Qui alinea els serveis jurídics de l’Eurocambra amb Espanya contra Puigdemont?

La presidència del Parlament Europeu va fer un tomb amb David Sassoli, però els serveis jurídics de la cambra, no. En són un exemple les al·legacions contra la petició de mesures cautelars dels eurodiputats Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí per a tenir protegida la immunitat mentre no es resolgui el fons de la demanda que han presentat a la justícia europea contra l’aprovació del suplicatori. Aquesta setmana s’acabava el termini per a presentar-les, i l’ACN va avançar que s’hi oposarien. S’hi oposen del tot, els lletrats de la cambra, malgrat la detenció a Sardenya de Puigdemont i la constatació que els seus drets poden estar en risc. Però s’han hagut de mullar, que és allò que pretenia la defensa que dirigeix Gonzalo Boye quan va presentar les cautelars. I ara caldrà esperar uns mesos per veure si aquests serveis jurídics tornen a ser desautoritzats per la màxima autoritat judicial de la Unió Europea, el Tribunal de Luxemburg. I tot plegat per l’obstinació de subscriure fil per randa la posició espanyola contra els exiliats. 

Quan va arribar a la presidència del parlament, Sassoli va deixar enrere el vet del seu predecessor, Antonio Tajani, a tot allò que tingués a veure amb l’independentisme català, i el seu gest de reconeixement de l’acreditació com a eurodiputats de Carles Puigdemont i Toni Comín el gener del 2020 va tenir tant d’impacte que va obrir ferides amb els seus col·legues socialistes espanyols. Però aquest canvi de to no s’ha traslladat als serveis jurídics del Parlament Europeu, que són essencialment els mateixos de l’era Tajani i que són dirigits per un home molt pròxim al PP i als postulats espanyols en relació amb l’independentisme: Freddy Drexler. 

Drexler, el jurisconsult desprestigiat

Drexler és encara avui el jurisconsult del Parlament Europeu, és a dir, el cap visible dels serveis jurídics. Ja l’era quan hi havia Tajani. I fou aleshores, quan Tajani era a punt de deixar el càrrec, que Drexler li va fer la feina bruta i va elaborar i filtrar a la premsa espanyola un informe, fet a petició de Tajani un mes abans de les eleccions, que assegurava que Puigdemont no podia ser eurodiputat amb immunitat si no acatava i jurava prèviament la constitució espanyola a Madrid. Aquell informe no duia cap logotip de l’Eurocambra ni cap signatura dels serveis jurídics, i tenia la intencionalitat política clara de condicionar el vot a les eleccions i d’enfortir la posició de la junta electoral espanyola. 

I aquesta és la posició que va mantenir el Parlament Europeu després de les eleccions i el dia mateix d’inauguració de la legislatura, a Estrasburg, el 2 de juliol de 2019. El risc de ser detinguts, pel fet de no tenir reconeguda la immunitat en aquell moment, i que no prosperessin les mesures cautelaríssimes que van demanar al Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) van fer que Puigdemont i Comín no entressin a Estrasburg i es quedessin a l’altra banda de la frontera, a Alemanya. Tajani, que un any enrere havia rebut de mans de Felipe VI el Premi Europeu Carlos V en reconeixement de “l’engrandiment dels valors europeus”, havia fet el darrer servei a Espanya. I Freddie Drexler l’havia ajudat. 

Així ho afirmava ElDiario.es, que en va fer un perfil demolidor. Drexler, vinculat al PP europeu mitjançant l’històric dirigent alsacià Joseph Daul, fou dos anys cap de gabinet del secretari general de l’Eurocambra Klaus Welle, entre el 2009 i el 2011. Aquell any, un missatge d’una treballadora de la institució, difós a tot el personal del Parlament Europeu, els acusava tots dos de promoure ascensos a canvi de favors sexuals. Arran d’aquell escàndol, Drexler fou recol·locat com a cap dels serveis jurídics, i encara hi és. El seu currículum i formació són escassos en comparació amb els dels seus predecessors, Christian Pennera i Gregorio Garzón Clariana, dos personatges amb una gran autoritat i reconeixement. 

Ben al contrari que Drexler, que té el do de la lleialtat a l’amo. El favor a Tajani contra Puigdemont n’és una mostra, però també el gest que va fer, quan era als serveis jurídics, de rebaixar el pes de la comissió d’investigació sobre el LuxLeaks, l’escàndol de corrupció que empastifava l’ex-president de la Comissió Jean-Claude Juncker, també del PP europeu. I és ell mateix qui signa les al·legacions del Parlament Europeu al procediment al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) de Puigdemont i Comín contra la decisió del TGUE d’haver-los denegat les mesures provisionals per a poder entrar el Parlament Europeu el 2 de juliol de 2019. El 20 de desembre del mateix any, tan sols un dia després de la sentència del TJUE que reconeixia la condició d’eurodiputat d’Oriol Junqueras, el mateix tribunal sentenciava que tant Puigdemont com Comín haurien d’haver tingut reconeguda aquesta condició d’ençà que foren proclamats eurodiputats electes. Sense cap necessitat d’haver d’anar a jurar ni a acatar res a Madrid. I el Parlament Europeu era personat en aquella causa, amb Drexler com a representant i defensor de la posició d’espanyola de no reconèixer els dos eurodiputats exiliats. Es va endur un doble revés: per la posició a la causa, i per aquell informe que es va empescar per encàrrec de Tajani.

