11.10.2017 - 02:08
|
Actualització: 11.10.2017 - 07:43
A les sis de la tarda el país havia de quedar aturat. L’aturada de la setmana passada era una broma al costat d’això que havia de passar ahir. El president Carles Puigdemont declararia la independència en un ple del parlament. Els dubtes a primera hora del dimarts 10 d’octubre eren si el govern espanyol no intentaria detenir Puigdemont abans del ple. Ningú no les tenia totes, perquè l’estat espanyol ja havia demostrat feia poc que estava disposat a tot per aturar la independència. Cap a les cinc de la tarda es confirmava que el president podria assistir al parlament i que el ple es podria fer amb una certa normalitat.
Ambient de dia especial
La sensació de dia històric es podia palpar tan sols d’atansar-se al parc de la Ciutadella. El perímetre de seguretat dels Mossos d’Esquadra, els controls d’accés, el so constant dels tres helicòpters policíacs sobrevolant el parlament, el miler de periodistes acreditats, els sets de televisió i ràdio a cada racó, el secretisme i la discreció dels diputats… tot plegat no feia sinó reforçar aquesta sensació de moment històric. El dubte, però, no deixava tranquil ningú: declararà clarament la independència? I si ho fa, què passarà després?
S’acostava l’hora del ple. El president arribava enmig d’unes mesures de seguretat extraordinàries. Des de migdia que la majoria de diputats ja rondava pels passadissos de la cambra. La cua al restaurant del parlament havia començat més d’hora que mai, segurament per influència dels periodistes estrangers, amb horaris raonables. Els salons eren plens i els focus, els micròfons i les càmeres convertien qualsevol trajecte en una cursa d’obstacles. Cada vegada que apareixia un diputat de la majoria independentista o un membre del govern, una munió de periodistes se li tirava al damunt per saber si podia avançar què podia passar. El fet cert és que la informació d’allò que podria veure tothom a la televisió poques hores després tan sols la sabia la cúpula més reduïda del govern.
La primera sorpresa
A l’hora de començar, a les sis, i quan tothom ja havia entrat a l’hemicicle, arribava la primera sorpresa. S’ajornava el començament del ple una hora. Per què? Quin problema hi havia? Qui ho havia sol·licitat? El president, el vice-president i alguns membres del govern no eren al saló de sessions. Pocs minuts després, es confirmava que era Puigdemont qui havia demanat d’ajornar una hora el ple. Pressions internacionals? Converses amb mandataris internacionals? Les especulacions i els rumors s’escampaven ràpidament entre els assistents sorpresos pel retard. Finalment, es confirmava que hi havia serrells per tancar entre els membres de la majoria parlamentària.
Serrells sobre el contingut i serrells sobre la fórmula com es presentaria la decisió acabat el ple. Puigdemont havia presentat als grups parlamentaris la proposta de discurs i no hi havia consens. Contràriament a allò que s’havia deixat entendre aquests últims dies, el president tenia pensat de declarar la independència, però suspendre’n els efectes temporalment, com un gest per a afavorir el diàleg i la mediació internacional. La CUP no hi estava d’acord. Pels anticapitalistes, calia declarar la independència i fer les passes efectives per a defensar el nou estat en forma de república. Puigdemont tenia una estratègia preparada per a respondre les peticions de contenció que acabaven d’arribar de veus influents de la comunitat internacional. S’especulava ara sobre algunes telefonades de pes específic europeu a Puigdemont.
‘Amb aquest punt, no signem’
Sigui com sigui, a la reunió d’última hora es negociava també un acte de signatura de la declaració d’independència a càrrec dels diputats de la majoria independentista una vegada acabat el ple. Si Puigdemont volia deixar en suspens la declaració d’independència en el seu discurs, ho podia fer. Però la CUP no pensava signar una declaració que inclogués una disposició addicional que confirmés la suspensió temporal. Arrufat, Gabriel i Salellas es plantaven en aquella reunió davant Puigdemont, Junqueras, Coromines i Rovira, amb els testimonis habituals dels presidents de l’ANC i Òmnium, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, respectivament. Si no es retirava del text de la declaració la suspensió, els diputats de la CUP no la signarien.
El fantasma sobrevola el parlament
Arnaldo Otegi va dir a començament d’any –enmig del debat del pressupost– que l’única esperança de l’estat espanyol era la divisió entre les famílies independentistes. I ara aquest fantasma planava amb una ombra més fosca que mai sobre el parc de la Ciutadella. La sortida dels diputats de la reunió, amb cares llargues, però amb un pas decidit, feia pensar que tot tirava endavant i que el ple no tindria més entrebancs. L’hemicicle era més ple que mai i els fotògrafs clavaven cops de colze per a obtenir la millor instantània. Alguns grups de l’oposició –especialment el PSC i el PP– havien provat d’impedir el ple presentant recursos que el reglament no preveu en un cas com el d’ahir. Si els dies 6 i 7 de setembre van reeixir a transmetre aquella imatge de caos parlamentari, aquesta vegada no tenien possibilitat de sortir-se’n.
