Per què la set fa que Ciutat de Mèxic s’enfonsi?

The Washington Post · Kasha Patel

Un matí de fa poc, els visitants passejaven per la catedral metropolitana de Ciutat de Mèxic, la més antiga de l’Amèrica Llatina i una de les més grans. Caminant de cambra en cambra, els turistes feien fotografies dels altars majors que arribaven fins al sostre, columnes altíssimes i escultures. Però hi ha un altre detall no volgut que destaca: la catedral és inclinada.

“Sí que noto el pendent”, va dir un visitant a un amic, mentre caminava d’una cambra lateral al vestíbul principal. Aquest enfonsament, conegut com a subsidència del terreny, apareix a tot arreu del món. Tot i que pot ser subtil en molts llocs –enfonsa la terra pocs centímetres– les taxes a Ciutat de Mèxic són de les més altes del món. Algunes zones de la ciutat s’han enfonsat cinquanta centímetres l’any aquestes darreres dècades, segons investigadors. En general, les capes d’argila sota el sòl s’han comprimit d’un 17% aquest darrer segle.

Una culpable de l’enfonsament desigual a Ciutat de Mèxic, diuen els investigadors, és l’extracció d’aigua subterrània. L’extracció d’aigua permet de compactar i enfonsar el sòl porós. Com que més de la meitat del subministrament d’aigua de la ciutat prové d’aqüífers subterranis, els dirigents han lluitat per abordar aquest problema.

“Hem tingut més de cent vint anys de subsidència registrada a la nostra ciutat”, diu Enrique Cabral-Cano, geofísic de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic i autor de la investigació. “Tan sols hem fugit cap endavant.”

Els edificis al centre històric de Ciutat de Mèxic, on els carrers i edificis centenaris s’inclinen i es dobleguen tant que es converteix en un tema de conversa en les visites guiades, exposen com s’ha enfonsat la ciutat. Però els investigadors diuen que també és evident a la terminal de l’aeroport i les pistes, les estacions de metro elevades i en l’estat d’alguns carrers –que requereixen reparacions costoses.

“És un problema bastant car”, diu Cabral-Cano. Mirant el cost de l’estructura, els danys (mitjançant dades de satèl·lit), els codis de construcció i més, diu que els estudis inicials del seu equip assenyalen que és un procés bastant car, del nivell d’un gran terratrèmol o un gran huracà. Els investigadors diuen que la major part de l’enfonsament és irreversible perquè la Terra encara es va compactant i adaptant al drenatge d’aigua fet durant anys. Cabral-Cano i els seus col·legues calculen que la terra s’enfonsarà uns trenta metres més durant els pròxims cent cinquanta anys. L’escassetat actual d’aigua que asseca les aixetes, empitjorada per la poca pluja, el canvi climàtic i la infrastructura deficient, reforça la dependència de l’extracció d’aigua subterrània per satisfer la demanda d’aigua de la ciutat.

La nova presidenta electa de Mèxic, Claudia Sheinbaum, que va ser batllessa de Ciutat de Mèxic, s’ha compromès a combatre la crisi de l’aigua del país: perseguir les indústries agrícoles amb gran consum d’aigua i millorar els sistemes de reg. Però és difícil de saber si els responsables de prendre decisions prestaran atenció als problemes de subsidència i abordaran la font subterrània.

“La subsidència no ha penetrat realment en els polítics i els qui prenen decisions”, diu Cabral-Cano. “No és al seu radar, tot i que tothom sap que passa.”

Per què Ciutat de Mèxic és més susceptible a enfonsar-se?

Una raó per la qual la ciutat s’enfonsa és el sòl tou sobre què es va construir. L’actual Ciutat de Mèxic és a la part superior dels llacs drenats, construïda sobre sòls argilosos elàstics que es poden compactar fàcilment si se n’extreu aigua. A mesura que una població creixent esgotava les fonts naturals, la ciutat va començar a excavar pous i bombar aigua subterrània per satisfer les demandes. El sòl va començar a contraure’s i a comprimir-se, com una esponja de cuina que s’eixuga.

Els investigadors han demostrat que l’enfonsament va empitjorar amb el temps. A la dècada del 1900, la ciutat s’enfonsava aproximadament 9 centímetres per any. A final de la dècada del 1950, les taxes de subsidència van augmentar fins a 29 centímetres l’any. Poc després, les taxes van millorar breument fins a 9 centímetres, quan es van tapar els pous de bombament al centre de la ciutat. Però aquestes darreres dues dècades, algunes parts de la ciutat han baixat entre 38 centímetres i 50.

Part del problema és la demanda d’aigua per a una gran població. Avui dia, al voltant del 70% del subministrament d’aigua de la ciutat prové de bombar aigua subterrània de pous a tota la ciutat. En aquesta ciutat de gairebé vint-i-dos milions d’habitants, l’aigua es bomba més de pressa que no es pot reabastir. Un estudi va trobar que una gran quantitat d’aigua subterrània –cinc milions de piscines de mida olímpica– s’havien bombat cada any d’ençà del 2014 per satisfer la demanda creixent, cosa que ha esgotat l’aigua subterrània i ha causat l’enfonsament. A més de l’alta demanda d’aigua, el formigó i l’asfalt de la ciutat impedeixen que part de la pluja es filtri fins a la part porosa de l’aqüífer.

