Sergi Pàmies: “Les persones envellim força pitjor que no pas els llibres”

Un dels debats periòdics i recurrents de la literatura catalana ha estat si existia una “gran novel·la sobre Barcelona” o no. Era una adaptació casolana de la recerca obsessiva de “la gran novel·la americana” que ignorava que, d’ençà de Vida privada, de Josep Maria de Sagarra, s’havien escrit una bona colla de relats que tenien la ciutat com a protagonista.

L’any 1997, en un moment en què Pasqual Maragall escurava els seus darrers dies de mandat i la ciutat ingènua i confiada s’estarrufava encara amb l’autoestima olímpica que l’havia situada en el mapa del turisme internacional, l’escriptor Sergi Pàmies (París, 1960) va voler respondre d’una vegada a l’etern debat… amb un llibre de contes. “Vaig pensar que havia de fer el servei patriòtic de sabotejar-ho. Ara quan algun pròcer diu allò de la gran novel·la sempre ha de dir que hi ha allò del Pàmies que és un llibre de contes. Només per aquest plaer psicopàtic que hagi funcionat ja em puc donar per satisfet”, confessa l’autor del volum, que va rebre el premi Crítica Serra d’Or i va marcar un punt i a part en la seva narrativa.

Per això, amb motiu dels vint-i-cinc anys de la publicació de La gran novel·la sobre Barcelona, Quaderns Crema, casa editorial dirigida per Sandra Ollo, vídua del fundador del segell, Jaume Vallcorba, ha decidit de recuperar-la, dins una política de rescat d’alguns dels llibres més destacats del seu llegendari catàleg per posar-los a l’abast d’un nou lector que, per edat, no els va llegir al seu moment. Després de l’obra completa de Francesc Trabal, un autor que Pàmies sempre ha admirat, li ha tocat el torn a un llibre que, segons Ollo, va marcar “el començament d’una trajectòria imparable, cap a una maduresa literària increïble”.

Fidel al seu posat contingut i sorneguer, Pàmies ha volgut deixar clar que, com a “primer autor de la casa rebregat”, no té consciència retrospectiva de la seva obra, i que si s’ha avingut a la proposta de l’editora de recuperar el llibre, amb un pròleg de l’escriptor Jordi Puntí, ha estat per la curiositat de “l’experiment” i per una mena de “vanitosa gratitud retrospectiva”, com qui prohibeix a la família que li organitzi una festa sorpresa deixant sempre una escletxa oberta a la possibilitat. “M’he posat a disposició de la causa amb un sí a tot, cosa insòlita en la meva biografia, que es basa en el no a tot”, fidel a una editorial com Quaderns Crema “que feia de no tenir una identitat controlable la seva identitat”: “Podia publicar Mikimoto, Eugeni d’Ors o Quim Monzó, clàssics grecs o Stevenson, Zweig o Parcerisas”.

Davant d’una colla de periodistes contents d’una retrobada postpandèmica, ja sense màscares ni distàncies, Pàmies ha volgut explicar el context personal i literari en què es va publicar el llibre. Després d’haver debutat amb el recull de contes T’hauria de caure la cara de vergonya, l’any 1986, havent publicat les novel·les Sentimental i L’instint, va deixar d’escriure’n: “És molt senzill. Deixo d’escriure novel·les perquè tinc dos fills de cop que fa que tot canviï”. I afegeix: “En tots els llibres que vindran a partir de llavors, el component més festiu, experimental, fantasiós queda abduït per coses noves: la responsabilitat, la relació amb els pares i els fills, l’assumpció de la decadència de la gent gran… Coses que quan començo a escriure La gran novel·la no podia ni imaginar.”

