Sergi Sol: ‘Jo entenc tot el que va fer Puigdemont’

Sergi Sol (1970) és un dels homes forts d’ERC i home de confiança d’Oriol Junqueras. Llicenciat en dret i periodista, actualment és assessor al Departament d’Economia, però durant temps s’havia encarregat de la premsa del partit. Ara ha escrit el llibre Oriol Junqueras. Fins que siguem lliures (Ara Llibres), obra que repassa el procés polític català, vist des de dins. VilaWeb ha entrevistat Sol al centre de Barcelona per a parlar del llibre.

—Expliqueu al llibre que dies abans que Junqueras entrés a la presó Sergi Sol li va dir: ‘No et tancaran a la presó.’
—Sí. Li ho vaig dir.

—Per què ho pensàveu?
—Perquè nosaltres no som Herri Batasuna. No formava part d’aquest món, la presó. A les permanents d’ERC l’únic que havia estat a la presó era jo. Ningú més. Fa molts anys, per insubmissió al servei militar. Unes setmanes a Alcalá Meco. A ERC la presó es veia lluny. I cada vegada que se’n parlava jo intentava fer-ne broma. ‘Tranquil, Oriol, que quan surtis seràs el rei del barri. A mi em va passar.’ Ho feia per llevar-hi importància. Però ara ho mires amb perspectiva i penses: animava uns amics i ells han acabat a la presó. I els demanen vint-i-cinc anys! Perquè una cosa és que t’hi posin unes quantes setmanes, com a mi, i una altra cosa són vint-i-cinc anys.

—Hi veieu ingenuïtat per part vostra, ara?
—Sí.

—Al llibre insistiu a dir que tant ha servit l’exili com la presó.
—Intento positivar-ho, perquè em sembla que toca això. I crec que, sense haver-ho buscat, la duresa de la repressió queda sobretot clara amb la presó. És la presó que valida el paper dels exiliats. I alhora la batalla judicial de l’exili és obvi que desacredita la presó. L’exili dóna força als que diem, i n’estem convençuts, que no serà un judici just. Al final, l’una opció i l’altra han acabat essent complementàries. Els uns a l’exili i els altres a presó. Visquem-ho en positiu. No amb acritud.

—Dins ERC hi ha gent que vol tirar pel dret. I gent que vol frenar. I això mateix a PDCAT, a l’ANC i a Òmnium. Podeu posar-ne exemples?
—De dubtes, tots n’hem tingut. El 10 d’octubre, el dia que es pren l’acord de suspendre la declaració, l’única persona vehement a taula va ser Marta Rovira. I també tenia un motiu. Ella havia negociat amb la CUP. I no volia fer-se enrere. Ara em feu això? Junqueras en aquella reunió no va voler contradir Marta Rovira, secretària general d’ERC, ni Puigdemont, que era el seu president. Va fer equilibris.

—Com el recordeu, el 3 d’octubre?
—Allò del rei ens marca a tots. Entronitza l’a por ellos. I aquell dia veus que l’estat no vol negociar res. No vol cap acord. I aleshores nosaltres ens aferrem a la idea de la mediació.

—Quina autocrítica en feu, del Primer d’Octubre?
—Que havíem d’haver declarat la independència i, a la vegada, convocar eleccions. Ho vaig defensar el dia 3 d’octubre. Ho deia, sí. Però aquesta via tenia un problema.

—Quin?
—Que la gent estava tan indignada per l’1-O que qualsevol cosa que no fos de màxims semblava poc. Però a mi em semblava que, malgrat la gran mobilització, havien votat un 43%. I tenint en compte aquesta força, i un estat en contra i una Europa que no ens esperava, doncs la manera era fer un gest de força, i alhora després procurar de ratificar-lo immediatament.

—Aquells dies ningú no va proposar amb força la via del Maidan, és a dir, gent al carrer defensant la República?
—Proposar-ho amb força, no.

—Tesi: ERC i PDECat acaben declarant la independència perquè no volen ser els que frenen. No per ganes. Si no per no quedar malament.
—A Valls, si s’han fet cada vegada castells més grans és perquè la Colla Vella competia amb la Colla Jove. I de la competència, efectivament, en surt voler fer més cada vegada. Però no és tan sols PDECat i ERC. Aquí hi havia una direcció política que englobava molta més gent.

—En quin moment Puigdemont diu a Junqueras que va a l’exili, i Junqueras diu a Puigdemont: doncs jo, a casa?
—No s’ho diuen mai. No hi ha un acord de fer-ho així. Sí que es parla que s’haurà d’acceptar la decisió de tothom.

