De la serra de Pieńkowski a l’arbre de Komagata

Aquesta setmana s’ha mort en Jan Pieńkowski. Potser l’haureu de buscar a la Viquipèdia, per saber qui és. Si és així, cerqueu Haunted House, el seu llibre més venut (més de quatre milions d’exemplars a tot el món); és del 1979 i en castellà (en català no el tenim, ja hi tornem a ser) el van titular La casa embrujada. Va ser el primer llibre mòbil que vaig tenir –llibre mòbil o llibre desplegable o llibre animat o llibre tridimensional, en definitiva, el que se sol conèixer com a llibre pop-up, quan es vol anar per feina.

La casa embruixada de Pieńkowski ens la vam aprendre de memòria, ma germana i jo. Ens la miràvem, ens la llegíem, un munt de cops cada dia. N’estiràvem totes les llengüetes, n’obríem totes les solapes, jugàvem a obrir i tancar el llibre en diferents graus per veure com apareixien i desapareixien les figures de paper desplegables de cada pàgina. Hi havia una doble pàgina que quan l’obries se sentia el xerric d’una serra que tallava la fusta d’un armari, en recordo perfectament el soroll, era el soroll de dos trossos de paper gruixut que fregaven, un de llis, el de la fusta de l’armari, i l’altre amb forma de serra, aquell so encara ara el puc recordar, sempre pensava que un dia aquella serra acabaria de tallar tota la porta de l’armari i per fi veuríem qui s’amagava allà dins. Cada doble pàgina era plena de detalls per tots els racons, t’hi podies passar hores, mirant, tocant, llegint l’obra de Pieńkowski. És el que tenen els primers llibres que toques, que hi tornes i hi tornes, perquè busques la repetició, perquè no els conceps com una història que comença i acaba, sinó com un joc que pots jugar una vegada i una altra. Els llibres mòbils són, posem-nos pomposos, grans incitadors de la relectura. Perquè llegir va més enllà de la lletra, això ja ho sabem, oi?

Arran de la mort de Pieńkowski, he estat revisitant mentalment la seva casa embruixada. Fa disset anys, l’any 2005, Any del Llibre i la Lectura, es va fer una exposició sobre llibres mòbils i desplegables a Barcelona: va ser a la seu de Caja Madrid de la plaça de Catalunya, i en vaig traduir el catàleg. El material de la mostra, 180 peces, procedia tot de la col·lecció privada d’Ana María Ortega i Álvaro Gutiérrez (que en fou el comissari) i una de les primeres coses que descobries en visitar-la era que els primers llibres mòbils no van ser pas per a infants, que això va arribar molt més tard, al segle XVIII. De fet, el primer llibre mòbil del qual es té constància és un facsímil del segle XVI de l’Ars Magna de Ramon Llull que es conserva a la biblioteca de l’Escorial: el llibre fa servir discos rotatoris per explicar l’existència el bé, el mal, de Déu i altres conceptes filosòfics a partir de la numerologia.

Els primers llibres desplegables van ser sobre religió, medicina, arquitectura. I el primer llibre mòbil infantil és del 1765: Harlequinades, de Robert Sayer. A partir de llavors els infants van passar a ser el públic prioritari d’aquesta mena de publicacions plenes de solapes intercanviables, llengüetes i altres mecanismes pensats pels anomenats enginyers de paper. El 1967 és Andy Warhol qui fa un llibre mòbil (Index Book) i és així com arriba també al món de l’art tot aquest univers papiroflèxic. No us vull avorrir amb dades que podeu trobar a la xarxa si us interessa aquest món tant com a mi, però volia que quedés clara la idea que els primers llibres mòbils eren de divulgació científica i que darrere d’aquesta mena de creacions hi ha una feina 100% artesanal, la de l’enginyer de paper, i manual, perquè la producció d’aquests llibres no es pot mecanitzar. Em semblen dos detalls de pes.

A Catalunya un dels primers llibres mòbils va ser Sol, solet, de la companyia de teatre dels Comediants: l’any 1983, Edicions de l’Eixample va fer un llibre desplegable del seu espectacle que va guanyar un premi de la crítica a la Fira del Llibre Infantil de Bolonya. Avui dia estem avesats a veure llibres desplegables pertot, i a uns preus baratíssims si tenim en compte el que us comentava abans sobre la producció, i el món de les solapes, les rodetes, els desplegables, les llengüetes i tota la resta compta amb autèntics fenòmens mundials com ara Robert Sabuda o Patricia Geis, per dir-ne dos de prou coneguts per tothom; no us els acabareu.

Però hi ha un autor que em fascina i que a més sé que té molts admiradors també a casa nostra: el japonès Katsumi Komagata, conegudíssim artista de fama mundial que podeu seguir també per xarxes i que no para de fer exposicions de la seva obra arreu del món. El darrer llibre mòbil que vaig comprar per a mi és el seu Little tree (2008, en podeu fer un tast en aquest vídeo), una petita meravella, aparentment senzilla, molt poètica, sobre la vida d’un arbre. M’he aturat d’escriure per tornar-me’l a mirar i s’ha fet el silenci: les ombres que apareixen en cada pàgina, les impreses al paper i les que sorgeixen pels jocs de llum amb les siluetes dels arbres de cartró, et transporten tan lluny del brogit de la ciutat. Al contrari que la casa embruixada de Pieńkowski, l’arbre de Komagata és un viatge que fas a poc a poc, parant el temps en cada pàgina, admirant tots els detalls, mesurats, calculats, mínims, i aprofitant els blancs per respirar, pensar, descansar.

No poden ser més diferents, Pieńkowski i Komagata, però tenen una cosa en comú: la repetició que comentava al principi. Són llibres per tornar-hi i tornar-hi, ja sigui que tornar a sentir el xerric d’una serra inquietant o per fer una pausa de l’enrenou del món seguint les passes d’una llavor, d’un arbre. Imagino els seus autors pensant l’obra i sent conscients que serà admirada, gaudida, observada i tocada més d’un cop, que el seu llibre serà llegit infinitat de vegades, i penso en el pes d’aquesta responsabilitat damunt del creador, molt més feixuc que el que carreguem els que “només” escrivim i ja ens sentim prou satisfets si ens llegeixen un sol cop.

Penso en la repetició que propicien els llibres desplegables i em dic, sense encomanar-me a cap entès en la matèria, encara sota els efectes de les ombres i els silencis de l’arbre de Komagata i del record del soroll de la serra de Pieńkowski, que les nostres primeres relectures van ser desplegables, i que de fet rellegir és voler tornar a sentir el soroll d’aquella serra, aviam si aquesta vegada la porta de l’armari s’acaba de tallar del tot i veus qui s’hi amaga, a dins: saps que no, que l’armari no s’obrirà, però l’expectativa et fa tornar al llibre per tornar a viure aquella possibilitat. Rellegim no solament per repetir la lectura, sinó per repetir el que n’esperem, d’ella.