Una història vintage

Per altra banda, hi havia un altre tòpic que es barrejava amb el de la gran novel·la sobre Barcelona al conte que dóna títol al recull: el mite de la novel·la perduda en un taxi. “Alguns idiotes de la pijería de llavors anaven dient que s’havien deixat l’original d’una gran novel·la en un taxi de Nova York. D’altres, ho canviaven per Berlín”, recorda Pàmies, que es va basar en una crònica que havia escrit a El País sobre l’oficina municipal d’objectes perduts –”que en realitat em van dir que es deia d’objectes trobats, amb aquella pedanteria tan barcelonina”– i on va descobrir que, més que grans històries d’escriptors inèdits, hi havia piles d’olles de pressió i esquís. “A partir d’aquí, va sortir la confluència del que es perd, del que es troba i la gran història dels manuscrits perduts i trobats”, i aquesta “història apòcrifa de Barcelona” que avui, amb els mòbils, el núvol i les xarxes socials semblaria impossible i que no s’ha estat de qualificar de vintage.

Situat el llibre de 1997, Pàmies confessa que no ha rellegit els seus llibres, però que l’experiència de fer-ho li ha confirmat que “les persones envellim força pitjor que no pas els llibres”, i que no és el llibre, que ha canviat, sinó ell: “Gairebé tota la literatura passa. Evoluciona. Les emocions han evolucionat i no són ben bé les mateixes que tenies. Per això trobo deshonest fer un exercici retrospectiu.” L’ha sorprès descobrir l’origen d’algunes de les temàtiques que llavors no entenia, com fer parlar del concert dels Rolling Stones els ossos dels afusellats a Montjuïc, o una necessitat d’emocions íntimes que tot just treien el cap i que relliga amb els seus darrers títols, marcats per l’experiència de la paternitat, la crisi de la parella i l’envelliment i la mort dels pares.

Contra la nostàlgia

Com ha explicat Pàmies, l’èxit de La gran novel·la sobre Barcelona també significa més presència mediàtica, i això fa que molts temes quotidians que va convertir en contes –on es veu el cronista que va ser, sota la mirada benvolent del cap de redacció d’El País, Agustí Fancelli– ara serien matèria d’article en la premsa diària. “Ara escric els contes més emocionals i íntims perquè són els que no escriuria en un article. Ara si tinc la necessitat de replicar a algú que diu que falta una gran novel·la sobre Barcelona, li engego un parell d’articles”, ha detallat l’escriptor, que es defineix com “l’home trist que vol agafar la guitarra i fer cançons per semblar encara més trist del que està”, i que no s’ha estat de rebatre qualsevol concessió a la nostàlgia.

“La diferència de la ciutat d’avui amb la Barcelona de fa trenta anys és que jo llavors era jove”, ha deixat clar, bo i insinuant que cal fer com el protagonista d’un dels seus contes i “extirpar l’enyorança i l’esperança”. Per Pàmies, les ciutats amb una oferta cultural com la de Barcelona són per als joves, i no pas per a boomers quer remuguen que ja no es pot sortir: “La Barcelona d’avui deu ser brutal per a algú que té trenta anys.” Tampoc no ha volgut caure en “el cunyadisme, ni que sigui progre” a propòsit del contingut dels contes, tot i que ha admès que el conte titulat “La música clàssica”, on el protagonista “decideix fer-se homosexual” perquè s’avorreix, ja va ser mal entès en el seu moment, com una frivolització, tot i que pretenia defensar la llibertat dels individus davant de qualsevol determinisme biològic tan en voga en aquells temps.

Quatre anys després de la publicació de L’art de portar gavardina, l’escriptor prepara un nou volum de contes que encara no té data de publicació, ni títol, però que ha anat escrivint aquests darrers anys, mentre el record de la decadència dels progenitors es va allunyant i el pare d’aquells bessons que van néixer el 1996 ja es nodreix de les experiències i emocions de dos joves de vint-i-sis anys. Tot i que després del darrer llibre va provar de tornar a la novel·la, l’experiència fallida ha fet que es mantingui fidel al conte, un gènere on es troba “còmode”. De moment, podem anar fent boca amb la relectura de La gran novel·la sobre Barcelona.