Serizawa Keisuke i els lligams artístics entre Barcelona i el Japó

Serizawa Keisuke (1895-1984) és un dels grans mestres del disseny tèxtil del Japó del segle XX. Va ser un dels capdavanters del moviment mingei, que als anys vint va reivindicar i reformular l’artesania tradicional i popular japonesa i la va adaptar als temps moderns, en àmbits tan diversos com ara el dibuix, el gravat, la ceràmica i l’art tèxtil. L’any 1956 la seva obra era tan reconeguda al Japó i al món que va ser el primer artista declarat Tresor Nacional Vivent per la seva aportació al país en el camp de l’estampació kataezome. És un dels artistes japonesos de més fama mundial. Les seves obres s’exposen als millors museus del món.

La preciosa col·lecció que s’exhibeix a la mostra “Kataezome. Ell legat artístic de Serizawa Keisuke”, comissariada pel doctor Ricard Bru, professor d’història de l’art a la Universitat Autònoma de Barcelona, reuneix l’important fons del Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona, amb obres procedents de l’Escola Massana, la Biblioteca de Catalunya, el FAD. Foment de les Arts i del Disseny, la Biblioteca del Castell de Peralada, la Fundació Llorens Artigas, la Successió Serra i unes quantes col·leccions particulars. És el conjunt d’obres més important de l’artista que es conserva fora del Japó.

Els seus vincles amb Barcelona i els museus, col·leccionistes i artistes locals, com ara Eudald Serra i Josep Llorens Artigas, establiren un pont artístic i cultural interessant i fructífer als anys quaranta i cinquanta del segle passat entre Barcelona i Tòquio, un món d’influències artístiques, amistats i relacions poc conegut que és ben reflectit en aquesta exposició. Convé recordar que fa un parell d’anys el professor Ricard Bru va explorar les relacions artístiques i personals entre el ceramista català Josep Llorens Artigas i el japonès Hamada Shōji, dos dels ceramistes més grans del segle passat, quan va fer de comissari de l’exposició “Hamada-Artigas. Els colors del foc”, al MNAC.

Val a dir que d’ençà de final del segle XIX, a la Barcelona que coneixeria el primer Picasso quan s’hi va establir, hi hagué una fascinació popular i dels cercles culturals i artístics per l’art japonès, amb museus, exposicions, botigues, dibuixos, cartells i representacions teatrals. Barcelona i París, amb les seves respectives exposicions universals, foren dos epicentres importants per a l’expansió de l’art japonès al món, una afecció estètica dels cercles burgesos i culturals que es perllongaria durant dècades, i fascinà també molts dels nostres grans artistes, com ara Joan Miró i Antoni Tàpies.

Kataezome. El llegat artístic de Serizawa Keisuke

L’exposició aplega una mostra molt representativa de l’art de Keisuke i la seva evolució, de les il·lustracions de llibres i dissenys tèxtils a la creació d’objectes populars, com ara ventalls, calendaris, mocadors de fer farcells, cortines, quimonos, paravents, capses de llumins i papers d’embolicar regals. També té una dimensió contemporània interessant, atès que exposa unes quantes peces dels seus deixebles japonesos o d’artistes japoneses establertes a Catalunya influenciades per l’art i les tècniques de Keisuke, com ara Mako Artigas i Yoko Kataoka.

Alhora, a l’entrada de l’exposició hi ha cinc peces de Sonia Benítez, Marieke Peyrounette, Marta Poca, Josep Safont i Moeki Yamada, cinc artistes formats a l’Escola Massana de Barcelona que, després d’haver experimentat amb la tècnica tradicional d’estampació tèxtil japonesa bingata, guiats per l’artista Yoko Kataoka, han volgut reinterpretar l’art i el mestratge del Tresor Nacional Vivent Serizawa Keisuke.

Com a complements imprescindibles de l’exposició, cal destacar un vídeo inèdit filmat en blanc i negre a l’estudi de l’artista a Tòquio en què Serizawa explica i demostra pas per pas el procés de creació de la tècnica d’estampació kataezome, amb l’ús de productes naturals com ara la cola d’arròs, colorants naturals i el vernís de soja. Una bona demostració de com l’artista, partint de les tècniques artesanes tradicionals més populars, va ser capaç de crear una obra moderna, contemporània i, al mateix temps, sempre connectada a la societat del seu temps, de manera que els seus treballs es van integrar perfectament en el paisatge quotidià i estètic dels japonesos.

