Sergi Sabrià: ‘La idea d’un govern a l’interior ens va durar tres dies’

La situació excepcional que viu el país ha deixat molta gent desorientada. Els plans d’alçar la República després de proclamar-la han quedat frenats per una ofensiva repressiva molt forta de l’estat espanyol que ha portat mig govern i els dos líders de les entitats cíviques a la presó i mig govern a l’exili amb el president Puigdemont al capdavant. La convocatòria imposada d’unes eleccions el 21 de desembre ha trastocat també els plans dels partits, que corren a resituar-se en un nou debat sobre la necessitat d’anar plegats o per separat. En parlem amb el portaveu d’ERC, Sergi Sabrià, que explica també les raons per les quals es va optar per no defensar la República proclamada des de les institucions.

—També la presidenta Forcadell ha acabat passant per la presó. Fins on pot arribar aquesta ofensiva judicial?
—Cada vegada que hem descartat alguna hipòtesi perquè ens semblava impossible, perquè ens pensàvem que aquells límits no els podrien traspassar, ens hem equivocat. Per tant, és difícil de respondre fins on poden arribar. Perquè l’experiència ens diu que semblen no tenir límits. Vam pensar que no veuríem uns guàrdies civils arrencant urnes de les mans d’una senyora gran. I ho vam veure. Vam pensar que no veuríem els nostres polítics entrant a la presó. I ens vam equivocar. Per tant, no podem fixar un límit perquè ens podríem tornar a equivocar.

—I quina és la solució per a frenar aquesta situació? No ens hi podem pas acostumar…
—Tots hem entès –i potser hem sorprès l’estat espanyol– que l’oportunitat més ferma que tenim ara és capgirar les eleccions il·legítimes i il·legals del 21 de desembre. L’estat espanyol les convocava per girar la situació i que fóssim nosaltres qui poséssim problemes a les urnes, per deixar els locals electorals des dels municipis… La millor solució que tenim és tornar-los a guanyar una altra vegada. Que en aquest espai de temps algú pugui pensar que ens han guanyat o humiliat, pot ser. Però hem de ser capaços de demostrar que continuem essent més i molt més demòcrates i, que si ens posem les urnes, les farem servir sempre que n’hi hagi. Tothom va reaccionar molt bé i molt de pressa, malgrat que les primeres hores tots vam tenir dubtes de com calia reaccionar.

—Les ganes de fer una altra cosa eren molt grans, suposo.
—Segurament, allò que ens venia més de gust d’entrada era fer una altra cosa. Però tothom va arribar a la mateixa conclusió. Perquè nosaltres som els qui estimem les urnes i els qui volem decidir sempre que es pugui. Precisament, en aquest procés hem avançat més a poc a poc perquè ens semblava que era més interessant passar sempre per les urnes. I ara la tornem a encertar. Això no farà que automàticament els presos polítics surtin de la presó. Però és l’arma més potent que tenim ara mateix. Cal tornar a demostrar al món i a l’Europa que no ha respost com esperàvem que nosaltres continuem essent majoria. Els qui estem a favor de la República hem de tornar a guanyar.

—Per què no es va defensar, des de les institucions, la República proclamada?
—Molta gent pot tenir la sensació que no hi havia cap pla. I això ho sentim, ho veiem i ho llegim aquests dies. En vaig poder parlar amb Oriol Junqueras, però crec que també ho ha explicat molt bé el president des de Brussel·les: quan veus aquest estat espanyol capaç de tot i quan estàs decidit que la teva tan sols pot ser una via pacífica i democràtica, i no estàs disposat a traspassar aquesta línia, el millor que pots fer és no forçar la situació. Entenc que pot ser una decisió difícil de prendre, però és una línia que nosaltres no podem creuar. El nostre moviment és pacífic i no podem posar en risc els ciutadans més enllà del que va passar l’1 d’octubre. Des del palau, ho vam patir molt, tot allò. Teníem la responsabilitat política, però era la gent qui ho defensava amb els seus cossos quan l’atonyinaven. Ara teníem la sensació, la certesa i les dades que indicaven que tot això podia anar més enllà. I la decisió correcta és la que es va prendre.

—Més enllà de la violència, la decisió és el resultat de no tenir la capacitat econòmica de controlar l’administració?
—El 155 s’aplica des de fa molt temps. Molt temps. A poc a poc, hem anat perdent el control sobre la capacitat de decidir. Les factures havien d’estar totes autoritzades pel govern espanyol. També és cert que les moltes coses que havíem preparat i els molts anys de feina acumulada per fer la transició entre l’1 d’octubre, el 27 d’octubre i l’endemà, van quedar avortats en bona part pel que va passar el 20 de setembre, amb l’operació i les detencions. Allò va ser un cop dur amb una afectació important. És cert que teníem moltes dificultats per a executar la decisió que es va prendre el 27 d’octubre en aplicació de l’1-O. Ningú no les havia amagades mai, les dificultats per a controlar el territori. Aquesta era una dificultat sabuda, però les últimes setmanes se n’hi van afegir unes quantes més. Insisteixo que, per mi, la raó definitiva per a prendre el camí que s’ha pres és la que he dit al principi: l’amenaça de la violència greu.

