Serveixen de res els tallafocs?

Amb prou feines hi havia incendis forestals a l’estat espanyol a principi del segle passat. En aquest estat de muntanyes despullades, el problema eren les inundacions. Qualsevol tempesta podia convertir un rierol esquifit en un torrent iracund i amenaçador per a qui hi vivia més avall. Però, a poc a poc, aquest paisatge s’ha anat transformant.

Les muntanyes es van despoblar de persones i es van repoblar d’arbres. Les inundacions van deixar de ser freqüents perquè la vegetació creixent frenava les crescudes de l’aigua. Aleshores van aparèixer els incendis. La manca d’arbres havia afavorit les inundacions i la seva recuperació va aportar el combustible necessari per a les flames. El maldecap del foc va substituir el de l’aigua.

Neix la prevenció forestal

Durant els anys cinquanta, els incendis van començar a ser problemàtics. Als seixanta, van transcendir a l’opinió pública. El 1966, per exemple, un incendi va posar en risc l’estació espacial que la NASA té a Robledo de Chavela (Madrid Deep Space Communications Center), on es rebien les primeres imatges de la lluna via satèl·lit.

Per primera vegada es van fer accions de prevenció com ara els tallafocs. Seixanta anys després, sembla lícit de demanar-se per què han continuat creixent els incendis i si les mesures que s’han pres han estat útils.

Els tallafocs són infrastructures lineals desplegades sobre antics camins, o vora les línies de cims, en què s’elimina tota la vegetació. No tenen la funció d’apagar un incendi sinó que fan de punts d’ancoratge per a les operacions d’extinció i serveixen de rutes d’evacuació o per a desplaçaments.

Es van dissenyar per als incendis que hi havia a l’estat espanyol durant la dècada dels seixanta i van ser molt eficaços. Ara, la despoblació va continuar i els boscs van continuar creixent sense gens de control. Això va fer créixer la quantitat de combustible i, en conseqüència, també la intensitat amb què cremaven els incendis.

Amb aquesta realitat mutable, els tallafocs es van fer antiquats ràpidament. Els incendis dels anys setanta i vuitanta van tenir prou envergadura per a passar-hi per sobre. És a dir, algunes partícules petites com ara trossos d’escorça, branquillons i pinyes inflamades sortien disparades a l’altra banda del tallafoc i originaven nous focus.

Les catàstrofes no van tardar a arribar: vint-i-una persones es van morir cremades perquè van restar atrapades en un incendi que va arrasar una urbanització a Lloret de Mar el 1979. Es van promoure campanyes de sensibilització –el famós “Tots contra el foc“– i, sobretot, es van aportar més recursos per a l’extinció: més avions, més mitjans i més tecnologia.

Capacitat d’extinció desbordada

Aquesta resposta és paradoxal: no cal que l’incendi sigui excepcionalment gros perquè extingir-lo sigui una tasca inassolible. Quan les flames sobrepassen els dos metres i mig, desprenen tanta energia que els bombers no hi poden fer res. Quan són de més de tres metres i mig, l’incendi pot originar deflagracions i comportaments eruptius com el del de Guadalajara del 2005, en què es van morir onze persones.

Podem tenir més avions, però no podem doblegar les lleis de la física: si els incendis de mitjana intensitat són lluny de la capacitat d’extinció, més mitjans no en seran la solució. Però no cerquem una alternativa.

Els boscs i la superfície forestal han continuat creixent i aquest segle XXI ens atropella un canvi climàtic que fa créixer el risc de sequera. Una sequera amplificada per l’abandonament dels boscs: si disminueixen les reserves d’aigua, cal fer disminuir el nombre d’arbres que hi ha al bosc per limitar la competència hídrica i millorar l’estat de la massa forestal.

A més, l’expansió de bosc en zones urbanes i periurbanes converteix moltes urbanitzacions, càmpings i més zones en polvorins.

D’aquesta manera hem arribat a la situació actual, en què el nombre de morts per incendis aquests darrers tretze anys (473) és més gran que el de víctimes mortals en atemptats terroristes (448). El 2017 vam viure per primera vegada a Europa allò que s’anomena “incendi de sisena generació”, que pot arribar a originar tempestes ígnies capaces de consumir més de deu mil hectàrees per hora. És a dir, incendis capaços de devorar àrees de la mida de Guipúscoa en qüestió d’hores.

S’espera que el problema dels incendis s’accentuarà encara més. Els nostres models indiquen que és probable que el foc envaeixi espais en què ara per ara és marginal, com ara el Pirineu i els boscs del centre d’Europa, d’ací a poques dècades –en el millor dels casos. Els grans incendis forestals com els del Canadà i Sydney no són impensables ací.

Malgrat tot, seria injust i incorrecte de dir que els tallafocs no han servit de res. Tenen una funció important, com ja hem dit, però són insuficients.

Enginyeria forestal

A més dels tallafocs, l’enginyeria forestal ofereix tècniques útils per a disminuir el risc d’incendi esporàdicament com ara àrees tallafocs, punts estratègics de gestió i franges de protecció. És imprescindible d’aplicar-les per protegir la població sobretot en algunes zones periurbanes.

La clau rau a entendre que, físicament, un foc amb flames de més de dos metres i mig és fora de la capacitat d’extinció, independentment de la quantitat de mitjans que s’hi esmercin. Per tant, l’esforç s’ha de centrar a desenvolupar estructures de paisatge en què aquestes flames no apareguin i que, si es formen, sigui només en zones concretes i fàcils d’aïllar. És a dir, fomentar els paisatges en mosaic i disminuir les emissions de gasos amb efecte hivernacle, cosa que hauria de ser possible amb les mesures mitigadores del canvi climàtic.

Víctor Resco de Dios és professor d’incendis i canvi global a Agrotecnio, Universitat de Lleida. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.