans n’eren deu!?