06.01.2019 - 21:50
|
Actualització: 06.01.2019 - 22:04
‘Es vulneren drets civils d’una manera molt evident i cal actuar d’alguna manera. No poden romandre impassibles en una situació tan injusta com aquesta.’ Aquesta és la reflexió que la tardor del 2017 va portar l’advocat Lluís Mestres i un grup de col·legues seus a organitzar-se quan van veure l’empresonament dels presos polítics i l’exili d’una part del govern. Aplegats en l’Associació Atenes, van decidir de fer la seva aportació en l’estratègia judicial contra l’ofensiva repressora de l’estat espanyol. I es van fixar especialment en la cúpula judicial, en la dinàmica corruptiva que ja feia anys que s’hi anava coent i que l’acció venjativa contra l’independentisme ha anat posant de manifest. Han desplegat la seva acció de manera discreta i coordinada amb els presos i els seus advocats, perquè cap dels passos els pugui perjudicar, sinó ajudar.
I per això han presentat dues querelles. La primera, prenent l’informe Greco del Consell d’Europa, que adverteix l’estat espanyol de la manca d’independència judicial pel sistema de nomenament dels magistrats. Va ser contra els vint membres del CGPJ perquè vulneraven les normes de designació de magistrats, prevaricació continuada administrativa. Van relatar set casos de nomenaments de jutges vinculats al PP. Després la van ampliar pel nomenament de Carmen Lamela a la sala segona del Suprem i per un cas més flagrant, el del tracte de favor de Sofía Marchena, la filla del president de la sala del tribunal que jutjarà els presos polítics. La segona querella, contra el Tribunal Constitucional i els membres del govern Rajoy, per haver vulnerat els drets polítics de Carles Puigdemont i haver-li impedit de poder ésser investit president ara farà un any.
Havent examinat amb lupa les accions i les decisions dels jutges del Suprem durant aquest any llarg de causa contra l’independentisme, l’Associació Atenes té clares quines són les claus que la desacrediten i quins són alguns dels escàndols en què s’han fixat que palesen un funcionament irregular de la cúpula judicial espanyola. Lluís Mestres ho explica en deu punts.
1. Un judici amb irregularitats i sense fonament legal
És un judici que no té fonament legal. Sí que van tenir una certa cura d’intentar respectar les garanties tan bon punt la causa va arribar al Suprem. Al començament va ser un desastre, van vulnerar els drets més bàsics de qualsevol defensa. No poden comunicar un dia festiu que l’endemà toca anar a Madrid a algú que visqui a Barcelona, donar-li menys de vint-i-quatre hores per a estudiar les acusacions i preparar una declaració a l’Audiència espanyola. Això sí que és una irregularitat processal greu. Però un cop dins el procediment, tot i que es poden anar trobant interlocutòries que no compleixen tots els requisits, sí que es nota que el Suprem intenta anar polint les garanties processals perquè ningú no els pugui dir que no les respecten. Però això és maquillatge. La raó de fons és una il·legalitat com una casa, perquè han anat instruint una causa sabent que no hi havia delicte. La gravetat és aquesta. No em crec que un magistrat del Suprem digui que hi ha indicis de criminalitat. No hi ha cap jurista amb una mica de dignitat que pugui dir que això se sustenta en un delicte real.
2. L’estratagema del Suprem per a mantenir el cas encara que no li toca
Sembla que el tribunal digui que hi ha una raó d’estat per a fer-ho. I s’inventa l’excusa legal dient que, com que els fets que jutja tenen efecte a tot l’estat, s’ho queda perquè n’és la màxima autoritat judicial: és el Tribunal Suprem. Aquest és un argument molt poc jurídic. Entre els acusats en aquesta causa especial n’hi ha només del delicte de desobediència. I és evident que, per una desobediència, el màxim òrgan de l’estat no pot jutjar una causa. Per això, per evitar cap possible causa de nul·litat, envia aquests acusats al TSJC. Però és bàsicament un criteri estratègic; el Suprem no actua per criteris jurídics, sinó de comoditat estratègica i d’interès. A ells els interessa de poder resoldre aquesta causa de manera àgil i retallant tant com puguin el temps que pot durar el judici. Passant uns quants acusats al TSJC amb l’excusa de la desobediència, s’estalvia d’haver-los de jutjar i només en jutjarà dotze. És una decisió d’oportunitat, no pas jurídica. És una decisió que pren algú que pensa en clau política. Mantenen aquesta causa per criteris polítics. Per això els presos i les defenses diuen que és un judici polític i que cal defensar-se políticament. Jurídicament no hi ha res a discutir perquè no hi ha delicte. I a tot això cal afegir que el Suprem té un inconvenient molt gran a l’hora de jutjar, que és la privació d’una segona instància judicial a qui es defensa.