Llàgrimes estroncades
El ple començava finalment amb la intervenció inicial del president, que no tenia interès de fer una rèplica després de les respostes dels grups. Per tant, el ritme del ple seria bo. Les entitats independentistes havien convocat milers de ciutadans al passeig de Lluís Companys per acompanyar la decisió del president, el govern i la cambra. Tot semblava que seria una festa que es podria allargar fins tard als carrers de pobles i ciutats. I l’alegria esclatava –també a la cambra– en el moment que el president deia que assumia el mandat del referèndum i declarava la independència de Catalunya. L’emoció i la joia es condensaven amb un picament de mans sonor i rabent. Amb tot, les llàgrimes de satisfacció no tenien temps de saltar galtes avall perquè Puigdemont afegia una frase a continuació: ‘Amb la mateixa solemnitat, el govern i jo mateix proposem que el parlament suspengui els efectes de la declaració d’independència per tal que en les pròximes setmanes emprenguem un diàleg sense el qual no és possible arribar a una solució acordada.’
Remor i algun comentari mal educat
Curiosament, allò que era rebut amb desencís pels independentistes al passeig de Lluís Companys, a les cases, a les xarxes i a la tribuna de l’hemicicle, acabava de molestar visiblement els diputats espanyolistes de l’oposició. La remor i algun comentari maleducat alçant la veu deixaven veure que el gest de Puigdemont no era ben rebut i gens desitjat pels unionistes. Potser ja imaginaven que la jugada del president situava ara la pilota a la teulada del govern espanyol, a qui la comunitat internacional també demanava gests per a asseure’s a una taula i dialogar.
Els discursos que farien a continuació Arrimadas, Iceta i Albiol demostraven que havien quedat descol·locats pel gest del president. Arrimadas feia un discurs d’inici de campanya electoral que poc tenia a veure amb allò que es debatia ahir. Iceta estava desconcertat perquè no entenia la jugada de Puigdemont i el deixava en fora de joc després d’haver-se ofert ell mateix com a possible mitjancer. Fidel al seu estil parlamentari, Albiol sortia al faristol a mossegar amb to amenaçador, sense canviar ni una coma del discurs que duia escrit. I Rabell feia això de repartir culpes a banda i banda com si ell fos un mer espectador i no tingués cap necessitat de prendre partit.
El canvi de plans d’Anna Gabriel
L’expectació era posada aleshores en el grup més petit, el de la CUP, que intervenia just abans que Lluís Coromines (Junts pel Sí) tanqués el debat. Anna Gabriel es plantava al faristol anunciant que s’havien trobat obligats a canviar el seu discurs. Que tenien un discurs llegit per fragments per tots deu diputats en llengües diferents, però que, vista la decisió del govern de suspendre els efectes de la declaració per afavorir el diàleg, canviaven d’idea. Gabriel anunciava aleshores que la CUP no donava res per suspès i que considerava que la declaració era efectiva des del primer moment. Els anticapitalistes consideraven que la suspensió era una decisió política, però que la declaració que ells signarien no hi faria cap referència.
El cor a dins, el cap a l’exterior
Al ple, des del moment de la intervenció de Puigdemont, els caps dels diputats, dels periodistes i dels convidats enfocaven avall, a les faldes, on hi havia mòbils que treien fum per endevinar les primeres reaccions de l’exterior. Els mitjans internacionals tardarien poc a reproduir el gest de generositat del president català. Tampoc no es feia esperar gaire la resposta del govern espanyol, que donava per feta la declaració i refusava el diàleg de totes passades. A més, convocava reunió extraordinària de ministres a la Moncloa a primera hora del matí per prendre les decisions que calgués contra la declaració. La pilota era a la seva teulada des de feia pocs minuts i semblava que els primers xuts els podien deixar en fora de joc.
L’endemà i les preguntes pertinents
Molts assistents de la festa convocada per les entitats a la vora del parlament ja havien anat desfilant cap a casa. ‘Ja ho veuran més clar demà’, deien alguns diputats i membres del govern. ‘Aquesta jugada no té uns efectes immediats, però tampoc no tardaran gaire a veure’s’, afegien. En una sala gran del parlament, allà on es fan els grans actes públics, s’hi aplegaven els diputats de Junts pel Sí i la CUP i tot el govern per signar la declaració d’independència. Quins efectes legals podia tenir aquella signatura? Si la declaració és suspesa temporalment, vol dir que els tribunals espanyols continuen tenint potestat sobre Catalunya i els seus ciutadans (diputats inclosos)?
En sortir del palau de la Ciutadella, el perímetre de seguretat ja era l’habitual. Hi havia moltes menys furgonetes dels Mossos i menys agents patrullant. Els helicòpters ja no retrunyien pel cel. Tan sols restaven alguns periodistes connectant en directe amb països que tot just aleshores es despertaven. I al passeig de Lluís Companys, cartells estripats per terra, llaunes i quatre ànimes amb estelada al coll i prou. Havia estat el dia de la independència? Hi hauria un dia de la independència per a poder celebrar els anys vinents? Quines serien les conseqüències de la jugada de Puigdemont? Totes aquestes preguntes es feien presents en tornant cap a casa.
