03.06.2019 - 21:50
‘Allà on arribo, planto la tenda o busco un temple on dormir‘, li vaig explicar des del seient del copilot. El conductor em va mirar amb sorpresa. Amb les mans al volant i amb un somriure, em va contestar sense apartar-me la mirada. ‘Avui dorms a casa del meu amic. Menjarem serp i beurem whisky tailandès. Fet?’, em va dir allargant-me la mà. La meva resposta va ser tan senzilla com una encaixada de mans, muda. Tots dos rèiem. D’aquesta manera tan fàcil, el dia havia esdevingut encara més interessant.
Havia conegut en Nui pocs minuts abans, en una carretera del nord de Tailàndia, a la província de Chiang Mai. Era un escenari dels que fan frisar pel simple fet de trobar-s’hi just enmig. Era un dia gris, però això, més que no espatllar la vista, l’embellia. Els núvols volaven baixos i tapaven els cims de les punxegudes muntanyes que s’aixecaven a banda i banda de l’asfalt. Això dotava l’espai d’una atmosfera mística, com si algú hi apliqués un filtre de fotografia.
Feia autostop quan un Toyota color crema dels noranta va frenar al voral. A dins, hi havia un home d’uns 45 anys amb un somriure perenne i una cabellera pentinada enrere amb un estil força juvenil. Amb el seu físic ja demostrava que era algú resignat a perdre energia i motivació tot i el pas dels anys. Era d’aquelles persones amb qui ràpidament es connecta i s’agafa confiança.
En Nui conduïa mentre trucava una vegada i una altra als seus amics. A les converses, es repetia una paraula. Sonava alguna cosa així com ‘nguxi’. Hi apareixia contínuament. Llavors encara no ho sabia, però era el mot en tailandès per a referir-se a la serp. Menjar-ne era un gran honor, em van dir, però també un risc. Si la policia els enxampava, podien acabar engarjolats.
Un menjar prohibit
Vam arribar a casa de l’amic just quan es feia fosc. Allà ja hi havia la resta de comensals i una ampolla mig buida de whisky a sobre la taula. La serp era morta i esbocinada dins un bol, esperant en Nui, que era l’encarregat de cuinar-la. No va ser fins que vaig treure la càmera que em vaig adonar que era, efectivament, d’un sopar clandestí.
Un dels comensals es va tapar ràpidament la cara al mateix temps que un altre posava la mà davant la lent de l’objectiu. Menjar serp és prohibit a Tailàndia, bàsicament perquè vol dir que algú l’ha haguda de matar abans. El govern va haver de prohibir-ne la caça perquè feia perillar la supervivència d’algunes espècies.
Perillen, especialment, les cobres reials, històricament utilitzades per fer espectacles. Moltes es morien (i es moren) en captivitat o eren venudes a restaurants arreu d’Àsia. A més a més, aquesta espècie, la més gran d’entre les verinoses, s’alimenta d’altres serps, o sigui que criar-ne afecta tota la família de serpents.
Entre els tailandesos és d’allò més habitual, si es troba una serp, llevar-li la vida a cops de pal. En algunes zones es considera bona sort topar-se amb un d’aquests rèptils. Tenen fama de ser perillosos per als humans, tot i que només un 30% de les serps que hi ha a Tailàndia són verinoses, i el nombre d’atacs mortífers és molt baix. A l’any ‘només’ moren entre cinc i cent persones per mossegades de serp, una xifra molt menor respecte dels països veïns. La gran majoria de vegades són pagesos que recorren a pocions i rituals de medicina tradicional fins que és massa tard per a salvar-los.
A Bangkok, més desacostumats a tractar amb serps, els veïns cada vegada truquen més als bombers perquè s’encarreguin de gestionar la captura i posterior posada en llibertat de l’animal. Any rere any, hi ha desenes de milers de trucades d’auxili. Fins i tot, hi ha una aplicació per a identificar-les de seguida amb un equip d’experts i esbrinar si són verinoses o no.
