Sergi Unanue travessa Europa amb bicicleta de bambú: “És un repte molt més gran que no esperava”

Set mil quilòmetres per Europa amb bicicleta de bambú. És el nou envit del periodista de viatges Sergi Unanue, que ha decidit de combinar el cicloturisme i la defensa del medi en aquesta nova aventura. A final de maig va començar aquest viatge des de la Punta de Tarifa (Espanya), que acabarà al Cap Nord (Noruega) previsiblement a principi d’octubre. Serà la primera vegada a la història que algú viatja del punt més meridional del continent al més septentrional amb un vehicle com aquest, de fabricació més sostenible que la de les bicicletes convencionals. De moment, ha fet els primers quilòmetres i ara és a Barcelona. Explica que quan acabi no sap si continuarà pedalant per Europa o més enllà o si canviarà la manera de desplaçar-se, però no té previst d’abandonar l’estil de vida nòmada, que ha explicat a VilaWeb i a les xarxes a través de Los viajes de Walliver. Després de viatjar amb cavalls per Mongòlia o recórrer Cambotja a peu, ara l’esperen els paisatges del vell continent. “Tot el món és un possible pati on sortir a jugar!”, explica.

—Per què heu decidit d’emprendre aquesta aventura? 
—Fa més de tres anys que vaig decidir de dur una vida nòmada. Abans de la pandèmia vivia aventures per l’Àsia que tenien com a fil conductor l’intercanvi cultural amb persones els habitants locals. Quan va arribar la covid era a Tailàndia i vaig haver de tornar a Catalunya, on he pensat com reprendre la vida d’abans en la situació actual. Em va semblar bona idea de fer-ho amb una bicicleta, perquè tens contacte amb la gent i  amb la natura. Al començament de la pandèmia es va parlar molt sobre com la natura recuperava el territori, i vaig pensar que era interessant una aventura que posés èmfasi en el medi i en la preservació del planeta. A més, com que no es pot viatjar a molts països, Europa semblava un lloc més fàcil.

—Per què una bicicleta de bambú?
—Fa uns quants anys, a la Xina, em vaig fer amic d’una portuguesa que ha començat un projecte de construir bicicletes de bambú. Havia descobert les utilitats que pot tenir, i és d’una regió de Portugal on hi ha molta cultura de la bicicleta. Explorar Europa i ensenyar paisatges bonics és un missatge en si mateix, però és millor encara si ho faig amb una bicicleta de bambú, que és més sostenible que no pas les convencionals. Encara podem fer més verd el vehicle que ho és més i evitar materials contaminants fent-ne servir un de vegetal que es regenera completament sol, que té una producció que genera oxigen…

—Funciona bé? 
—El bambú és un material molt resistent. Fa generacions que a l’Àsia i a l’Àfrica el fan servir per a moltes coses: per a les eines del camp, per construir ponts i edificis que suportin els terratrèmols… És molt resistent a les vibracions, i això en una bicicleta és especialment bo. No suporta tan bé els impactes, però com que no he de caure de cap barranc ni m’ha d’atropellar cap cotxe, estic tranquil…

—Però sí que heu tingut algun episodi accidentat amb la bicicleta. Com va l’aventura? 
—D’accidents, no n’he tingut, però sí molts maldecaps mecànics causats per les rodes. Es va trencar el portaequipatge, es va creuar amb la roda i em va trencar cinc radis. Em vaig trobar en una situació més complicada que no esperava al principi, però ara ja vaig més ràpidament i faig més quilòmetres. Em vaig posant en forma; l’últim dia abans d’arribar a Barcelona vaig fer cent cinquanta quilòmetres, i la primera setmana en feia seixanta al dia i encara gràcies… Vull passar per zones aïllades per veure ambients rurals i paisatges més interessants, però tenint en compte que vull arribar a Noruega abans no faci fred.