El canvi climàtic també estressa la capacitat del planeta per omplir els aqüífers. Mèxic s’ha escalfat d’1,6 graus aproximadament d’ençà dels temps pre-industrials, tot i que la ciutat mostra un escalfament encara més gran a causa dels materials que absorbeixen la calor, com ara el formigó. La gran velocitat augmenta l’evaporació de l’aigua superficial i afecta els patrons de pluja. Tot i que la ciutat és al començament de la temporada de pluja, la situació avui sembla greu. El 30 d’abril, tot el districte federal era enmig d’una sequera “extrema”. El 27 de maig, les dades de la NASA mostraven que els nivells d’aigua subterrània del districte federal eren al voltant del 2% en comparació amb la mitjana a llarg termini d’aquesta època de l’any.

“La solució és no obtenir aigua del subsol, però la necessitem per a viure”, diu Darío Solano-Rojas, enginyer geològic a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic. “Hem de pensar en maneres de canviar l’ús de l’aigua. Obtenim massa aigua del subsol.” Segles enrere, abans que els espanyols no entressin en escena, i abans que els esclats demogràfics moderns creessin una demanda excessiva d’aigua, les comunitats natives aprofitaven els llacs al seu voltant com a font d’aigua, en què construïen dics i canals per controlar les inundacions.

Encara hi ha restes de l’aspecte de la ciutat abans que els llacs fossin drenats. A més d’una hora del centre de la ciutat, el districte de Xochimilco té una reserva ecològica amb els famosos jardins flotants anomenats chinampas, on es poden conrear aliments i plantes. “No és que no tinguem aigua. Simplement, no és ben administrada”, diu Cassandra Itallé Garduño Mendoza, que posseeix una de les chinampas de la zona.

Però, a l’abril, al costat de la reserva, un equip de construcció va instal·lar una nova canonada per extreure aigua d’uns quants centenars de peus de profunditat, cosa que també amenaçava els nivells del llac allà.

Fer front a les conseqüències

A mesura que els aqüífers s’esgoten, els operadors d’aigua comencen a excavar en nous llocs i més profundament sota terra. Però això solament dispersa els problemes, diu Cabral-Cano. Els anys cinquanta, la ciutat era molt més petita i la majoria dels pous eren al centre, però d’ençà d’aleshores han estat reubicats. “Una de les decisions va ser moure els pous d’aigua més lluny de la ciutat, de manera que el centre de la ciutat no fos sotmès a aquest procés de subsidència”, diu Cabral-Cano. “La taxa de subsidència més ràpida és als voltants de l’àrea metropolitana de Ciutat de Mèxic.”

Una tarda, Solano-Rojas va conduir cap a l’est de la ciutat fins al Valle de Chalco, que es va construir al llit del llac drenat de Chalco. Analitzant dades de satèl·lit, sap que aquesta zona ha tingut taxes altes de subsidència. Assenyala un gran edifici històric amb les parets completament esquerdades, inclinades a diferents nivells –el descriu com un exemple evident de terra que s’enfonsa.

Però hi ha gent de la zona que no sembla adonar-se’n. Una resident, que viu al mateix carrer que l’estructura en ruïnes, diu que no sap res sobre els problemes de subsidència. Recorda una canonada d’aigua subterrània que va esclatar a prop, que Solano-Rojas sospita que estava relacionada indirectament amb la subsidència. També observa esquerdes a les parets exteriors de casa seva, un signe evident de terra desnivellada.

Aquests signes poden ser més subtils que els edificis inclinats al centre històric de Ciutat de Mèxic, però Solano-Rojas diu que poden perjudicar encara més la vida de les persones. “Tots obtenim aigua de l’aqüífer, però les conseqüències no es distribueixen uniformement a la ciutat”, diu Solano-Rojas.

En aquest punt, Solano-Rojas i Cabral-Cano tenen un ull entrenat per detectar aquests signes de subsidència, que molta gent pot passar per alt. Les dades mostren taxes altes al voltant de l’aeroport principal, que es poden notar en una pista d’aterratge irregular i una base desigual en una de les terminals. Carreteres desiguals i metros inestables també poden estar vinculats al terreny que s’enfonsa.

Però hi ha poques solucions que els residents individuals puguin abordar, diu Cabral-Cano. Alguna gent pot provar de reparar esquerdes o reforçar l’estructura de casa seva, però el govern local o federal haurà d’abordar els problemes subjacents de l’aigua. “Com a persona, no hi ha gaire cosa a fer”, diu. “Esperar que casa teva no sigui danyada significativament.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges de The Washington Post publicats en català a VilaWeb