Sergi Unanue: ‘L’experiència que ve ara serà la més boja que hagi fet mai: 1.700 quilòmetres travessant l’Himàlaia’

Fa catorze mesos que va començar una gran aventura: fer la volta al món sense avions i amb pocs diners. No es va posar data de tornada, només la fita d’esprémer al màxim l’experiència. Fa un any que explica cada dimarts les seves aventures a la secció de VilaWeb ‘Una volta al món sense bitllet de tornada’. Ara Sergi Unanue fa una petita parada i comença una nova aventura dins aquest gran projecte que és fer la volta al món. Els mesos vinents travessarà l’Himàlaia per un camí de 1.700 quilòmetres a una altitud mitjana de més de 4.000 metres, anomenat el Gran Camí de l’Himàlaia.

En aquesta entrevista confessa que li agraden els desafiaments i que aquest que té davant és l’aventura més boja que hagi fet mai. Fins ara menys de cent persones han acabat tot el camí. Però ell té les idees clares: ‘No és tan important de superar-los com d’intentar-ho, de veure fins on sóc capaç d’arribar’.

—Ja fa més d’un any que feu la volta al món. Ara comenceu una nova aventura dins aquesta aventura…
—Després de catorze mesos d’aventures, he decidit d’emprendre un altre viatge dins aquest gran viatge. De tant en tant m’agrada fer bogeries cercar reptes personals. Fer coses que abans pensava que eren fora del meu abast i que ara veig que només cal intentar de fer-les. La que ve ara és l’experiència més boja que he fet fins ara. Faré el Gran Camí de l’Himàlaia.

—Què és el Gran Camí de l’Himàlaia?
—És un recorregut de 1.700 quilòmetres per dintre el Nepal i que travessa l’Himàlaia. Normalment s’hi tarda entre tres i cinc mesos. És considerat el recorregut de muntanya més elevat i més llarg del món. Els 1.700 quilòmetres es fan a una altitud mitjana de més de 4.000 metres.

—No és com tot allò que estàveu acostumat a fer. Per a això cal preparació…
—Per a fer això necessites sobretot preparació mental. I per sort, com que fa tants mesos que viatjo, ja m’he posat a prova de moltes maneres. Fa molts mesos que m’entreno. M’han passat moltes coses, fins i tot situacions perilloses. I sempre me n’he acabat sortint! I també hi ha la part de l’entrenament físic. En aquest aspecte no estic tan preparat. No he fet res específic. Confio que el recorregut farà d’entrenament. Són molts dies caminant. I els primers dies no són tan complicats, són d’un nivell força a l’abast de tothom. Això em servirà d’entrenament per quan comencem a trobar-nos en situacions que demanen més experiència tècnica. La veritat és que em veig bé físicament; si no, no ho faria.

—No ho fareu tot sol…
—No, aniré amb en Daniel Benedicto, un viatger que té una història molt semblant a la meva. No el coneixia abans d’aquest viatge, però ara fa si fa no fa un any, ja vam fer una aventura conjunta. Vam comprar uns cavalls a Mongòlia i vam viatjar-hi durant setmanes. Vam estar pràcticament un mes perduts per l’estepa de Mongòlia, la zona amb una densitat de població més baixa del món. Després d’aquesta aventura, sabem que ens entenem bé i per això ens atrevim a fer aquest nou desafiament conjunt. Ens compensem molt bé en situacions que requereixen una reacció ràpida i prudent alhora. Són molts dies amb una sola persona i has de saber que anirà bé perquè si no pot acabar afectant molt tota l’experiència.

—Parleu-nos d’aquest camí. Són cinc mesos, però pots girar cua? Pots aturar-te?
—Depèn de la situació. La realitat és que poden passar moltes coses. Si ens trobem de cop amb un pas que no es pot travessar haurem de recular i cercar alternatives. Però hi ha situacions que no són tan fàcils. Si t’enganxa una tempesta de neu forta, s’inhabiliten tots els camins, tant els de davant com els de darrere. Per a situacions com aquesta ja hem contractat una assegurança. Si necessitéssim un salvament ens enviarien un equip amb helicòpter. Toquem ferro i esperem que no passi, però és una possibilitat que sabem que pot arribar. Anem tan segurs com podem i sabem que no ens la volem jugar més del compte. És una experiència perillosa i difícil, però tenim ganes de fer-ne moltes més. N’hem parlat i no ens arriscarem més del compte quan ens trobem en situacions de perill.

—Per què heu decidit de fer aquesta aventura?
—El fet de viatjar m’ha descobert l’adrenalina i la satisfacció d’acomplir petits projectes, petites fites. Vaig anar amb cavalls per Mongòlia amb en Dani, vaig travessar tot Cambotja a peu, del Vietnam a Tailàndia, em vaig comprar una moto al Vietnam per anar els llocs que normalment no es visiten… Cercar aquests petits desafiaments és un tret d’identitat de la meva manera de viatjar. No és important de superar-los o no, sinó d’intentar-ho, veure fins on sóc capaç d’arribar. Està bé trobar-te en situacions en què has de saber reaccionar de la manera més adequada. És un aprenentatge constant.

