22.04.2019 - 21:50
|
Actualització: 22.04.2019 - 23:11
Els bombers ruixen la multitud amb una gran mànega. La gent salta al ritme de la música. Els seus peus esquitxen amb força en caure sobre els bassals que ocupen la major part de la pista de ball improvisada. És una guerra d’aigua en tota regla i no es fan presoners. Algun insensat dispara una pistola d’aigua i es buida tota sencera contra la cara d’un jove policia. Qui era el qui s’havia atrevit a fer una cosa així? Segurament jo era l’únic d’entre els presents que esperava una reacció irada de l’agent i que cercaria l’autor de l’atac, perquè de sobte tothom va esclatar a riure, policia inclòs. És l’any nou cambotjà i tot s’hi val.
Aquesta setmana han estat dies de celebració a Cambotja. És la festa més important per als khmers, l’ètnia majoritària del país, amb un 97% de representació entre la població. Enguany han donat la benvinguda a l’any 2563, seguint el calendari budista. Són moments per a retrobar-se amb la família i amb els amics. Les ciutats es buiden i, simultàniament, el camp s’omple de vida. És un fenomen irrepetible en cap altre moment de l’any.
Moha Songkran
La nombrosa família Keo és d’un petit poble de la província de Kantal. Quatre dels fills continuen vivint al mateix lloc on van créixer, a prop dels pares. Dos, en canvi, van anar a la gran ciutat cercant fortuna. Poques vegades aconsegueixen de reunir-se tots, amb les parelles respectives i els fills, però l’any nou cambotjà era una cita imperdible.
A diferència de l’any nou vietnamita i el xinès, que acostumen a celebrar-se al gener o febrer, el cambotjà i el tailandès són a mitjan abril. Concretament, enguany han començat el 14 d’aquest mes.
Quan va arribar el dia, la casa era neta com una patena, llesta per a les festes que havia d’acollir els dies següents. Explica la tradició que cada any per aquestes dates les cases reben la visita d’un àngel que les protegirà durant tot l’any nou. Per això, durant el Moha Songkran, el dia que apareix l’esperat ens protector, els Keos l’havien netejada a consciència i s’havien vestit amb roba nova. Era el començament del festival.
A l’entrada, com les de totes les cases a Cambotja, hi reposaven algunes ofrenes. Encens, cigarrets, aigua perfumada, flors i fruites, que aquests dies es troben en abundància arreu. De fet, fa anys es va acordar de fixar l’any nou cambotjà amb el calendari solar precisament per assegurar que passés just després de la temporada de recollida de fruites i verdures i abans no comencés l’estació de pluges. L’agricultura continua essent un dels sectors més importants per a la majoria de khmers.
Però per damunt de tot va ser un dia de retrobaments i festa. La gran majoria de cases, inclosa la dels Keos, tenen un equip de so semiprofessional per a posar-hi la seva música i cantar karaoke. Amics de tota la vida van passar-hi per menjar, beure i acabar afònics junts.
En un moment determinat, poc abans del capvespre, va passar per la carretera un grup de motocicletes que circulava amb banderes budistes i de Cambotja. Venien d’orar a la pagoda. Els nens els van rebre, com no podia ser d’una altra manera, amb llançaments d’aigua. Al darrere de tot, tancant la comitiva, hi anava una dona amb un pot de colònia amb què va anar ruixant els caps de tothom que se li acostava. Segurament era la mateixa fragància que havia fet servir per a perfumar l’aigua que aquests dies utilitzen per netejar les estàtues de Buda dels temples.
Wanabat
El segon dia de festival va començar igual que el primer: amb menjar i cerveses ja a primera hora del dia. Per la casa hi circulaven amics que recorrien la carretera principal i es paraven als domicilis dels coneguts per desitjar-los un bon any nou.
És el dia conegut per Wanabat, que és quan normalment es donen regals als ancians o a la caritat. No obstant això, a can Keo van ser els més petits de la casa els qui van rebre uns quants bitllets dels adults.
És tradició també que aquesta jornada sigui la dedicada a fer activitats a l’exterior en família. Sens dubte, el plat estrella en el poblet de Kantal era la festa principal que es feia en un descampat entre boscos. Al centre, s’hi trobaven els adolescents i els adults més joves movent el cos i saltant al compàs d’unes cançons molt animades… i exclusivament cambotjanes. Pel perímetre s’hi repartien diferents parades amb menjar i begudes, com també petits grups de gent fent-hi un piscolabis. De tant en tant, els discjòqueis reposaven i s’interpretaven danses tradicionals, però en general la gent hi acudia bàsicament per la festa gegant en què es convertia aquell solar, tan inhòspit durant la resta de l’any.
Ací era on es produïa la veritable guerra d’aigua. Molts anaven armats amb pistoles d’aigua, i fins i tot hi havia un camió de bombers disparant tones d’aigua als assistents. Tanmateix, de preparats per mullar i ser mullats n’hi havia a tot arreu. A la carretera centenars de cambotjans es ruixaven entre ells i a tots els vehicles que gosaven de passar-hi per davant. Sens dubte no hi ha millor manera de combatre la calor, ara que les temperatures màximes –les més càlides de l’any– voregen els quaranta graus.