3. Una operació de càstig ràpid i sense fre
Encara que els jutges del Suprem fossin un poder aïllat completament de l’executiu farien exactament igual. No els cal la influència de ningú; ja actuen motu proprio. No cal la trucadeta d’una Soraya (que de vegades ja hi va trucar). Ja actuen de manera autònoma amb la voluntat ferma de defensar l’estat. Aquesta és la seva funció. La sala penal és molt ben composada i instruïda per a fer com fan. I estic convençut que actualment hi ha hagut moments d’una gran dissonància, sobretot ara que governa el PSOE, entre els criteris del govern i els del Suprem espanyols. Penso que al PSOE no li interessa per a res de fer aquest judici, o en tot cas de prorrogar-lo tant com puguin perquè no arribi abans de les municipals. En canvi, el Suprem ha mantingut una línia i no l’abandonarà. Ara mateix em penso que no hi ha aquesta connexió que hi havia hagut entre l’executiu i el TS, i que fins i tot hi ha una contraposició. Però el Suprem té la seva dinàmica, i ells estan convençuts ara mateix que són els garants de l’estat.
4. La designació irregular de Llarena com a jutge instructor
Quan Llarena va entrar a formar part de la sala penal del Tribunal Suprem hi havia dotze magistrats. A l’hora de designar qui instrueix una causa especial com la de l’1-O, cal tenir presents els qui ja d’entrada no poden ser instructors perquè van formar part de la sala d’admissions; després, els qui ja porten causes especials o formen part d’una altra sala…En total, eren set els qui no la podien assumir, la causa. I al final restaven cinc magistrats que sí que podien instruir. L’ordre que cal seguir sempre és que assumeixi la causa el més antic; i Llarena era el més nou, el darrer de la llista. Però, per alguna raó que desconeixem, cap dels quatre anteriors a Llarena no va agafar la causa. I no tenim cap dubte que Llarena va ser designat a dit perquè portés ell la causa. Però no vol dir que en tinguem la prova última, perquè hem intentat accedir a la informació interna del Suprem per saber com es va decidir que Llarena fos instructor i no pas els altres quatre, però no ens la faciliten. Ens remeten contínuament a les normes de repartiment, que ja sabem. No tenim el moment de la decisió. Ens pensem que era el més controlable per Carlos Lesmes. Si és instructor un Colmenero o un Del Moral, que són magistrats amb molts anys d’experiència i que tenen els seus criteris i més veterania que Marchena o Lesmes mateix, són poc dominables. D’una banda, amb Llarena hi ha l’amistat, però també que és més dominable. La idea que ho portés Llarena era que tots fossin al darrera dirigint la instrucció.
5. La mà de Marchena controlant-ho tot
Dit per magistrats que coneixen l’interior del Suprem, hi ha moltes decisions que es prenen fent un cafè. Difícilment un jutge instructor d’una causa especial com aquesta no contrasta amb els companys les decisions a prendre. Estic gairebé segur que hi ha moltes decisions que Llarena contrastava amb els companys i que moltes més s’han pres prenent un cafè, una copeta o un puro. I entenc que Llarena es volia assegurar que, en cas que hi hagués recursos, comptava que l’apel·lació fos resolta amb la mateixa fermesa amb què ell actuava. Com que tot passa dins la mateixa sala, és fàcil d’amanir-ho tot entre els companys. Són dotze. Marchena no s’hi podia posar, però estic convençut que Llarena no va prendre sol les decisions. D’altra banda, la renúncia de Marchena a presidir el CGPJ fou una maniobra per a mantenir-lo al capdavant del judici a l’1-O. L’estratègia política del PP amb l’escàndol dels Whatsapps de Cosidó era molt estudiada per a no desenganxar Marchena de la sala. I aquest és un dels problemes del Suprem: Si tot es fa a la mateixa sala, si tot és concentrat a la sala segona, és molt difícil de desvincular la instrucció de l’enjudiciament, i estic convençut que tant Marchena com altres membres del TS coneixien perfectament la instrucció de Llarena i que l’han comentada.
6. Magistrats de perfil ultraconservador
Marchena és una persona molt tacada i amb la imparcialitat discutida. Ha tingut problemes dins el TS i en el seu entorn que demostren que és molt afectat directament per aquesta causa. És una persona que honestament se n’hauria de retirar. Però és que honestament tota la sala hauria de dir que això no ho poden jutjar ells i haurien de tornar la causa a Catalunya. De fet, no hi hauria d’haver ni causa. I tots els magistrats tenen un perfil molt semblant sobre la manera de pensar i l’actitud que tindran en el judici. Intentaran mantenir el màxim respecte vers les normes processals però la decisió ja és presa. I és una decisió acordada. Em costa de pensar que no sigui una decisió que hagin portat en petit comitè a resoldre els aspectes d’una manera molt compacta. Cada vegada que les defenses han fet un recurs dins la instrucció i l’ha resolt la sala d’apel·lacions dins la mateixa sala del Suprem, aquesta sala encara ha estat més dura que no pas el jutge instructor. Quan teníem molt clar que l’instructor, Pablo Llarena, cometia moltes irregularitats o feia moltes afirmacions que no eren pròpies, la sala d’apel·lació ho confirmava i ho potenciava. És un perfil de magistrats durs, molt conservadors, alguns d’ultraconservadors i amb un gran ascendent de l’Opus Dei. Aquesta gent per a mi no són al Suprem perquè siguin els millors juristes del país, sinó perquè són els més afins al poder i en qui el poder pot confiar per defensar la unitat de l’estat.