—I en aquest cas, què cerqueu?
—En el Gran Camí de l’Himàlaia, sens dubte, hi pesa el fet de posar a prova el nostre estat físic. Però també les ganes de veure uns paisatges que semblen increïbles. En les poques excursions que he fet durant els dies que he estat a l’Himàlaia, les muntanyes m’han corprès, m’han deixat encisat i tinc ganes de veure’n molt més. Són camins sense parió amb cap altre lloc del món.

—Aquest desafiament l’ha aconseguit molt poca gent…
—Sí, de fet, segons la plataforma que es dedica a comptar les persones que ho fan oficialment hi ha menys de cent persones que l’han acabat. En realitat, si nosaltres ho acabem aconseguint, seríem els primers catalans de fer-ho, si més no oficialment. Això també hi dóna un cert encant. Vol dir que ens trobarem zones on no ha arribat el turisme de masses. Seran experiències úniques.

—Per què ho fet tan poca gent?
—Suposo que per la complicació, però també perquè és relativament nou. Aquest camí el va crear un afeccionat al senderisme britànic fa vint anys. En aquell moment hi havia molts recorreguts per a fer l’Himàlaia, però aquest home va voler explorar-los tots i unir-los per crear aquest projecte. Després el govern s’hi va afegir i ara en fa promoció. Volen aconseguir que els diners que aporta el turisme arribin també a aquestes zones tan aïllades. Són zones on només es pot arribar caminant, amb helicòpter o amb cavall… Malgrat tot, el govern no ho acaba de fer fàcil. Per exemple, hi ha moltes dificultats amb els permisos. A cada regió es necessita un permís especial; això acaba significant pagar més diners. A més, el país tan sols dóna visats de cent cinquanta dies l’any. Això vol dir que has d’entrar amb la idea claríssima de què vols fer. Pensa que aquests cent cinquanta dies són els cinc mesos que pot durar a tot estirar el recorregut. Imagina’t que no el pots acabar? Has de sortir del país i esperar-te a l’any següent per tornar a entrar.

—Però fa un temps ja vau ser al Nepal. Això vol dir que tindreu menys dies de visat?
—Sí, només me’n queden cent cinc. I comptant la setmana que prepararé el camí, me’n quedaran uns noranta. És molt probable que no puguem acabar el camí de l’Himàlaia en tan poc temps. Calculem que haurem de sortir i anar a l’Índia. Quan comenci el 2020 podrem tornar a entrar i acabar el recorregut que ens falti.

—Però això serà el mes del mes de gener… Hi farà molt fred.
—Sí, serà interessant de veure com ens en sortim. Això també és un dels motius de començar al setembre. Ara acaba la temporada de pluja i comença la millor època per a fer senderisme al Nepal. A partir del novembre comença a venir el fred, però no és fins al desembre que hi ha fred de veritat. Al desembre i al gener és fred total. Viurem temperatures molt baixes i caminarem amb neu sota els peus. És una dificultat per a caminar, però també per a dormir. La humitat i el fred poden dificultar molt la comoditat a l’hora de dormir. Un gest importantíssim quan es fa activitat física cada dia.

—I després d’aquesta aventura que vindrà? Ja teniu alguna altra idea? Sortireu d’Àsia?
—La meva intenció l’any que ve, quan acabi aquesta aventura a l’Himàlaia, és anar cap a l’oceà Pacífic. Intentaré anar a un port on pugui trobar un vaixell per travessar aquest oceà. A veure si ho aconseguim. La veritat és que és molt difícil. És molt complicat perquè habitualment els vaixells fan el recorregut en sentit contrari. Pocs vaixells s’aventuren a travessar-lo cap a Amèrica. Però jo ho intentaré. Sóc conscient que tinc el desafiament de no agafar cap avió, però si mai he de fer una excepció, la puc fer, tampoc no he de deixar de viure experiències per aquesta limitació. És el meu desafiament romàntic. És una fita personal per veure tota la terra i la mar que vaig travessant.

—I tornar?
—La veritat és que és temptador perquè ara és el moment, d’ençà que he sortit, que sóc més a prop de casa. Això es nota, per exemple, amb la diferència horària. Ara és més fàcil de comunicar-me amb la família i els amics. I m’agradaria tornar-los a veure, però crec que no és el moment encara. Em falten algunes coses per fer abans. Segurament no tornaré fins que no hagi acabat aquesta primera volta al món. I dic primera, perquè he descobert que viatjar d’aquesta manera és el que més m’agrada. Crec que després d’aquesta volta en començaré una altra, amb noves fites. Ara la faig sense agafar avions i intentant demostrar que es pot viatjar sense gaires recursos. Ja tinc pensada alguna cosa per a la següent, però encara no ho puc dir.