Görlitz, l’eurolletrat sorprès

Però el sotrac també fou per a un altre dels lletrats que representava l’Eurocambra en aquella derrota contra Puigdemont i Comín que va permetre que tots dos rebessin immediatament l’acreditació d’eurodiputats. Es tracta de Niklas Görlitz, advocat de la unitat sobre els drets dels membres del parlament. Ell és qui ha signat les al·legacions actuals del Parlament Europeu al TGUE contra la demanda de cautelars de Puigdemont, Comín i Ponsatí. Görlitz s’oposa ara a protegir la immunitat de tots tres eurodiputats; el 2019, s’oposava a reconèixer-los la condició d’eurodiputats i a garantir-los les prerrogatives. La sentència Junqueras i la sentència que avalava la immunitat de Puigdemont i Comín el van impactar tant que fins i tot va expressar sorpresa en una conferència al País Basc, poques setmanes després. 

Fou en un seminari organitzat pel parlament basc, en què es debatia sobre les immunitats parlamentàries. Görlitz tenia ben fresca la sentència Junqueras, i s’hi va referir tot dient que havia estat una decisió sorprenent del TJUE i fins i tot revolucionària i “difícil de gestionar”. Perquè reconeixia la immunitat dels europarlamentaris (que és recollida al protocol número 7 sobre privilegis i immunitats del Tractat de Funcionament de la UE) d’una manera més extensa de com s’havia considerat fins aleshores, o si més no de com ell i el seu equip l’havien considerat. Perquè el fet fonamental és que ratificava que els eurodiputats gaudeixen d’immunitat des del moment en què són proclamats electes, és a dir, abans del començament de l’activitat parlamentària. I això volia dir que a Junqueras el Tribunal Suprem espanyol li havia vulnerat la immunitat quan el va retenir a la presó un cop havia estat elegit eurodiputat, sense haver sol·licitat cap suplicatori. Però també volia dir que el Parlament Europeu havia vulnerat, en complicitat amb les autoritats espanyoles, la immunitat de Puigdemont i de Comín durant gairebé mig any. Perquè no els van reconèixer la condició d’eurodiputats. Però, d’això, Görlitz no en va parlar al País Basc. 

Encara més: malgrat la sorpresa que li va causar la sentència del TJUE, Görlitz, juntament amb Drexler, no va fer res per protegir l’escó de Junqueras. Perquè el Tribunal Suprem espanyol va fer una interpretació aberrant de la sentència del TJUE del 19 de desembre de 2019, i es va negar a alliberar el president d’ERC perquè pogués anar al Parlament Europeu i exercir d’eurodiputat, i en tot cas demanar posteriorment el suplicatori per retirar-li la immunitat. El president David Sassoli va encarregar als serveis jurídics que emetessin un informe sobre què fer amb Junqueras, arran de les comunicacions rebudes tant del Suprem espanyol com de la Junta Electoral. I Drexler i companyia van decidir de no protegir l’escó de Junqueras, amb l’argument que no podien fer-hi res contra la interpretació que fes el tribunal de l’estat en qüestió sobre la sentència de Luxemburg; que, en tot cas, si Junqueras no hi estava d’acord, hauria de litigar a la justícia europea. L’escó de Junqueras va quedar vacant i ara per ara el vice-president no ha aconseguit que el TGUE atengui les seves demandes.

Juntament amb Niklas Görlitz, signen les darreres al·legacions del Parlament Europeu contra la concessió de les cautelars a Puigdemont, Comín i Ponsatí dos lletrats més que fa pràcticament els mateixos anys que Drexler que són als serveis jurídics. Uns quants van ser designats com a personal de confiança vinculat al PP europeu, uns altres, com ara l’alemany Norbert Lorenz, van aterrar-hi de la mà del socialista Martin Schulz. Que Sassoli té un tarannà diferent del de Tajani és evident, però fa temps que l’engranatge el tenen ben greixat tant socialistes com populars, i els uns i els altres han sabut col·locar homes i dones de confiança en llocs decisius. I els serveis jurídics són un lloc molt decisiu. El bloc intransigent de PPE i PSE, fidel a Espanya, que va fer possible l’aprovació del suplicatori contra Puigdemont, sap que no ha de preocupar-se per qui hi ha als serveis jurídics i què hi fa. Per més que això impliqui d’estavellar-se contra la visió més garantista i oberta del TJUE en qüestions com ara el reconeixement dels drets dels parlamentaris; com ja ha passat i com és probable que torni a passar aquests mesos vinents.