—El dubte, quan sents tot això, és si en algun moment es donaran les condicions per a fer el pas. L’estat espanyol ja sap que l’amenaça violenta funciona i també sap com impedir que es pugui tenir el control efectiu del territori…
—Per això és tan decisiu el 21 de desembre. La cosa que hem sentit dir més vegades a l’estat espanyol és que això s’ha acabat. Ho hem sentit moltes vegades. És la seva frase preferida. Però cada vegada hem anat més lluny. Fins a la declaració d’independència del 27 d’octubre. Si hem demostrat alguna cosa, és una gran capacitat de resistència o resiliència. Som molt forts. Si es pensen que amb l’amenaça permanent d’una violència que nosaltres continuem pensant que Europa no hauria de permetre, que amb l’amenaça del 155, ens faran desdir, estan equivocats. Nosaltres continuarem treballant per l’objectiu, que és el desplegament de la República. Si algú pensa que amb la victòria del 21-D els reconeixements europeus seran immediats, s’equivoca. No serà així. Però la nostra posició avançarà i prendrà més avantatge. No en tinc cap dubte.

—Per què dieu que la cosa va per llarg en aquesta nova etapa? Què vol dir llarg? Quant temps?
—Fixar dates no ens ha ajudat gaire, en general. Algunes vegades ens hem posat la soga al coll. Limitar-nos la gestió del temps ens debilita. Per tant, estic força d’acord amb tots els qui han dit que això no serà immediat. Teníem un país i unes institucions preparades per governar-se si s’aconseguia una negociació i s’arribava a alguna mena d’acord. Però això no ha passat. I hem vist quina mena d’estat tenim davant nostre. Hem après que és més fort i que està més disposat a utilitzar les eines coercitives que no ens pensàvem. Ara això ja ho sabem i té un impacte en el ritme. Però no ens resta esperança, ni voluntat ni determinació.

—Hi ha una gran desorientació entre la gent. També una certa incomoditat per com ha anat tot plegat d’ençà del referèndum. Què heu fet malament?
—Hem de fer un mea culpa general. Tots. Nosaltres també. Aquests últims set anys, l’independentisme s’ha expressat amb un lideratge clar, una organització molt bona, un relat ben explicat, i tothom sabia què havia de fer i on érem en cada moment. Però a partir del 10 d’octubre i, sobretot, el 27, hi ha coses que grinyolen perquè el pla no era aquest. Quan es decideix de reconduir el pla, ens quedem tots plegats desorientats. També el govern escapçat, les entitats i els partits, que tarden a reorientar-se i a recuperar el discurs i l’explicació necessària. A tots ens ha costat alinear-nos. I el país és molt conscient que s’ha guanyat la possibilitat de ser un estat independent després d’haver estat molt disciplinat amb una estratègia. Des del 27 d’octubre, les instruccions no arriben i hi ha una situació de nervis en què la gent vol fer coses per a respondre les agressions de l’estat.

—Per què tenim una part del govern a Brussel·les i una altra part a la presó?
—Des del principi es va expressar la voluntat que uns consellers treballessin des d’aquí i el president i uns altres consellers, des de Brussel·les, mirant d’internacionalitzar el procés i demostrant que la justícia belga i l’espanyola són molt diferents. Però això va durar quaranta-vuit hores. En tot moment, els consellers van poder triar des d’on volien treballar. No sé si la situació hauria estat millor si tots haguessin anat a Brussel·les. Tot és molt complicat. I les dues situacions són molt difícils. La més extrema és ser a la presó, però la situació dels exiliats que estan permanentment a l’espera de saber què els passarà no és gens fàcil tampoc. Em sembla interessant i potent que hi hagi una part del govern que aguanti la dignitat i la legitimitat des de fora i poder-hi posar veu. Els qui estan empresonats tenen la mateixa dignitat i legitimitat, però no poden parlar i expressar-se. El cert és que el govern a l’interior ens va durar tres dies.

—No teniu cap dubte sobre la victòria dels partidaris de la República a les eleccions del 21-D?
—Cap ni un. No podem sortir al terreny de joc amb dubtes sobre la nostra capacitat. Som majoria i aquesta majoria l’hem demostrada cada vegada que hem anat a votar. Ara volen que ho fem un dijous en lloc d’un diumenge, i així ho farem.

—El president Puigdemont ha demanat de fer una candidatura transversal que integri tothom. Per què ERC no la vol?
—Per què està tan mal feta aquesta pregunta?