—Però encara falta molt per a acabar la primera, no? Al ritme que heu fet Àsia? O no?
—Ja ho veurem… Potser a Amèrica no hi estic tant de temps. Potser vaig més de pressa i deixo Amèrica per fer a fons durant la segona volta el món. Improviso força. Em guio per les sensacions que em fan els llocs, les recomanacions de la gent que vaig trobant, les aventures… És difícil de dir quan acabarà aquesta volta al món o quant estaré a cada lloc. Pot ser que acabi d’aquí a dos anys o potser en passaran deu.

—Però segurament per a vós viatjar ja no és allò que era al començament?
—Ara el viatge és el meu estil de vida. L’última vegada que vam parlar, feia només dos mesos que havia començat i encara tenia el xip de vacances. Sempre intentava de veure el màxim de coses possibles, anar de pressa, estar molt actiu… Però, òbviament, aquest és un ritme de vida que no es pot aguantar durant tot un any. He après a agafar-me les coses amb calma, a descansar quan ho necessito… Per sort, els nòmades digitals, sempre que ho necessitem, podem aturar-nos en una ciutat que ens agradi i passar-nos-hi un temps.

—Què heu aconseguit aquest any?
—M’he demostrat que és possible de viatjar sense pagar allotjament. Durant aquests mesos només vaig haver de pagar allotjament dues vegades i perquè vaig estar malalt i no vaig voler molestar cap amfitrió. Sempre he utilitzat Couchsurfing i l’acampada lliure. També m’he endinsat en el món de l’autostop. És una manera molt divertida de viatjar. I sens dubte en l’àmbit personal vaig creixent molt. Ara tinc molta més facilitat per a comunicar-me amb persones que no conec o per a desenvolupar-me en llocs desconeguts que d’entrada semblarien impossibles.

—Sempre trobeu la part positiva de les coses. Però segur que en aquest any hi ha hagut moments molt complicats.
—Fins ara no he tingut cap moment de demanar-me ‘Què hi faig aquí?, vull tornar a casa’. Sí que he tingut situacions complicades. Per exemple, quan em van voler atracar a Cambotja. Va ser una situació complicada, però vaig poder sortir-me’n i al final no em van atracar. Quan m’he perdut, m’he acabat trobant. Al final no ha passat res gaire dolent. No hi ha cap experiència que m’hagi fet demanar: què faig? I no ho dic per quedar bé o perquè he de ser optimista de cara a les xarxes socials o als mitjans de comunicació. De veritat, ho entenc així. Continuo molt motivat. Una de les coses bones que té aquest estil de vida és que sempre tens projectes. Sempre penses en coses diferents. De moment no veig la possibilitat de cansar-me a mitjà o llarg termini. M’imagino que acabarà passant, però ara per ara ho veig impossible.

—I en aquest any d’experiència heu canviat, és a dir, hi ha coses que abans pensàveu que eren impossibles i les heu acabades fent?
—Sí. Absolutament tothom té idees preconcebudes que són errònies i que s’han d’experimentar de primera mà per veure si són veritat o no. No són únicament les impressions que tenim dels altres, sinó també les que tenim de nosaltres mateixos. Per mi travessar tot Europa fent autostop semblava pràcticament impossible, però ho vaig aconseguir. Estar un any sense pagar per l’allotjament semblava impossible, però ho he fet. O l’aventura dels cavalls de Mongòlia… No faria el projecte del Gran Camí de l’Himàlaia si no fos perquè he descobert que les coses són més fàcils que no sembla.

—Ara hi ha aquesta aturada de cinc mesos. Deixareu d’escriure articles a VilaWeb setmanalment. Però si els lectors volen seguir l’aventura com ho poden fer?
—Les condicions de la nova aventura fan més difícil de mantenir la secció de VilaWeb cada setmana, perquè òbviament internet no arriba a tots els punts de l’Himàlaia. Així i tot, sempre que trobi connexió intentaré explicar què és el que faig. A més a més, també seré a les xarxes socials, a @losviajesdewalliver.

—El fet d’explicar la vostra experiència a VilaWeb o les xarxes socials, que aporta al vostre viatge?
—Tenim molta sort de l’època que vivim, perquè podem estar connectats no únicament amb la família i els amics sinó amb una comunitat que no conec personalment però que em dóna suport i està interessada a saber què faig. Això em fa sentir menys sol. El fet d’escriure a VilaWeb dóna més significat al viatge que faig. Aquests últims mesos hi ha lectors de VilaWeb que m’han explicat que, gràcies a algun dels meus articles, aquestes vacances han provat coses diferents i n’estan molt contents. Per mi, aquest és el millor premi: haver pogut estimular a canviar la manera de viatjar d’algunes persones. És una gran satisfacció.