També convé de destacar-ne el catàleg, amb un magnífic text introductori de Ricard Bru sobre la història de la relació d’amistat i artística entre Serizawa Keisuke i Eudald Serra, el Japó i Barcelona, l’origen i el motor de la col·lecció. Un text que es complementa amb aportacions valuoses d’especialistes japonesos i europeus que ens il·lustren sobre la figura de Serizawa, el seu context i la importància de l’artista i el seu llegat, els seus deixebles, la fascinació per l’art popular japonès de Serizawa mateix, de Yamanouchi Kinzaburo i d’Eudald Serra amb relació a les col·leccions del museu, i també ens relaten el viatge a Barcelona que va fer Serizawa, ocasió que aprofità per visitar, també, Madrid, Toledo i les coves d’Altamira.

Eudald Serra, l’home clau

L’escultor Eudald Serra (Barcelona, 1911-2002), segons el professor Ricard Bru, és fonamental per a entendre la col·lecció del Museu Etnològic i les relacions entre Barcelona i el Japó. Durant els anys cinquanta i seixanta del segle passat el director del Museu Etnològic, August Panyella, va impulsar i finançar diverses expedicions a tots els continents. Si l’home clau a Guinea Equatorial va ser el primatòleg Jordi Sabater Pi, el del Japó va ser, sens dubte, Eudald Serra. Sense la seva experiència sobre el terreny, els seus coneixements, sensibilitat i contactes, no hauria existit ni la col·lecció del museu, ni el món de relacions artístiques i personals que va anar teixint en els viatges i estades al Japó.

Serra va viure durant tretze anys al Japó, entre el 1935 i el 1948. Allà es va formar i madurar com a artista, i hi va néixer la seva passió per l’univers de l’art popular. Els seus primers passos al país van ser al consolat espanyol de Kōbe, on va rebre diversos encàrrecs d’escultures que l’animaren a començar el seu propi camí artístic. Primer va fer relació amb els pintors yōg, que pintaven a l’oli a l’estil occidental, però, més endavant, es relacionaria amb el moviment mingei, un grup d’intel·lectuals i artistes que recuperaren l’art popular japonès i l’actualitzaren amb idees modernes sense perdre’n l’essència i les arrels. Serra es fascinà pels artistes mingei i amb els anys establí un bon grup d’amics artistes, entre els quals destacaria Serizawa Keisuke.

L’any 1937, en plena guerra del 1936-1939, Serra va perdre la feina al consolat. Tot i això, decidí de romandre al país fins a l’any 1948, període en què la seva vida va fer un canvi substancial quan va acostar-se al moviment mingei, i va aprofundir-hi la relació, en què Serizawa Keisuke ja destacava com a figura indiscutible i dissenyador gràfic principal. No se sap en quin moment concret Serra i Serizawa es van conèixer, però potser va ser en els temps en què el japonès il·lustrava les portades i els interiors de la revista Kōgei, dels números de la qual Serra feia col·lecció.

Entre les primeres obres de Serizawa, n’hi va haver algunes de dimensió internacional. Una de les quals va ser la il·lustració de l’Ehon Don Kihote, en una edició limitada de setanta-cinc exemplars, que Eudald Serra admirava. L’artista japonès va col·locar la novel·la de Miguel de Cervantes al Japó i convertí el cavaller de la trista figura en un samurai japonès. Per estar a l’altura de l’obra, escrita al començament del segle XVII, Serizawa va fer que el seu llibre s’assemblés als llibres japonesos tan-e de la mateixa època, i així va aconseguir una minuciosa fusió de les cultures espanyola i japonesa.

Un dels valuosos exemplars del Don Kihote de Serizawa és a la Biblioteca de Catalunya i un altre el va comprar Miquel Mateu per a la Biblioteca del Castell de Peralada. La relació entre tots dos va ser tan estreta que Serra va arribar a exposar al Japó en un dels mateixos locals que Serizawa feia servir per vendre els seus dissenys estampats sobre tela o paper.

Retorn a Barcelona d’Eudald Serra

Serra va tornar a Barcelona l’estiu del 1948, després de tretze anys d’absència. Ací va reprendre el contacte que tenia amb alguns dels antics membres de l’ADLAN (Associació d’Amics de l’Art Nou) i amb el grup d’Editorial Cobalto, encapçalat per Teresa Bermejo i el seu marit, Rafael Santos Torroella.

Gràcies a ells es va fer una primera exposició d’art popular japonès al Reial Cercle Artístic. En el catàleg, Serra era ben explícit: “Un poble culte no ha de cercar només la bellesa en objectes rars i especials, sinó que, al contrari, la bellesa ha d’existir i hem de sentir-la en tot el que ens envolta, ha de formar part de la nostra vida; l’hem de veure, assaborir-la, escoltar-la, posseir-la i no tenir-la dissecada en una vitrina.”

