Ja n’ha passat un altre i ja en van set. Avui, a molts ens travessarà algun record-llampec d’aquell dia sense sol, un flaix del somni lúcid que ara sembla: la comunió de veïns inesperats defensant urnes i col·legis; els aplaudiments als grans, els crits, la ràbia; el cel canviant damunt dels nostres caps, fent caure ara aigua, ara cops, ara un capvespre, ara una nit freda però candent entre la remor expectant i protectora del recompte. Saber-nos oficialment tants i alhora tan enemics, tots, d’un mateix enemic, és la sensació més semblant a poder-ho tot que hem viscut com a nació contemporània, però som d’una manera que, set anys després, l’hem substituïda per un altre sentiment: la vergonya que ens hagués pogut assaltar mai la idea de vèncer, naltros que som tan llestos, naltros que com a poble no ens mereixem re.

Dic vergonya però també podria haver dit orgull, en el sentit que som tan orgullosos que vam voler ser els primers a declarar-nos impotents, subestimant-nos com no ens havia subestimat l’estat opressor ni cap dels observadors de fora estant. Sempre ens quedarà el dubte si, sabent tot allò que sabem ara, coneixent-nos com ens coneixem ara, tota aquella unió hauria fet la força necessària per a dotar-nos d’un destí diferent d’aquest. De fet, l’independentisme d’avui es divideix també en aquestes dos grans faccions, la del sí i amb més raó, i la del no, que tot plegat no va pagar la pena. Dos maneres de veure-ho que han donat lloc a les respectives resignacions. Per tot això, una de les coses que més m’amoïna ara és com ens afecta aquest xoc brutal de manera individual i col·lectiva, el xoc d’haver passat com aquell qui diu amb un cop de vent d’un horitzó de llibertat a un govern lliurat als poders espanyols sense resistència.

Com ens dissociem –defensem– del fet de viure en aquesta banda de la història cada dia de cada dia? Un estat post-traumàtic com aquest, sense horitzó ni repòs a la vista, només pot minar psicològicament. Passar a ser l’anormalitat en una “normalitat” imposada per la força, proclamada, fundada sobre la correcció sistemàtica i antidemocràtica de la nostra voluntat, com vols que no ens afecti el tupí. Personalment, no em puc imaginar com deu ser la pau d’esperit de qui té un estat propi que el vetlli –amb drets, amb togues, amb paper timbrat, amb soldats–, com deu ser tindre ni més ni menys maldecaps que un nacional espanyol, ja no dic un danès o un noruec, no sóc gaire exigent: confesso que no hi ha hagut cap dia d’aquests set anys que no hagi envejat, somiat, anhelat el descans nacionalment banal dels espanyols, que és tant com anhelar que ningú et recordi a cada fet quotidià que emprens l’anomalia que ets, a la botiga, al metge, al tren, a la sortida d’un institut, amb una trucada que et desperta de la migdiada per recordar-te, per si no hi pensaves, per si t’havia marxat del cap: ets de l’altre bàndol, ets a l’altra banda.

A grans trets és això. Un desassossec constant i la necessitat, per salut mental, d’alleugerir-lo d’alguna manera. Des d’aquell octubre àlgid ens hem dispersat tant, atomitzat tant, que veiem els nostres rastres com els d’una civilització remota: estelades esparracades a les rotondes, pintades mig esborrades als ponts, llibertat presos, vam votar, 1-O, ni oblit ni perdó. Llavors, mentre rodem per aquestes carreteres de déu, alguns veiem tots aquests rètols de “Municipi per la independència” i pensem si no deuen ser també un altre vestigi fossilitzat més que no una informació real. I aquí és quan servidora em demano: tots aquests pobles i ciutats que es declaren “per la independència”, a més a més de tindre l’anunci imprès en planxa d’acer a l’entrada del poble, què ens ofereixen de diferenciat dels altres? Quin és el seu paper, si no és ser nuclis irradiadors de l’empresa que proclamen?

D’un municipi que es declara per la independència, no n’hauríem d’esperar més de cinc contradiccions. Per exemple: és un entorn lingüísticament segur, per als qui hi viuen i els qui el visiten? Acull en la llengua pròpia els nouvinguts? I els subministraments, els té lligats a l’Íbex-35? A quins bancs té confiades les arques? Fa país o en desfà, amb els actes i els contractes de les festes majors? I el mínim simbòlic: té el retrat del rei espanyol penjat al consistori? I el 12 d’octubre i el 6 de desembre, obligarà a fer festa a tots els treballadors? I la bandera de l’opressor, la té a la bugaderia? I si no, per què no? Entro a la pàgina web de l’AMI i avui per a mi, ahir per vosaltres, ja hi ha penjat el manifest del Primer d’Octubre. Llegeixo en diagonal l’enèsim memoràndum d’allò que vam fer i allò que ens van fer, i vinga i som-hi, salto d’una paraula buida a l’altra, reivindicació, resiliència, determinació, persistència, bla, bla, mantenim el compromís amb el llegat bla, bla, bla. Cap concreció de futur, un altre any.

Si no hi ha cap baixa d’última hora, parlem de set-cents seixanta-nou municipis i cinquanta-un ens locals, que aviat és dit. Arredonint, set-cents setanta termes municipals que haurien de permetre que un independentista pogués travessar el país saltant de l’un a l’altre i sentir el confort de saber-s’hi ininterrompudament a casa, respectat lingüísticament, emparat per una xarxa protectora que no ha de ser només física, sinó també mental. Per als residents a la xucladora espanyolista que és l’AMB, és el país dins del país on hem de poder sortir de l’exili interior i respirar. Dit a la tremenda: després que l’independentisme de pagament lliurés les institucions clau als poders espanyols (per acció, per omissió o per divisió), els independentistes rasos necessitem saber que tenim on caure morts.

I malgrat tot, un consens general dins del moviment és que ens hem de refer tal com ens vam fer, des de la xarxa del municipalisme. Una altra sensació, aquesta del meu voltant, és que ja hem tocat fons i que, aquí i allà, alguna cosa es belluga. No sé si és significatiu, però, al racó de la capital on visc, van sortint en balcons estelades que no teníem controlades; i, en llocs que no ho hauries dit, veus algú que manté el català i a continuació en ve un altre, i encara un altre, massa seguits perquè sigui casualitat. I què em dieu dels cants indepes del jovent atapeït a les places de festa major de tot el país? Són detalls mínims, si tu vols, però també és la manera com ens fem saber que hi som els uns als altres. Tan a prop, si s’ha de menester, com a pocs metres de distància.

Tal com vam defensar les escoles un dia de fa set anys, res no fa pensar que no podríem defensar també set-cents setanta municipis emancipats, que vagin més enllà del rètol de l’entrada del poble i vulguin confrontar l’estat amb la seua autonomia i els seus quefers quotidians: teixir i defensar una xarxa de microindependències fins que siguin tota una, connectades com llumetes en un mapa. Contra la paràlisi del tot o res, que ens mata, l’acció d’anar per parts pot ser un deixondiment, és constructiva i també s’encomana.