—Vau aconseguir de travessar els mil set-cents quilòmetres de l’Himàlaia sense assistència. Al costat d’això, el viatge amb bicicleta i les inclemències temporals que us pugueu trobar us semblen poca cosa?
—Són coses molt diferents… A l’Himàlaia vam tenir temperatures molt extremes i vaig patir molt més per la meva vida. Però de resistència mental, aquest és un repte molt més gran que no esperava, sobretot pels problemes mecànics. Si em van sorgint problemes de tant en tant, no serà tan dur, però com que al principi hi va haver dos o tres problemes diaris que m’impedien d’avançar i no sabia què passava era molt frustrant. Feia mesos que em preparava i trobava que no avançava. Em sentia molt impotent i pensava que era molt més dur que no esperava. També són intenses les pujades, perquè carrego molt pes.

—També hi ha la soledat. En la resta de viatges interactuàveu molt amb més gent. 
—Només fa quatre setmanes que vaig començar, però de moment no tinc problemes d’aquesta mena. No em sento sol perquè encara que no vagi a dormir a casa de gent, com abans, em trobo altres ciclistes, gent que se sorprèn per la bicicleta… També he tingut experiències similars a les d’Àsia, amb gent que m’ofereix un plat per menjar o em vol ajudar quan tinc alguna dificultat. Ja he fet dos anys llargs de vida nòmada tot sol, més o menys estic acostumat a aquest estil de vida en què no tinc contacte directe 100% amb ningú.

—Quan porteu aquesta vida tant temps, no us ve de gust tornar a la zona de confort? Fer coses com ara dormir en un llit còmode o veure la família?
—Abans la meva zona de confort era ser a Catalunya, però crec que ara és viatjar. Quan necessito estirar-me al sofà o tenir moments de tranquil·litat i pausa, ja sé trobar-ho en la vida nòmada: anar a una ciutat i tenir una vida similar a la de Barcelona, quedar amb altra gent, fer activitats, mirar sèries i no fer res més… Quan vaig començar a viatjar pensava que duraria un any o dos a tot estirar. Pensava que ja tindria temps d’estar a casa amb la família i els amics. Ara que he convertit això en un estil de vida que em fa feliç, sé que hauré de trobar moments durant l’any per estar a Catalunya. M’agrada haver de trobar un equilibri entre viatges i aventures i estar amb la gent que m’estimo d’aquí. M’adapto a allò que sento en cada moment.

—Creieu que tothom pot viatjar d’aquesta manera?
—Tothom qui de veritat ho vulgui fer ho pot fer, però hi ha la qüestió de les comoditats. Fins a quin punt en necessites un mínim per a sentir-te prou estable per a ser feliç? Jo no en necessito gaires… Quan em desperto al matí, normalment no sé on dormiré aquella nit. Això fa sentir angoixa a molta gent, però a mi m’agrada. Si tinc les coses, planificades no m’ho passo tan bé com quan són incertes, quan hi ha possibilitats que passi alguna cosa imprevisible. Es pot aprendre a prescindir de comoditats, desprendre’s de certes necessitats. M’he administrat per fer el pas de deixar la zona de confort per fer el que vull, no tinc cap habilitat extraordinària… Ho volia i he fet moltes passes per arribar-hi.

—Quins consells donaríeu a algú que volgués fer-ho? Sobretot pel cicloturisme.
—El principal consell és carregar una tenda de campanya per no dependre d’un lloc per a dormir. Si tens una roda punxada i ets en un bosc, acampes i ja ho resoldràs l’endemà. Si necessites un lloc on passar la nit, això et produirà angoixa i no en gaudiràs tant. Ho recomano sempre, però amb el cicloturisme encara més. Hi ha coses que aprens: trobar un lloc on no molestis ni et molestin, per on no passi gent… És molt important deixar-ho tot com ho has trobat i que només acampis per passar la nit i ja està. Es pot preguntar a propietaris que tinguin finques, també. Un error habitual al principi és veure un terreny bonic, no adonar-se que fa baixada i passar la nit caient.