—On és l’error?
—El president l’ha demanada i Esquerra proposa des del primer dia que és ‘o tots o cadascú la seva’. Per què? Perquè estem convençuts que cadascú per separat és la fórmula que electoralment funcionarà millor, perquè permet expressar tots els matisos a cada opció. Pel que fa a l’altra, a banda de demanar-la el president, Esquerra ja hi treballava abans, genera un plus d’il·lusió a una part de la població que ens obligava a explorar-ho. Hem fet un munt de reunions amb tothom. I amb tothom vol dir amb tothom. Ens hem reunit amb tothom qui hem pogut. Ens hem reunit també amb els Pirates i amb la Forcades… Amb el PDECat, la CUP, Més, etc. Hem explorat la possibilitat d’anar tots junts a una llista el 21-D. Hem de ser realistes.

—Què vol dir ser realistes?
—Quan no hi ha una voluntat de tots, sinó que hi ha una voluntat per parts, ja sabem quin resultat dóna. Sabem que Junts pel Sí va ser útil en un moment donat, però estem convençuts que la solució bona és que anem tots junts o tothom per separat. Així cadascú podrà anar a batallar els vots d’opcions amb qui fem frontera i que amb un front comú no optarien per opcions de defensa de la República. Hem dedicat moltes hores a parlar amb tothom de l’opció d’anar tots junts. Hauríem pogut fer un altre Junts pel Sí o un front popular amb la CUP. Però cap d’aquestes opcions no trobem que sigui òptima en la situació actual. Cadascú que defensi els seus espais i cerquem punts programàtics comuns.

—Aquesta és la solució que proposeu?
—En vaig poder parlar amb el president directament i ell també tenia clar que la unitat d’acció era imprescindible. La llista de tots junts era un desig, però la unitat d’acció és imprescindible. De fet, és una obligació per a tots. Tanquem bé la segona opció i treballem per rascar fins a l’últim vot. El bloc del 155 ho té molt clar, no es posen en debats d’aquests, i cada partit va a buscar els seus electors. Jo acabaria aquest debat com més aviat millor i tothom a treballar.

—Voleu dir que algun dels actors imprescindibles no volia fer la llista conjunta?
—Nosaltres teníem la voluntat d’explorar-ho. Per nosaltres, era un deure amb la ciutadania. I ens vam veure amb tothom. I vam deixar clar que o anàvem tots junts o cadascú per separat. No em sento gens culpable que això no hagi sortit. Hi hem dedicat molt de temps. Malgrat que estem convençuts que la fórmula de cadascú cercant el seu espai i disputant els vots amb partits que són frontera nostra en l’espai no republicà és la millor. La gent ha d’entendre que la decisió és ara entre el 155 i recuperar com a mínim el que teníem fins ara i, des d’aquí, poder reconstruir allò a què ens vam comprometre amb una victòria clara.

—Amb el supòsit que Puigdemont encapçali una llista…
—Creieu que ho farà?

—No ho sé. Però en cas que sigui així, si no és la candidatura guanyadora, en quina posició quedarà el president a l’exili?
—El resultat del 21-D legitimarà un altre cop el govern que va proclamar la República. El respecte de tothom pel que han fet Puigdemont i Junqueras crec que és brutal. I pensar que en tenim un a l’exili i l’altre a la presó és molt fort. Aquí ens hem de centrar en una victòria esclatant que és allò que els rehabilitarà.

—La República està proclamada?
—Hi ha opinions diferents en l’àmbit polític, però també entre politòlegs. Per nosaltres, hi ha una fase que s’ha acabat i ho ha fet amb la declaració d’independència. Per tant, ara en toca una de nova. I això vol dir procés constituent i desenvolupament de la República. Ara ja defensem la República i no la independència.

—I què s’haurà de fer el 22 de desembre si s’han guanyat les eleccions? Quin és el nou pla?
—La victòria el 21 de desembre implica el reconeixement absolut del govern anterior. Per tant, és evident que hi tornarà a haver moltes sensibilitats diferents i caldrà posar-se d’acord amb què s’ha de prioritzar. La fortalesa descomunal del nostre procés d’emancipació nacional que és la transversalitat també fa més difícil el consens sobre els camins a prendre. Per això és imprescindible tenir un punt de partida comú que inclourà l’alliberament dels presos, el final del 155, i la construcció de la República. Tenir tot això pactat ajudarà a trobar punts d’acord després del 21-D. Sempre hem d’avançar amb aquesta base.

—Com ha quedat Esquerra després de l’empresonament d’Oriol Junqueras?
—Els valors queden igual. L’Oriol ha ensenyat moltes coses en aquesta casa. A ser un partit molt més obert, a incorporar moltes sensibilitats, a cercar una centralitat política per a fer créixer el procés. I en relació amb l’equip, ha passat allò que havia de passar. Amb tota l’esperança que en pocs dies sigui aquí entre nosaltres, però amb tots els dubtes de saber qui l’ha empresonat, ha tocat a molta gent fer un petit pas endavant. Per cobrir el seu espai, molta gent ha hagut de fer un pas endavant i qui l’ha hagut de fer més gran ha estat Marta Rovira. Tothom tenia clar que havia de ser així indiscutiblement i ella ho accepta encara que preferiria tenir l’Oriol aquí. Ella assumeix el lideratge en aquest impàs. Estem seguríssims que anirà bé.