La zona de l’antiga capital, a la riba del riu Chao Praya, havia estat una àrea amb una alta concentració de rèptils abans de l’arribada massiva de ciment. No és estrany, doncs, que hi apareguin moltes serps desubicades, algunes provocant autèntiques escenes de terror després d’escolar-se per les canonades del vàter.
Arran de la reducció alarmant del nombre de serps que habiten Tailàndia, el govern va començar a perseguir els qui les caçaven i les criaven en granges per acabar en espectacles il·legals o a la cuina de determinats restaurants o domicilis. La pena pot arribar a ser de tres anys de presó, tot i que normalment es condemna l’infractor a pagar una multa abundosa.
Però això no atura alguns tailandesos que no volen deixar de gaudir d’una de les seves tradicions. En Nui i els seus amics estaven decidits a menjar-ne, però no pas sense precaucions. Ningú va gosar de publicar el seu àpat a les xarxes socials, i a mi em van demanar que no fotografiés les seves cares per evitar de ser vinculats amb la mort d’una serp.
Finalment, el plat va arribar a taula. La serp havia estat cuinada per a una sopa. N’era l’ingredient principal, tot i que anava acompanyada d’herbes, all, gingebre, salsa de peix i xili. Sabent la situació de risc de l’animal al país i la llei que el protegeix, no n’hauria demanat ni buscat mai pel meu compte. Però era en una situació excepcional, amb uns homes que ja havien quedat per menjar-ne independentment d’haver-me trobat a mi, o sigui que vaig decidir que ho tastaria. Per menjar la serp, s’havia d’anar retirant ossos tota l’estona, però el sabor era molt bo, com una barreja de carn de pollastre amb peix blanc, i extremadament picant, tal om agrada als tailandesos.
Un allotjament celestial
L’endemà, continuant amb la meva ruta a dit pel nord del país, vaig conèixer un monjo decorat amb uns tatuatges visibles allà on la túnica taronja deixava pell al descobert. A l’esquena hi tenia un tigre, i al pit una calavera. Eren fets amb bambú, la tècnica tradicional que fa uns 3.000 anys que s’utilitza a països com Tailàndia i Cambotja. Curiosament, els pioners en van ser els monjos, que van incorporar els ‘sak yant’ per primera vegada a rituals religiosos. Consideren que protegeixen el seu portador perquè estan carregats de màgia.
L’home, d’uns 30 anys, em va demanar si volia passar la nit al seu temple, però com que aquell dia no havia fet gaires quilòmetres i tenia certa pressa per a arribar al següent destí, vaig declinar l’oferta. ‘Cap problema’, em va tranquil·litzar, ‘si et sembla bé, passarem per allà per descarregar, i després el conductor tornarà a la carretera principal per acostar-te fins a la següent ciutat’.
Però quan el cotxe es va desviar per enfilar cap al temple tot va canviar. El paisatge, rural, era dels més agraciats que havia vist a Tailàndia. A la distància, s’hi veia un turó i, al capdamunt, s’alçava un gran stupa que enlluernava la vall reflectint els rajos de sol amb el seu color daurat. ‘Canvi de plans’, li vaig dir al monjo. ‘Em quedo.’
La decisió va ser encertada. Era la pagoda més bonica que havia vist mai. Qui s’enduia més elogis era, sens dubte, l’stupa, que no tan sols destacava pel seu exterior, sinó per l’interior, on hi havia una estàtua feta amb cristalls maragdes i turqueses que emulava la forma de l’edifici que l’acollia. Era el nucli del centre d’oració. Unes llums dotaven la figura d’una bellesa incontestable. Als quatre punts cardinals, hi reposaven quatre figures de buda, cadascuna feta amb un material i un color diferent. N’hi havia una de blanca, una de negra, una de verda i una de rosa. També hi havia quatre boles de vidre que capgiraven la trajectòria de la llum. Dins les esferes, s’hi podia veure la pagoda cap per avall.
De fet, era un campus d’estudi sobre el budisme. Hi vivien unes quantes desenes de monjos i monges. Cada dia a les sis de la tarda, puntuals, participaven en una cerimònia en què tots recitaven mantres i pregaven durant una hora. És un espectacle que ho cobreix tot amb un tel de misticisme.
