Serrat i els altres catalans bons

Notícies d’Espanya. Joan Manuel Serrat va rebre l’altre dia el premi Princesa d’Astúries de les Arts, i el president Illa en va destacar aquestes paraules seues del parlament davant la borbonia: “Prefereixo els camins a les fronteres, la raó a la força. Crec en la tolerància, en el respecte al dret aliè, en el diàleg com a única manera de resoldre els afers justament. Crec en la llibertat, en la justícia i en la democràcia, valors que van junts o que no van.” I jo que em dic, carai, el Serrat, quina repassada, ja era hora que algun català insigne esmenés la plana al cap de l’estat espanyol després del discurs del 3-O.

És broma, és clar. Més aviat vaig pensar que tots dos pertanyen al mateix bàndol, que és el que combat el meu. Hauria de dir tots tres, Serrat, Illa, el Borbó, tres vencedors del 2017 raspallant-se en cercles, i dos catalans ostentant com un trofeu les paraules en què els autodeterministes un dia vam creure. Oh, ves, d’això tracta, guanyar i perdre. Avui, diàleg, llibertat, justícia, democràcia ja no són aspiracions que ens són admeses, se n’han apoderat els catalans bons –bons per a Espanya– per a les causes que consideren, i ens les refreguen a la cara, se les passen retòricament els uns als altres, que tinguem clar que són fora del nostre abast, com quan fan seua la pilota els abusananos de pati d’escola.

Cal molta voluntat per a parlar davant del rei espanyol de respecte pels drets aliens, de posar la raó per sobre de la força, de llibertat, de justícia, de democràcia, i que no sigui de manera irònica. O això, o ha de ser buidament, en abstracte, sense esperar-ne cap confrontació científica amb la realitat, en aquest cas la dels dissidents de la unitat d’Espanya. Sort que finalment els catalans hi han posat seny i han reconegut a les urnes que no hi ha conflicte. Els ha costat una mica, això sí, els han hagut d’escapçar dirigents, processar civils a milers, esmenar presidents, diputats, governs, meses del parlament; els han hagut de coartar la sobirania parlamentària, sembrar el terror judicial en el seu executiu, corregir, vetar, anul·lar les seues lleis fins que s’han tornat xaiets obedients, no res, detalls, però ja ho tenen: les paraules llibertat, justícia, democràcia, són totes seues, i així les ofrenen, inofensives i domesticades, davant del seu rei.

En una cadena de descuits, topo amb el textet de premsa de la casa reial espanyola sobre el premi al cantautor: “Les seves cançons formen part de la memòria emocional […] a Espanya i l’Amèrica Llatina, tant en català com en castellà, dues llengües que ha fomentat i ajudat a progressar, lluny de qualsevol enfrontament, des d’un equilibri natural com a vehicles de concòrdia i entesa.” Ja em direu si no s’hi pot reconèixer el mateix estil revisionista del rei anterior, el de la llengua que “no va ser mai d’imposició”, no sé si deu ser obra del mateix escrivent. I tampoc no sé si hi hauria estat gaire d’acord el Noi del Poble-Sec que va defensar de cantar en català a Eurovisió, però el d’avui en feia aquesta reflexió en una entrevista: “Mostrar al món que Espanya respectava la seva diversitat cultural, tot i que era mentida, hauria estat de govern intel·ligent.” Paraules sàvies del mestre, perquè el paper que avui representa el socialisme político-cultural ve a ser això mateix: escenificar una “normalitat” restaurada, subratllar-la a cada discurs, a cada gest institucional, és una estratègia de govern intel·ligent.

Ara ja és tard, però jo no volia parlar de Serrat, si de cas fer-lo vehicle circumstancial de tot allò que sento que representa. Com a nascuda a la ratlla justa del postfranquisme, no em puc fer el càrrec de què és haver patit censura i exili en pròpia carn… i després posicionar-me a favor de qui censura i força a l’exili a conciutadans meus, entre els quals músics també. No ho puc saber, és clar, m’hi hauria de trobar. Per a mi, l’ex-Setze Jutges és un il·lustre exponent més d’aquesta esquerra sorprenent que amb una transició de cartró ja es va plantar, que va fer de l’Espanya socialista el seu destí final i que, un cop arribada i acomodada, als companys antifranquistes que volien continuar fent camí els acabaria tirant rocs a les cames.

Artistes, gauchedivins, escriptors, intel·lectuals, sindicalistes, progressistes tots, no cal dir noms. Com a defensors de totes les causes justes del món, la màxima contradicció que en podíem esperar era aquella neutralitat que et situa al bàndol de l’opressor, però no: a l’hora de la veritat, van cuitar a saltar a la trinxera del poder i van combatre com qui més el moviment d’emancipació popular més gran d’Europa. I bé, la resta de la història la vivim ara. Els qui es declaraven perdedors de la guerra poden assaborir per fi el gust d’una victòria. Se’ls veu, se’ls nota, en els parlaments, en les entrevistes, en els articles; en aquest relaxament discursiu mentre els seus van prenent possessió de les institucions del país; en aquest oblit col·legiat de la història recent que va ser un virus, una grip, i que ens ha tornat per a ells uns espectres transparents. Però jo no volia parlar de Serrat, que consti: ha començat ell parlant de justícia i democràcia, de valors i de drets, de camins i llibertat.

Nota al peu: ningú no m’ho ha demanat, però Joan Manuel Serrat és dels pocs que em posen a prova la capacitat de separar l’obra de l’artista. I no és pas perquè sigui espanyolista, ep; tants autors m’han distret amb la seua obra del fet que em vulguin sotmesa nacionalment per la força. Però amb Serrat me’n passa una altra: em costa de dissociar-lo d’aquella foto d’ell en una cursa de toros, la viva imatge de la felicitat entre Sabina i Bosé, darrere la barrera de color sang, talment com aquells jutges del Constitucional que van anar a fumar-se un puro en una “corrida” abans de dictar sentència contra l’estatut. Cadascú té les seues línies vermelles, la meua és l’animalista i no puc sentir ni mig “qué le voy a hacer, si yo…” sense que me’n vingui la diapositiva, sóc d’aquesta mena de gent.