04.07.2024 - 21:40
|
Actualització: 04.07.2024 - 22:25
El vice-conseller d’Estratègia i Comunicació del govern català, Sergi Sabrià, ha dimitit, arran del cas dels cartells contra Ernest Maragall. Ho va comunicar ahir a la seu d’Esquerra Republicana, amb unes explicacions confuses i poc convincents i oferint-nos un últim recital de prepotència, agressivitat i mala educació envers els periodistes.
Com passa tantes vegades en política, Sabrià ha estat sacrificat per mirar de frenar la crisi oberta arran de les informacions publicades pel diari Ara sobre l’existència d’una trama dins el partit. D’una trama encarregada de fer campanyes brutes contra els adversaris polítics, però també, com s’ha vist ara, contra els mateixos companys, si cal.
Durant la intervenció va criticar durament Oriol Junqueras, però sense atrevir-se a esmentar-lo. I la cosa més sorprenent, per mi, va ser la manera amb què va admetre obertament l’existència d’allò que va definir com a campanyes sense el logotip del partit. Campanyes, en vista dels pocs exemples que va posar, de desinformació o d’assetjament a organitzacions rivals.
D’aquestes campanyes brutes el país –i el món– en va ple. Si jo hagués de fer una aposta sobre qui en fa, diria que tots els partits d’una manera o altra. Però no en tinc cap prova i ningú ni ho reconeix ni ho reconeixerà mai.
D’ací ve la sorpresa per això que ens van explicar ahir. Perquè Esquerra, per boca de Sabrià, va reconèixer obertament, ni més ni menys, que a la seua àrea de comunicació organitzaven campanyes dedicades no a comunicar sinó a desinformar; no a explicar als ciutadans el seu projecte sinó a confondre els ciutadans sobre els seus rivals polítics. I mireu a quin punt ha arribat la cosa, quina poca consciència deuen tenir de la gravetat de tot plegat, que a Sabrià ni tan sols li devia semblar imprudent de reconèixer en públic una pràctica tan reprovable.
Doneu suport a VilaWeb, doneu suport a la premsa lliure d’interferències polítiques: feu-vos-en subscriptors
La política és, sobretot, la responsabilitat moral i el respecte a la pluralitat dels qui ocupen els càrrecs públics, la visió de servei a la societat. I si la política perd aquest punt de vista moral, aleshores es degrada inevitablement i esdevé un simple joc de poder i intriga; i perd, en conseqüència, la dignitat i la humanitat –i jugar amb l’Alzheimer, no tenir ni tan sols aquest límit tan evident, crec que exemplifica a la perfecció això que vull dir.
Això no passa al nostre país i prou. És cert. L’“erosió de la decència en la política”, per dir-ho amb la coneguda frase d’Ivan Krăstev, la vivim arreu del món. I no és perquè no hàgem rebut seriosos advertiments. Václav Havel i Jürgen Habermas ja avisaven als anys noranta que la política s’havia convertit en un espectacle en què la decència i la moralitat havien passat a un segon pla, davant la “recerca desesperada d’atenció mediàtica i suport popular”. I aquests dies mateix, amb motiu de les eleccions que es van fer ahir al seu país, Timothy Garton Ash ens ha recordat: “La política contemporània mostra una preocupant tendència cap a la pèrdua de les normes de decència, amb els polítics cada vegada més disposats a manipular la veritat per a traure’n avantatges.”
Que això passe arreu del món no és cap consol, però ens ajuda a entendre la gravetat de la situació. Perquè, efectivament, la descripció no pot ser més exacta: “Manipular la veritat per a traure’n avantatges” era el quid de la feina bruta organitzada a la seu d’ERC. Tant si ho entenen ells com si no. Tant si capten la gravetat d’això que fan com si no. Tant si tenen propòsit d’esmena com si no.
PS1. Vull destacar avui una gran notícia, magnífica, ben indicativa del tremp del país, d’aquesta força que volen amagar-nos per implantar el desànim i el derrotisme. El govern balear, en mans del PP i Vox, havia anunciat un pla de segregació lingüística del català a les escoles, però els centres havien de votar si s’hi adherien o no. El resultat ha estat que, dels 339 centres d’educació primària que hi ha a les quatre illes, solament han dit que sí 11, cosa que és un fracàs estrepitós. Martí Gelabert ens ho explica en aquest article: “Fracàs del pla pilot de segregació lingüística del govern de les Illes: tan sols el 3% de les escoles demana d’adherir-s’hi”.
PS2. A Madrid la premsa patriòtica espanyola està tota excitada amb la possibilitat que s’envie una nova euroordre contra el president Puigdemont. Però Josep Casulleras ha trobat que això és pràcticament impossible i ho explica en aquest article.