Però aquesta sensació no és exclusiva dels moments d’oració conjunta, sinó que es viu a tota hora i a tot el recinte. Més enllà de l’stupa, el turó és un paratge natural plagat de vida animal, sobretot d’ocells exòtics. Repartits per la muntanya, hi ha els edificis individuals que utilitzen els monjos per dormir. Per fora, són construïts imitant la figura d’una flor. Per dins, no tenen més de quatre metres quadrats. Hi ha un llit de fusta, una tauleta de nit i el lavabo amb dutxa.
Al festival de sons relaxants que són el cantar dels ocells i els mantres que surten de l’stupa, s’hi han d’afegir les campanetes que els monjos pengen dels edificis i que sonen amb el pas del vent, i la gran campana que avisa dels esdeveniments importants del dia, com ara la ja esmentada oració conjunta i l’hora de menjar.
I encara s’hi han d’afegir les increïbles ornamentacions budistes que hi ha per tot el recinte. Les escales prenen forma de drac, i arreu s’hi troben centenars d’estàtues de buda, entre les quals destaca una de prop de 14 metres d’altura.
No hi ha cap rastre que hagi tingut mai un nom en alfabet llatí, ni en cap que no sigui el tailandès (สำนักปฏิบัติธรรมดอยเทพเนรมิต), ni tan sols a internet. Però, si hagués de tenir un nom en català, seria una cosa semblant a Centre de Pràctiques Dharma de Doi Thep Nhamma.
L’home del tercer ull
Les nits a Doi Thep Nhamma són com s’espera: serenes i tranquil·les. A les sis en punt del matí, desenes de veïns pugen el turó per oferir menjar als monjos i les monges. Es col·loquen en fila índia, agenollats, i els clergues van avançant mentre les gerres es van omplint de carn, verdures, sopes, arròs, cafè, llet i, bàsicament, tot allò que necessitaran els religiosos per sobreviure. Quan ja ho han recollit tot, ho ajunten en unes taules allargades.
Ara sí, arriba el moment d’omplir l’àmfora amb l’esmorzar, ben bé com si fos un bufet. Per a molts, serà l’únic àpat del dia. Quan els monjos han acabat, arriba el torn dels veïns i, per últim, el de l’estranger perdut.
El temple ha anat agafant renom amb el pas dels anys dins la comunitat budista de tot Àsia. El culpable és un sol home que, segons els creients, és a punt d’aconseguir la il·luminació.
En un petit altar, hi seia en la posició de lotus un monjo d’avançada edat. L’envoltaven els vilatans que s’havien acostat fins al temple. Tots de genolls, als seus peus i amb les mans ajuntades a l’altura del pit. El miraven amb devoció.
‘Per nosaltres és el nostre mestre, el nostre germà i el nostre pare’, em va comentar una monja molt jove. ‘És molt difícil explicar com ens sentim al seu costat, però sabem que som uns privilegiats’, va continuar. ‘I ha dit que et vol veure.’
Amb unes ofrenes a les mans, em vaig posar a fer cua, que tothom volia tenir l’oportunitat de ser beneït per ell. Quan va arribar el moment, vaig dipositar el calze amb menjar i unes flors als seus peus i, de seguida, un aprenent vestit de blanc s’ho va endur.
‘Has d’ajupir-te més… I col·loca les mans així’, la monja m’acompanyava i intentava indicar-me com ho havia de fer per seguir el protocol, però jo em quedava encallat amb postures molt poc ergonòmiques sota la mirada atenta de tots els veïns.
El gran venerat va subjectar una tovallola sobre el meu cap i hi va bufar. Després va començar a recitar frases en tailandès. ‘T’acaba de beneir perquè tinguis un viatge lliure d’obstacles’, va traduir-me la noia. ‘Ara has de fer tres reverències posant les mans a terra i acota el cap fins a baix.’