Una altra possible excursió en aquesta diminuta localitat del centre del país era desplaçar-se fins a la vora del Mekong. Allà hi havia un munt de gent fent-hi petar la xerrada, ballant i banyant-se a les aigües de l’icònic riu. Això sí, a diferència de Catalunya, ací es remullen tal com han sortit al carrer. És a dir, amb samarreta, jaqueta, pantalons i tota peça de roba que aquell dia hagi sortit de l’armari. Només algunes xancletes se salven de la immersió, tot i que n’hi ha molts que tampoc no se les treuen i després les acaben perdent. En conseqüència per la costa s’hi troben xancletes desparellades de tots els colors i mides arrossegades pel corrent.
S’hi pot veure, també, grups de gent amb la cara totalment blanca. Es tracta de pols de talc, una de les armes preferides dels cambotjans per a atacar qualsevol d’una manera amable, innòcua i, a més, molt característica. És d’allò més fàcil de detectar qui ha estat víctima d’algú amb ganes de gresca i una mica de pols de talc.
Tanai Lieng Saka
Els dies al camp comencen molt d’hora. Amb el primer raig de sol, a quarts de sis del matí, la gent es comença a despertar, i en menys d’una hora tothom ja fa vida a l’exterior. Per l’any nou cambotjà no és diferent.
A les sis en punt del tercer dia van passar per can Keo uns convidats molt especials. Eren un grup de set dones i dos homes d’edat avançada que, a l’entrada de l’edifici, es vestien de manera tradicional. Les indumentàries eren les mateixes que havíem vist dia sí dia també en els espectacles folklòrics que es reprodueixen 24 hores al dia a la televisió nacional. Elles anaven molt maquillades amb uns colors clars, ells carregaven uns instruments musicals. Una vegada engalanats completament, van començar a tocar i a cantar música tradicional mentre es movien d’una casa a una altra com una abella a la recerca de pol·len.
Era el començament del Tanai Lieng Saka, el tercer dia i el que dóna el tret de sortida definitiu a l’any nou. Aquesta és una jornada dedicada més a l’espiritualitat, la data per excel·lència per a visitar temples i pagodes. De fet, no és estrany de veure llargues cues de gent que espera per rebre les benediccions dels monjos que vesteixen la típica túnica taronja butà.
L’últim dia del festival, doncs, no és gaire més tranquil. Les llaunes de cervesa buides s’amunteguen als jardins de les cases, llestes per a ser cremades amb les altres deixalles. De mica en mica, el carrer es va omplint d’un degoteig constant de motocicletes carregades fins a l’extrem que tornen cap a la gran ciutat. També hi ha molts tuk-tuks, els tricicles motoritzats que a Phnom Penh es fan servir com taxis.
De fet, a la capital és difícil de trobar-ne durant aquests dies. En general, el transport és complicat en aquesta època. Hi ha molts accidents de trànsit i els preus pugen d’uns quants rals, tot i que això no és un problema per als qui travessem el país caminant.
A can Keo també és moment de comiats. Els dos cotxes amb matrícula de Phnom Penh ja ho tenen tot a punt per a tornar cap a casa. No hi ha abraçades ni encaixades de mans, però això no vol dir que no hi hagi menys emoció. Com cada any, han estat dates de retrobament, de tradició i de diversió. Ara esperen que els riures, les ofrenes, les capbussades i les oracions ajudin a fer d’aquest 2563 un any inoblidable.
Més capítols de la sèrie ‘La volta al món sense bitllet de tornada‘:
—(1): Un nou ‘margaix’ a Mongòlia
—(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris
—(3): Comprant cavalls a Mongòlia
—(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia
—(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades
—(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia?
—(7): Per què val la pena de viatjar fent autostop
—(8): La Xina de l’alta tecnologia i el control extrem
—(9): L’orquestra simfònica dels trens xinesos
—(10): L’autèntica religió d’Hong Kong
—(11): Els paradisos naturals d‘Hong Kong
—(12): El dia que les treballadores domèstiques inunden els carrers d‘Hong Kong
—(13): Una setmana qualsevol quan viatges amb 3 euros el dia
—(14): Què cal portar a la motxilla quan fas un gran viatge?
—(15): Un Nadal a la Cotxinxina
—(16): Una gallina et pot salvar la vida al Vietnam
—(17): Com funciona Couchsurfing, la plataforma per a viatjar sense pagar allotjament
—(18): Emboscada entre cocoters
—(19): Nòmades digitals: viure viatjant gràcies a internet
—(20): El llac de Ta Dung, la joia desconeguda del sud-est asiàtic
—(21): Ser dona i fer la volta el món tota sola
—(22): Cao Dai, la jove religió que combina Buda, Jesús, Victor Hugo i Lenin
—(23): S’hauria d’abolir una festa com Nadal si això fos millor per a l’economia?
—(24): El Vietnam: l’última supervivent de la secta del coco
—(25): Viatjar només caminant és una bogeria
—(26): Xocs culturals i anècdotes de la Cambotja rural
—(27): ‘Worldschooling’: com és educar els fills gràcies als viatges i lluny de les escoles convencionals?
—(28): Checkpoint 17
—(29): El testimoni del nen que va sobreviure al camp de concentració més letal del genocidi cambotjà