—Amb quina història o persona us quedeu d’aquest petit tram de viatge?
—El dia que se’m van trencar els radis vaig haver d’arrossegar la bicicleta vint quilòmetres i al final del trajecte hi havia una pujada molt llarga i pronunciada per arribar a Medina Sidònia. Un home molt simpàtic em va veure empenyent i em va ajudar tot el camí. A Guadalajara també vaig conèixer una família que em va donar un estofat de mongetes espectacularment bo. Tot plegat em va fer valorar l’hospitalitat que també hi ha a Europa, que no és tan visible com la de l’estranger, sobretot a l’Amèrica Llatina o a Àsia, zones especialment hospitalàries. Pensava que a l’estat espanyol no me’n trobaria tanta, però tot i la pandèmia m’he trobat moltes mostres d’hospitalitat que m’han fet gaudir del pas per aquest país.

—Molts viatgers dormiu a cases de persones que us ofereixen menjar, us acompanyen amb cotxe, us guien… En canvi de res. Això sovint sobta molta gent.
—Sí, des de casa hi ha coses que costen de creure. La meva primera conclusió quan viatjava va ser que la majoria de gent és bona. Allà on anava trobava gent que em volia ajudar de manera altruista. És interessant perquè al principi em costava molt de rebre tant sense poder donar res a canvi, em sentia malament i intentava no acceptar tantes coses. Amb el pas del temps, he après que en realitat sí que donem coses a canvi. Hem d’aprendre a valorar què vol dir la nostra presència, els nostres gestos, les nostres converses. Quan creuava Cambotja a peu, una família em va dir que podia menjar i dormir a casa seva. Des d’una mentalitat capitalista occidental penses que et donen molt i que té un valor econòmic que s’hauria de compensar. Però aquesta família no ho fa perquè esperi res a canvi, i l’experiència de compartir amb tu la recordarà tota la vida, segurament amb un somriure. D’aquestes vivències, en conservo moltes amistats. Hem d’aprendre a valorar-nos des d’un punt de vista no mercantil. Un somriure i compartir un xarrup del licor local és una gran experiència!

—El viatger Albert Casals ha parlat alguna vegada de Mongòlia, un país que té tan poca densitat de població que trobar-se algú i convidar-lo a alguna cosa és un regal. 
—Mongòlia és l’exemple claríssim! La cultura d’allà és molt hospitalària, no he vist res d’igual enlloc. Tinc la teoria que ho fan per supervivència. És un lloc tan aïllat que, si quan et trobes algú no et convida, segurament et mors de fred a l’estepa. Ho feien per sobreviure i ara forma part de la cultura. Allà em vaig adonar que compartir el te amb ells era un regal per a tots plegats.

—És el lloc que preferiu?
—Al final no és qüestió dels llocs, sinó de les experiències que hi vius, i la de Mongòlia va ser de les més boniques. Va transformar completament la meva vida, em va fer perdre la por de proposar-me reptes bojos. Vam comprar cavalls amb en Dani Benedicto i vam viatjar-hi. Per ami era una cosa pràcticament impossible, com un somni de viatger romàntic.

—I si us demano per alguna persona o història, en teniu cap de predilecta?
—Un gran record que tinc és quan feia autostop per Sibèria. Tenia la visió que els russos eren gent molt freda i em vaig trobar tot el contrari. Buscava un lloc on acampar perquè s’havia fet de nit i vaig acabar en un poble petit. No havia vist ningú fins que no va aparèixer una senyora gran, la típica babuska siberiana. Li vaig intentar explicar que buscava un lloc per acampar i em va portar al costat d’un riu. Al cap d’una estona va aparèixer amb una mica de pa, uns cogombres, una capsa de llumins amb sal dins i unes pomes de l’hort. Com que va veure que hi havia molts mosquits, em va regalar un insecticida. I quan ja començava a fer fred, va aparèixer amb una tassa de te calent. Va ser el clímax d’enamorar-me d’ella i els seus gestos… Li vaig donar les gràcies mil vegades i ens vam acomiadar. Vaig gaudir molt de tot i l’endemà vaig deixar la tassa de te al banc de davant de casa, perquè encara no s’havia despertat, i vaig marxar sabent que segurament em recordaria amb tant d’afecte com jo la recordo a ella.