Sergi Pàmies: “Escriure em defineix, la resta ha anat caient: l’amor, els fills s’han fet grans i dels ideals ja no en parlem”

Els lectors de Sergi Pàmies estan de sort, perquè aquest escriptor fa un any i mig que no para. A més dels seus articles als diaris i col·laboracions a la televisió, en l’àmbit literari tampoc no ha desconnectat: l’abril de l’any passat es va reeditar el llibre de contes La gran novel·la sobre Barcelona, amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de la publicació. L’abril d’enguany va aparèixer Si la memòria no ens falla, una llarga conversa entretinguda i interessant entre ell i Quim Monzó, conduïda en forma d’entrevista per Julià Guillamon. I aquest mes torna a les llibreries amb un nou volum de contes, A les dues seran les tres, publicat per Quaderns Crema.

En la conversa amb Quim Monzó, Pàmies s’obre i parla d’un munt d’experiències i de detalls que ens donen una informació valuosa sobre ell: com el va condicionar viure en una família d’exiliats, el París de la seva infantesa, la vida amb els pares, però també el seu germà Antonio, la clandestinitat, l’arribada a Barcelona i el pas per l’escola Isabel de Villena, com aprèn el català i s’integra al país, l’època en què va començar a la ràdio i va arribar al món de la literatura, l’ambient cultural dels anys noranta… Parla d’allò que escriu i d’allò que li agrada escriure, explica que escriu a mà i fa molta correcció sobre paper, parla d’escriure històries que siguin del moment que les viu, de la temàtica que tria…

Tanmateix, els lectors que han anat acompanyant Sergi Pàmies aquests últims anys ja es troben familiaritzats amb alguns episodis de la seva vida, tractats dins la literatura, és clar. Perquè des del llibre Si menges una llimona sense fer ganyotes (2006) fins a aquest, A les dues seran les tres, podríem agafar una colla de contes –els més reeixits– que, posats l’un al costat de l’altre prenen una coherència total. Són contes que conformen unes memòries. En aquest nou llibre n’hi ha dos que se situen en aquesta categoria i que es destaquen per sobre dels altres: “Trois-Rivières”, protagonitzat per Manuel Vázquez Montalbán, i “Per què no toco la guitarra”, on, mitjançant un objecte molt de l’època, la guitarra, parla de la infantesa a París i l’arribada a Barcelona. Són dues peces, com explica en l’entrevista, amb un registre diferent i en què el narrador és Pàmies, no pas un personatge de ficció. Aquests contes confirmen que Sergi Pàmies no tan sols parla d’allò que viu en cada època i que li agrada escriure del present, sinó que on excel·leix és en els contes, en què va conformant una autobiografia literària o memòries, que algun dia podria aplegar en un volum.

—A les dues seran les tres és un aplec de contes que tenen com a fil conductor el procés d’escriptura. Hi apareix el món de l’escriptor, el procés de creació literària. Podríem dir que utilitzeu el món de l’escriptor com a recurs argumental i mirat des d’angles diferents.
—Estic totalment d’acord amb això que dius, però només és el 50%. L’altre 50% és que això va combinat amb una obsessió (me n’adono gairebé quan acabo el llibre), que també intervé en tots els contes, que és el pas del temps. Per això el títol. Però les dues coses van juntes. És a dir, és una celebració de la narrativa amb tots els seus matisos, fins i tot impúdica, i va molt relacionada amb la manera com jo, com a escriptor, percebo el pas del temps i com el faig servir per reflexionar sobre això. Perquè les distorsions del temps s’assemblen molt als problemes propis de l’ofici d’escriptor.

—El que he detectat és que sí que hi ha el tema del pas del temps, però jo diria que és més la consciència de fer-se vell.
—Home, és que és el mateix pack. És a dir, la consciència de fer-se vell és el primer pis del Corte Inglés del pas del temps. És la secció “Vells”. Però és el mateix edifici. A la segona planta hi ha “Balls i memòria”, on et recordes de coses i les vius d’una manera gens traumàtica. Però les escales mecàniques van sempre al pas del temps. És la decadència, l’inici d’una altra època.

—Aquesta idea de l’envelliment, que és prendre consciència d’aquesta etapa nova que dieu, és un element que no hi és, en els vostres llibres anteriors.
—No, és clar. De la mateixa manera que la responsabilitat de ser pare només arriba quan ets pare, als llibres anteriors la vellesa no hi era. És a dir, l’acumulació de llibres és cronològica. Sobre un estil de ficció s’ha construït una cronologia personal. I ara som a la fase d’aquesta consciència de fer-se gran, la interferència de fer-se gran.

—És clar, vós heu explicat que les històries que escriviu us agrada que siguin del moment que viviu.
—La literatura que faig és de present. Passa que és d’un present manipulat, perquè hi ha molta memòria al mateix temps. O sigui que és una contradicció, perquè escrius del present fent memòria. Perquè, en el fons (i per això hi ha tanta cosa sobre el fet d’escriure), el fet més important és narrar. La satisfacció màxima, el plaer màxim, la celebració màxima d’aquest llibre és narrar. El plaer l’experimento quan construeixo un artifici narratiu.

