Sergi Pàmies: “Escric sense saber ben bé què serà, si una novel·la o un conte”

L’editorial Quaderns Crema ha aplegat en un volum les tres novel·les que va escriure i publicar Sergi Pàmies a la dècada de 1990, amb el títol Tres novel·les analògiques: La primera pedra (1990), L’instint (1992) i Sentimental (1995). Fa trenta anys de la darrera, i l’editora, Sandra Ollo, i l’autor han decidit de recuperar-les per posar-les a l’abast d’un públic ampli que o bé no les coneix o bé no recorda que Pàmies també havia escrit novel·les, a més de contes. “És un experiment. És com aquells músics que publiquen un disc de grans èxits. És com un recopilatori.”

El volum té un atractiu propi, que és la introducció, que signa Pàmies, i que es llegeix com un conte. Perquè més enllà d’explicar curiositats sobre cada novel·la, ressegueix la seva trajectòria personal i juga a la comparativa entre el fet d’escriure una novel·la, que diu que és “possessiva, gelosa, egocèntrica i que abdueix fins al punt de no poder-ne desconnectar”, i el conte, que és “promiscu, llibertí, que esperona tant a l’aventura com a l’experiment”.

Amb aquestes característiques, Sergi Pàmies relata que arran de la seva paternitat, per una qüestió de temps, va veure clar que hauria d’abandonar la novel·la. I així va ser fins que els fills van fer els divuit anys; aleshores, i acabat de separar, va veure el terreny adobat per tornar-hi. Però aleshores la novel·la que li va sortir va ser fallida. La va destruir i va continuar amb els contes. D’això fa dotze anys. Curiosament, d’aquell fracàs, en va sortir un dels llibres de contes més reeixits de la seva carrera literària, L’art de portar gavardina, on hi ha un conte que parla del seu pare, que és un dels millors que ha escrit.

Sergi Pàmies, en conferència de premsa, ha explicat, arran de rellegir les novel·les, exercici que és una manera de mirar-se al mirall i de tenir una mirada retrospectiva: “M’he reconegut més amb l’escriptor que amb la persona. Perquè de jove era un home molt estricte, em posava moltes normes: no posar massa adjectius, no posar adverbis, no parlar mai de la família de manera explícita, que tot allò que fos biogràfic fos encobert, clandestí, que ningú pogués identificar-ho… I tot això és precisament el que he deixat de fer en els últims trenta anys, perquè m’he deixat anar. El que passa és que perds perjudicis i guanyes llibertat. Parlo de l’estil. Amb les idees, potser no.” I explica que es posava totes aquestes normes perquè tenia la voluntat d’amagar-se: “Però vaig deixar de fer-ho, vaig deixar d’amagar-me. Per això em costa reconèixer aquella persona jove que jo era. En canvi, pel que fa a l’estil, a les inquietuds literàries, la tria dels personatges, dels ambients, és molt semblant a les que puc fer ara amb els contes que no són biogràfics. Aquest sentiment de llibertat fa que gaudeixis més de l’escriptura. I el que guanyes amb els anys és una cosa molt estimulant, que és l’ofici. Perds vanitat, et situes en un marc més humil, no vols ser transgressor, no refregues res a ningú, fas una cosa més personal, més íntima. En els últims llibres de contes, hi ha una devoció per l’ofici. Però per assolir l’ofici necessites que hi hagi vocació, i en aquestes novel·les veus la vocació, tot i que també hi veus les imperfeccions.”

Pàmies recorda que la dècada dels noranta va ser un bon moment per a la creació: “Era un moment de gran llibertat creativa, a tot arreu (en cinema, música, a la ciutat mateix), era una època relativament pacífica, pròspera. Era un bon moment per a ser jove.” Precisament, parlant dels joves escriptors d’ara, creu que són ben diferents dels joves dels anys noranta (ell és jurat del premi Llibres Anagrama de Novel·la i ha premiat moltes obres de joves escriptors i ho coneix bé): “El tipus d’ambició literària que jo feia servir per escriure aquestes tres novel·les no em sembla que tingui res a veure amb la dels joves escriptors d’ara. Hi veig un component d’angoixa que jo no tenia. Aquesta és una gran diferència. Tenen una angoixa existencial que jo no tenia. Al revés. Als anys noranta jo era un jove que treballava en una oficina i a les tardes escrivia. La primera pedra la vaig escriure així. I m’ho passava molt bé. Era una època més hedonista, et guanyaves bé la vida, jo tenia un pis i no l’havia de compartir, per exemple. Això sí que ho noto molt. Una de les coses que observo en els textos que llegeixo dels joves de tot arreu és que apareix molt sovint o bé un trauma o bé l’angoixa. I jo no tenia cap de les dues coses. El trauma, perquè ja m’ocupava jo de dissimular-lo, i l’angoixa, perquè no hi era. Aleshores no anaves enlloc amb l’angoixa, i ara, per contra, és un factor de cohesió, de coneixement, fins i tot emocional, de relació. L’angoixa és gairebé una moneda, és un codi de relació. Perquè té a veure amb l’època. L’angoixa és un mètode de supervivència, avui, per als joves. A la dècada del 1990 no passava.”