Em disposava a marxar, però el monjo em va aturar i va continuar parlant-me. Per sorpresa meva, vam estar deu minuts intercanviant paraules com podíem amb la traductora improvisada. Curiosament, aquell home va ser capaç d’identificar-me de manera molt fàcil. Casualitat o no, va descriure el meu vessant més introspectiu i la meva filosofia de creixement personal sense que jo obrís la boca. La situació m’havia agafat per sorpresa, i la noia, que va copsar de seguida la meva reacció, es va afanyar a empatitzar amb mi. ‘Jo, la primera vegada que hi vaig parlar, em vaig posar a plorar, era com si m’hagués llegit completament per dins. Sabia moltes coses del meu passat’, em va assegurar. ‘Això és perquè ha aconseguit obrir el tercer ull.’
El tercer ull és un concepte que apareix a moltes cultures i religions (no únicament al corb de Joc de trons). En el budisme, és un punt invisible situat al front que s’aconsegueix d’obrir amb la meditació. Es creu que, un cop assolit aquest poder, l’individu pot veure més enllà de la visió ordinària de les persones. Condueix a la veritat absoluta i a la comprensió que, en realitat, hi ha una consciència viva per sobre nostre. El tercer ull és el despertar del coneixement. Segons Buda, calen sis poders psíquics per a aconseguir la il·luminació. Un és aquest, l’ull diví, que permet de conèixer els destins kàrmics d’altres persones.
Va arribar l’hora de marxar i acomiadar-se dels monjos que havien teixit la meva experiència en aquell increïble temple. Els ‘gràcies’ i els ‘fins aviat’ sincers van anar acompanyats de reverències. Vaig enfilar cap a la carretera. ‘Espero que tu també puguis obrir el tercer ull!’, em va cridar des de la distància la jove monja que m’havia acompanyat gairebé tot el matí. Era un dia bonic i, una vegada més, tocava continuar movent-se.
Més capítols de la sèrie ‘La volta al món sense bitllet de tornada’:
—(1): Un nou ‘margaix’ a Mongòlia
—(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris
—(3): Comprant cavalls a Mongòlia
—(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia
—(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades
—(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia?
—(7): Per què val la pena de viatjar fent autostop
—(8): La Xina de l‘alta tecnologia i el control extrem
—(9): L’orquestra simfònica dels trens xinesos
—(10): L’autèntica religió d’Hong Kong
—(11): Els paradisos naturals d’Hong Kong
—(12): El dia que les treballadores domèstiques inunden els carrers d’Hong Kong
—(13): Una setmana qualsevol quan viatges amb 3 euros el dia
—(14): Què cal portar a la motxilla quan fas un gran viatge?
—(15): Un Nadal a la Cotxinxina
—(16): Una gallina et pot salvar la vida al Vietnam
—(17): Com funciona Couchsurfing, la plataforma per a viatjar sense pagar allotjament
—(18): Emboscada entre cocoters
—(19): Nòmades digitals: viure viatjant gràcies a internet
—(20): El llac de Ta Dung, la joia desconeguda del sud-est asiàtic
—(21): Ser dona i fer la volta el món tota sola
—(22): Cao Dai, la jove religió que combina Buda, Jesús, Victor Hugo i Lenin
—(23): S’hauria d’abolir una festa com Nadal si això fos millor per a l’economia?
—(24): El Vietnam: l’última supervivent de la secta del coco
—(25): Viatjar només caminant és una bogeria
—(26): Xocs culturals i anècdotes de la Cambotja rural
—(27): ‘Worldschooling’: com és educar els fills gràcies als viatges i lluny de les escoles convencionals?
—(28): Checkpoint 17
—(29): El testimoni del nen que va sobreviure al camp de concentració més letal del genocidi cambotjà
—(30): Disparar a policies (amb pistoles d‘aigua) per celebrar l‘arribada de l‘any 2563
—(31): Dormir en temples, un allotjament místic, alternatiu i gratuït
—(32): 971.400 passes: travessant Cambotja a peu
—(33): Per què els tailandesos estimen tant la seva monarquia?
—(34): L’oasi urbà més important de l’Àsia, en perill
—(35): El turisme de motxilla conquereix Pai