Més endavant, l’activitat va ser constant. Feren mostres a la Sala Gaspar, Serra col·laborà amb Josep Llorens Artigas i fou jurat de la primera Biennal Internacional del Gravat de Tòquio. Mitjançant Serizawa va conèixer els seus deixebles, alguns dels quals participen en aquesta exposició, i en comprà obra. Prosseguí les seves estades al Japó, on adquiria obra per al Museu Etnològic i uns quants col·leccionistes particulars. Per exemple, Albert Folch i Joaquim Gomis, un dels fundadors de l’ADLAN, que va adquirir dos magnífics paravents presents a l’exposició per la finca la Ricarda, propietat del seu germà Ricardo Gomis i la seva esposa, Inés Bertrand.

La família catalana-japonesa de Llorens Artigas

Entre artistes, col·leccionistes, deixebles i familiars, a Barcelona i al Japó, es va anar teixint una interessant xarxa de relacions i vida artística i cultural. L’any 1962, Josep Llorens Artigas va viatjar amb la família al Japó per assistir al casament del seu fill Joan Gardy Artigas amb l’artista Ishikawa Mako (Mako Artigas), que també exposa obra en aquesta exposició. El padrí de noces va ser el gran ceramista Hamada Shōji, amic i artista molt relacionat amb el ceramista català. Tots dos sentien una gran fascinació mútua per les obres i el concepte artístic de l’altre.

Novament, tal com havia passat amb Serizawa Keisuke, als catalans els atreia l’arrelament en l’art popular dels seus col·legues japonesos. En un article de premsa d’aquells anys, Llorens Artigas escrivia: “Hamada, home d’una gran senzillesa, és com la seva ceràmica, que mai no signa perquè creu que no és només seva, sinó deguda a factors que escapen al seu control. […] La seva obra no és ni tècnica ni intel·lectual. La ciència no entra per a res en el seu ofici, és un terrissaire que ha heretat l’essència de l’art del seu país, que va necessitar deu anys per a aprendre’n la tècnica i vint per a oblidar-la.”

El vincle entre tots dos ceramistes va ser tan estret que, l’any 1963, Artigas i el seu fill van construir al seu taller de Gallifa el forn Mashiko, un homenatge a Hamada, fet a partir del disseny del forn que tenia a la localitat japonesa d’aquest mateix nom. Dins aquest forn es van coure moltes de les millors peces de Llorens Artigas i algunes de les grans obres fetes en col·laboració amb Joan Miró.

El viatge de Serizawa a Barcelona

Segons que ha investigat i relata al catàleg Kenji Matsuda, de la Universitat Keiō, Serizawa va visitar Barcelona, Madrid i Santillana del Mar la primavera del 1966, seguint els consells del seu amic Hamada, que ja hi havia estat tres vegades. L’objectiu principal era contemplar les obres del romànic català, que visità al Museu d’Art de Catalunya en companyia d’Eudald Serra. Es va emocionar tant, que hi va tornar l’endemà.

Gràcies a Serra conegué també la col·lecció d’art africà d’Albert Folch, president de Titanlux. Les talles en fusta i els teixits el van fascinar, fins al punt que va començar una altra de les seves passions per l’estudi i el col·leccionisme d’art popular africà. També visità, òbviament, la col·lecció del Museu Etnològic, on hi havia peces seves adquirides per Serra. De Barcelona partí cap a Madrid, on va comprar diverses peces al Rastro. “Per mi la col·lecció és una altra forma de creació”, deia.

Al llarg de la seva vida va aplegar una més de sis mil peces procedents dels cinc continents, que formaven part del seu entorn quotidià dia i nit. Entre aquestes adquisicions destaca el Compendio historial o relación breve y verídica del Portentoso Santuario y Cámara Angelical de Nuestra Señora de Montserrat, publicat a Manresa el 1830, que Serizawa comprà en un llibreter del carrer dels Boters de Barcelona.

Probablement, també visità Toledo i, segurament aconsellat per Eudald Serra, es desplaçà a Santillana del Mar per observar les pintures rupestres d’Altamira. Van ser menys de deu dies. Una experiència que l’artista recordaria amb entusiasme tota la vida. En una postal que envià de Barcelona al seu deixeble Yunoki Samirō deia: “El Museu d’Art de Catalunya em sedueix. Vull dir que no es pot parlar de pintura sense veure aquest museu.”