7. Una estructura pensada i dissenyada per Federico Trillo
La dinàmica del procés judicial, quan va engegar la tardor del 2017, era compartida per tot el Suprem, la fiscalia, el govern espanyol de Rajoy i Sáenz de Santamaría. Hi havia una sintonia i es complia el manual que havia preparat Federico Trillo, que és l’alma mater de l’estructura judicial actual. La manera d’organitzar el sistema de nomenaments i de col·locar gent interessada en les diferents sales que podien veure causes especials de corrupció o de polítics, com és el cas, prové de Trillo, l’enginyer de tot això que tenim ara. Quan el PP es veu amb la necessitat de defensar l’estat i de posar en marxa la maquinària judicial, allò és una bassa d’oli, hi ha una coordinació absoluta, era tot preparat per a actuar en situacions com aquesta. És evident que el PP i el Suprem tenen una sintonia política claríssima. Això funcionava com un rellotge. Aquesta estructura que va dissenyar Trillo ha permès de fer els nomenaments de les màximes autoritats de la justícia espanyola amb el perfil conservador que els interessava. El nucli de poder és al CGPJ. Qui el controla, controla la justícia. Per tant, el gran secret va ser organitzar bé la manera de nomenar, que alterava allò que en principi la llei deia que havia de ser per mèrits i capacitació. Però analitzant els casos de qui va ser nomenat, un s’adona que no eren ni molt menys els qui tenien més mèrits i més capacitat però que eren molt vinculats al PP.
El CGPJ designa del president del TS fins als presidents de les audiències provincials de tot l’estat espanyol. Tot passa pel CGPJ. Si hi ha una terna per a una plaça determinada, aquest òrgan decideix qui l’ocuparà examinant-ne els mèrits i la qualificació. Però és clar que, veient que la sala segona ha tingut tres vacants, com les designen, i qui hi posen…
8. L’escàndol Concepción Espejel
Un cas paradigmàtic del control polític en el nomenament d’alts càrrecs en la judicatura espanyola és el de Concepción Espejel. Era membre de la sala penal de l’Audiència espanyola i quan va arribar el primer cas de la Gürtel, els companys de sala li diuen que ella no pot portar el cas perquè és amiga íntima de María Dolores de Cospedal. Sabent-ho, s’absté de portar la causa abans no la recusessin. Però al PP se li acut en aquell moment que a la sala penal li cal un president i crea el lloc, on va a parar Concepción Espejel. Per tant, de ser companya de sala dels magistrats que diuen que no pot portar el cas passa a ser la presidenta d’aquests companys i, per tant, a tenir el control de la sala. És una fórmula que s’empesquen per no perdre el control de res.
9. L’escàndol Sofía Marchena
Feia l’oposició de jutgessa i ha acabat fent de fiscal, quan això no és possible, perquè són dues carreres paral·leles i la separació és fonamental. Va començar la carrera de jutgessa a l’escola dirigida per Gema Espinosa, muller de Llarena, es va posar malalta i va deixar l’oposició a mitges. Quan va tornar no va poder accedir a la que pretenia i, en comptes de tornar a començar, va rebre l’ajuda d’algú que li va permetre d’entrar en algun lloc: Efectivament, Gema Espinosa va fer una carta dient que Sofía Marchena tenia mèrits i capacitat per a fer l’oposició per a fiscal, que encara era oberta. Amb l’agreujant que hi havia una vacant de trenta-cinc places i totes ja eren ocupades. Per nota, no hi entrava. I van crear la plaça trenta-sis, ajustada de manera que la nota de Sofía Marchena hi encaixava. A més, vam haver de fer una tercera denúncia contra el fiscal Luis Navajas, que és qui ens impugna tot allò que fem i fa tot allò que li toca fer com a fiscal de la sala segona.
10. L’escàndol del fiscal Navajas
En el cas de Sofía Marchena, ell va respondre que no hi havia motiu per a denunciar i va acabar afirmant que s’havien posat en contacte amb qui tocava el número trenta-sis per a opositar de fiscal i que havia declinat de formar-ne part. Això ens ho diu per escrit. Resulta que hi havia cinc-cents opositors que havien estudiat durant anys que haurien pogut tenir més opcions per a aconseguir aquesta plaça que no pas Sofía Marchena. I la persona a qui tocava resulta que ho va declinar després d’haver rebut a trucada de la fiscalia. I això, el fiscal ho diu per escrit i ho diu amb tota la barra. Qui és ell per a trucar a ningú? És clar, vam anar a anticorrupció a presentar una denúncia contra aquest fiscal. Se m’acudeixen dues coses: Que a qui tocava la plaça trenta-sis estava cansat, no volia ser fiscal i era amic de la Marchena i va declinar amablement o bé que va cobrar per renunciar. Hi ha corrupció en qualsevol d’aquests casos.