—Hi ha una reunió que no expliqueu. La del divendres 27 d’octubre, quan s’han de signar els decrets de la nova república. I Junqueras no s’hi presenta.
—No és que no s’hi presenti. Ja havia quedat clar que hi anava Marta Rovira. Però allà ningú no va proposar en cap moment de signar res. La declaració s’acaba fent perquè no ens deixen cap més sortida. Jo sé com es va gestar. I quins ànims hi havia. Ho vam fer perquè no ens deixaven cap més sortida.

—Sort que ho vau fer.
—Jo mateix us ho he dit: jo hauria declarat independència i convocat eleccions alhora. I ho vaig dir a llocs de direcció. Jo entenc tot el que va fer Puigdemont. Em poso al seu lloc i la pressió que devia rebre havia de ser brutal.

—Partits barallats? Els eslovens responen: també hi estàvem nosaltres. No feu servir la divisió per no fer la independència.
—És que no conec cap procés on això no passi. Bascos. Irlandesos. Revolució russa. Aquí no hem vingut a ser amics. Hem vingut a superar un embat. Al final resultarà que hem de ser un grup escolta que ha de cantar el ‘Virolai’. Doncs no.

—Teniu cap amic convergent?
—I tant. Ricard Rafecas. Amics de l’ànima. I això que sempre li dic: ets més convergent que el monyo de la Ferrusola. Ja pots posar-ho. Encantador. I dels consellers jo respecto molt Josep Rull. El primer del món PDECat que va defensar el referèndum va ser Carles Puigdemont. Sempre ho va tenir clar. I el segon, Rull. I Quim Forn, no té valor tot allò que va fer? I tant que tinc amics convergents.

—Entre Junqueras i Puigdemont, les relacions han millorat?
—Crec que ara fem l’esforç perquè passi. Amb totes les dificultats del moment. I sí que és veritat que fins ara el desacord estratègic ha estat molt gran.

—I ara?
—Ara Joan Tardà ha desbrossat el camí. I tots passarem pel camí de Tardà. És clar que anirem al referèndum. És clar que acabarem aquí.

—Jo no tinc gens clar que acabem fent un altre referèndum. Creieu que sí?
—L’aspiració hi ha de ser. És el que té més força i sentit.

—També pots aplicar el resultat de l’1-O. Ara, o d’aquí a un temps.
—Només el podràs aplicar si fas eleccions, com va passar amb la República amb Macià, i aleshores arrases. Aleshores tens la legitimitat. El Primer d’Octubre és l’hòstia. Ens dóna una força brutal. Però no és el final de res, és el principi de tot. Oi que vam decidir de fer-ho amb vots, i majoria social? Si no la tenim… Com ho portem endavant? Jo ja ho sé que demà no ens donaran el referèndum. Algú es pensa que vindrà Pedro Sánchez i dirà: aquí teniu el referèndum? Aquí l’únic pas que hem fet és que ells han acceptat que s’ha de fer votant. No votant la independència, perquè volen votar una altra cosa que encara no saben quina és, però el reconeixement implícit hi és. Comencen a entrar-hi.

—Tesi: Junqueras ajuda a entrar a l’àrea metropolitana. Doncs a les catalanes del 21-D Ciutadans arrasa justament a Sant Vicenç dels Horts, poble de Junqueras, 37%. Treu més vots que a la mitjana del Baix Llobregat, 33%. Per què passa?
—I a la vegada ERC obté a Sant Vicenç més vots que la mitjana del Baix Llobregat. Però, cert. Per què passa? Una de les preocupacions de l’Oriol, ja d’abans, és que creia que irritàvem una part de la població. Un vot de cada quatre és per a un partit com Ciutadans. Un partit que no condemna el franquisme. A ell el preocupa allò de l’aznarisme. Abans es dividirà Catalunya que Espanya. Haurem de fer una reflexió. Potser alguna cosa no l’hem feta bé.

—Rosa Parks: Com més bondat fèiem, més malament ens tractaven. I si passa això?
—A la vida, com millor, millor. Això del millor, pitjor, no ho veig clar.