Durant la trobada amb la premsa i amb aquesta mirada retrospectiva, Pàmies també ha parlat de Jaume Vallcorba, de Quim Monzó i de com va arribar a Quaderns Crema: “En Quim Monzó tenia els meus contes i els va enviar al Jaume Vallcorba i al Xavier Folch. I tots dos em van trucar el mateix dia i em van dir que volien parlar amb mi. I aleshores jo vaig prendre la decisió de no anar a veure en Folch, perquè era ideològicament afí a tota la meva família, no només a la meva mare, sobretot a mon pare. I vaig pensar que amb un senyor de dretes ben educat, a qui li agradava l’òpera, que vestia de Toni Miró, que tenia Quaderns Crema, editorial de la qual jo era molt fan, sempre m’aniria millor, que n’aprendria moltes més coses que no pas si me n’anava amb els comunistes de sempre, que ja me’ls coneixia i sabia com anava la cosa. Però es va donar aquesta casualitat, perquè si en Folch m’hagués  trucat una setmana abans… I amb en Jaume Vallcorba vaig trobar que la mateixa vocació que jo tenia com a escriptor ell la tenia com a editor. Parlo del 1986, una mica abans de la dècada dels noranta.”

I va continuar: “De fet, jo vaig començar a escriure contes perquè la meva afició a escriure venia de l’admiració que tenia per contistes com Cortázar, Ribeiro, Calders, Monzó… Era una època en què el conte havia deixat de ser una plataforma d’aprenentatge prèvia, cosa que era més pròpia d’editors però que en Monzó va dinamitar. Perquè dels llibres de contes d’en Monzó se’n van arribar a vendre 130.000 exemplars en dos anys.” I també va parlar de la influència de Quim Monzó en aquella Barcelona dels noranta i que va començar a final dels anys setanta: “Monzó va fer dues coses importants. Per una banda, renova la llengua agafant models com Pere Calders i Jordi Sarsanedas. I després, també a través de Quaderns Crema, troba un públic que no hi era i que era jove, amb unes inquietuds, uns gustos, menys polititzat, menys esclau de la tradició, menys resistencialista. Això, per als qui veníem darrere volia dir que en Monzó era una mica com un germà gran, que t’obre camí. Monzó va fer aquesta feina: va renovar un model de llengua que no existia i el va acompanyar d’un públic. I els qui vam venir darrere ja ho vam tenir fet. I una de les coses que ens ha passat a la Sandra i a mi en relació amb Quaderns Crema és que hem perdut en Jaume i hem perdut en Quim. I això es nota en la interpretació d’un esperit que ells es van inventar.”

Així i tot, en la introducció del llibre Sergi Pàmies acaba dient: “Admeto que tot i aquest procés de mirar-me al mirall com a novel·lista (i de no reconèixer-me) m’ha obert les ganes de tornar-hi.” Això fa pensar que potser aquest volum, Tres novel·les analògiques, no sigui una operació de recuperar un fons literari, sinó que sigui una operació diferent: la de preparar el lector per a una nova novel·la de Sergi Pàmies, per al retorn del Pàmies novel·lista. Ell ni ho afirma ni ho nega. De fet, preguntat si tornava a escriure una novel·la, ho diu ben clar: “Escric sense saber ben bé què serà, si serà una novel·la o un conte. A vegades sé claríssimament que escric un conte i el desig és que em surti una novel·la. Perquè això passa. A vegades una idea aparentment menor es converteixi en un monstre i en surt una novel·la.”