—Hi ha veus, sobretot d’ERC, que posen damunt la taula la desobediència civil. Per exemple, Josep Huguet. O Carod-Rovira. Com ho veieu?
—Jo vaig ser insubmís. I per tant hi crec, en això. Però nosaltres no parlàvem amb l’imperatiu en segona persona del plural. No. Parlàvem en primera. S’ha de predicar amb l’exemple. En segon lloc, l’1-O no s’improvisa. La CUP a Berga va dir: desobeirem quan toqui. Celebro que ho hagin vist. Desobeirem quan toqui i tingui sentit. Quan multitudinàriament ho puguem fer. No quan un altre ho decideixi per mi i sense cap més expectativa que enviar-me a la garjola.

—I la posaríeu damunt la taula, com Huguet o Carod?
—Sí. Jo, sí. Evidentment que sí.

—Potser arribem a la República per vies gandhianes, en terminologia de Tardà, i no amb un altre referèndum.
—Potser sí. I al final a mi m’és igual si és un camí democràtic. I em sembla que la desobediència civil és un camí democràtic.

—Junqueras pot dirigir ERC de la presó estant?
—Ho fa. Nelson Mandela va dirigir la insurrecció.

—I si té por i angoixa, cosa ben natural dins la presó?
—És a l’inrevés: els que tenen por no són els de dins la presó. Són els de fora que tenen por d’anar-hi a parar. Hi ha moltes maneres d’encarar-ho. I afortunadament la decisió de com i qui encapçala ERC la pren Esquerra Republicana. I només Esquerra Republicana. I no les prenem per l’estat, o per les accions de l’estat. Les prenem nosaltres.

—Per què ERC no té Junqueras com a figura de pau, i una altra figura més envalentida, tipus Puigdemont, a fora? Dos lideratges.
—Amb tots els respectes, però crec que l’estratègia que funciona és la de Junqueras. I la majoria del país tomba cap a les propostes d’ERC. La majoria social de l’independentisme va tombant cap aquí. De manera aclaparadora. El document d’Òmnium. O les declaracions de Puigdemont sense estridències diu exactament això mateix. Una altra cosa és que nosaltres ens hàgim endut les bufetades.

—Costa de creure que el referèndum vindrà.
—Encara que no sigui així, estratègicament, i a ulls de tothom, dir que el vols, et crea cap contradicció? Si em trobes una manera més fàcil i accessible que un referèndum, te la compro. Digues-la. Parlem-ne. Però no em vinguis amb ‘som República’ i ‘obrim les presons’. D’entrada, algú ha demanat als presos què els sembla?

—Que en pensen, els presos, de la frase ‘obrim les presons’?
—Et diuen que no els toquis els nassos. Per a fer què? Per a anar a on?

—L’estat major s’ha de reactivar?
—Només si hi ha aposta estratègia conjunta.

—Ara no n’hi ha?
—No. Hi anem treballant. Primer ens hem de posar d’acord sobre què hem de fer.

—I en quins punts?
—Sempre hi ha alternatives. Però veig quatre punts bàsics. Un: som els campions del diàleg. Dos: referèndum, acordat o no. Si cal incloent la desobediència per aconseguir-lo. Per exemple, crec que havíem d’haver desobeït amb els refugiats. Els havíem d’haver dut aquí. I amb lleis socials, també. Llum, a les cases, si cal desobeint. Tercer: apel·lar a la majoria del 3 d’octubre. I això vol dir escoltar Albano-Dante Fachin i Elisenda Alamany. I les seves propostes. No tan sols les nostres. I quart: mobilització permanent a Europa que proposava Vendrell. O una altra. Però a Europa s’ha de dir que això és un problema europeu.

—Veig que cap punt no és fer efectiva la República.
—Si vols et passo el full electoral d’ERC a les eleccions. I t’ensenyaré què hi diu. No es parla de fer efectiu o no. Dependrà del resultat. A les eleccions del 21-D Junqueras publica articles amb no independentistes. Com el Natius. Parlava d’implementació de la República? No. Parlava de com construir una majoria enfront d’un estat autoritari. I com posar en qüestió el règim borbònic del 1978. Aquest és el punt que ens unia. I d’això jo vull que en surti la República Catalana. Evidentment. Em converteix en impur? Potser sí. Però jo vull guanyar. No vull ser el que té més raó. Jo vull guanyar, no ser el més pur.

—Res a afegir?
—El llibre és un reconeixement a uns generals que no van enviar la infanteria. I això és un valor, per mi. Per primera vegada reben els generals i no la infanteria. I això té valor. La gent que ens ha portat un punt determinat, ho han assumit ells. I això té un valor. I Puigdemont ho va fer. I Junqueras ho va fer. I Marta Rovira. I se’ls ha de reconèixer.