—Per tant, allò que d’alguna manera ens expliquen aquests contes del vostre moment present és que el fet de ser escriptor, la capacitat, la voluntat i el gust d’escriure és allò que us centra a la vida.
—Hi ha un conte en què un personatge que sóc jo en un avió pensa: “En el supòsit que aquest fos el teu últim moment de vida i poguessis demanar una última voluntat, triaries escriure.” No dic abraçar els meus fills, no, no, escriure. Per eliminació, és la constatació d’un gran fracàs, també. Perquè és l’únic que et queda, l’únic que et fonamenta, que queda dempeus, de tots els pilars que tenies. L’únic que t’agafa. Com si en un bosc t’agafessis a un arbre i aquest arbre és l’escriptura, la narració: més que l’escriptura, la narració. D’una banda, és com una decisió categòrica, de dir: escriure és el que em defineix, com deies tu, el que em defineix ara és això, però és que tota la resta ha anat caient: l’amor ha caigut, els fills ja són grans i dels ideals ja no en parlem. O sigui, què et queda? L’ofici. Perquè, què ets tu? Ets allò que fas. No n’hi ha per a fer una festa, oi?

—Per què dieu que els ideals han caigut?
—Home, perquè si en tenia algun, no me’n recordo. D’ideals potser en vaig tenir dels vint anys als trenta. Ara tinc consciència cívica i l’aplico en allò que escric. Però és més important fer l’article que el tema. És el que explico en el conte del tema de l’atemptat. En algun moment pensaràs que pots influir en alguna cosa, però en realitat l’únic que ets és un jonqui d’escriure.

—El llibre acaba d’arribar a les llibreries i encara deu tenir molt pocs lectors. Contextualitzeu-ho: què explica el conte de l’atemptat? Ho dic perquè s’entengui això que expliqueu.
—Vull escriure un conte sobre dos homosexuals que es troben el dia 17 d’agost de 2017 a la Rambla de Barcelona. S’han conegut pel Tinder i en el moment en què es troben en els preliminars sexuals, són a prop de la Rambla i comencen a sentir les furgonetes de la policia que baixen a tota llet i les ambulàncies i els arriben pel mòbil simultàniament que hi ha hagut l’atemptat. Però el conte no va d’aquests nois, sinó de l’escriptor que vol escriure el conte. L’escriptor és un analfabet digital i necessita que algú li expliqui com funcionen les aplicacions. Ho consulta al seu fill (que és el que vaig fer jo) i aleshores el seu fill li explica com funciona Tinder. Durant la conversa (apareix la incomunicació pare-fill), el fill li pregunta: “Per què ho vols, això?” Llavors, el pare li explica el conte sobre els atemptats, els dos nois que estan a punt de tenir una relació sexual, i el fill diu al pare: “Ja saps que La Oreja de Van Gogh va fer una cançó que es diu Jueves (per això el conte es titula Dijous), que és sobre els atemptats del Madrid, 191 morts? Aleshores ja veig que no anem bé. Escolto a YouTube la cançó i em cauen els collons a terra, perquè és una cançó horrorosa i tramposa i lacrimògena. Llavors el conte acaba dient: “No escriuré el conte.” No vull ser d’eixe món. Però he necessitat l’atzar, la presència del meu fill, per adonar-me que sóc un impostor i que estava a punt de cometre un delicte d’apropiació emocional. És el que sovint fem en aquesta falsa solidaritat de voler aparentar, que de vegades volem ser més protagonistes que les víctimes. Tot això ho he explicat en dues pàgines i mitja, sempre breu i condensat. Que no s’espanti ningú.

—En aquest conte, apareix una frase que voldria que comentéssiu. Dieu: “Mantenir-se al marge de posar la realitat al servei de la ficció en comptes de posar la ficció al servei de la realitat.”
—Puc ser sincer? Això és un malabarisme. Són les típiques frases que… no volen dir res. És fum. La primera vegada que la vaig escriure vaig pensar: “Això sona de collons, però no vol dir res.” Què passa? Que amb el temps (una altra vegada), t’adones que acabes endevinant el que volies dir. I el que volies dir, la millor manera d’expressar-ho és amb aquesta frase malabar. Per això la història va d’algú que renuncia a escriure sobre l’atemptat. És una renúncia, perquè no sóc honest. I això és el que vol dir la frase.

—La clau no és el malabarisme sinó la idea d’honestedat.
—La clau és la idea de la intenció. Vull dir que quan escrivim tenim una responsabilitat. Hem de deixar al descobert la nostra intenció. La intenció del paio que volia fer aquell conte era perversa. I aleshores ell mateix, gràcies a la intervenció del fill, s’adona que allò no va.

—Al llibre hi ha un altre conte, “Dues espardenyes”, que parla de “confondre les servituds de la imaginació amb els plaers de la fantasia”.
—Un altre malabarisme. Però aquest s’entén més. Sí, és literal. A vegades explicar el que has escrit té aquesta dificultat. Aquest malabarisme es troba en un conte en què un home ha de rebre un premi que ell sent que no li correspon i es troba en una situació de malentès. Seria una barreja de malentès i d’impostura. Sempre està en aquest equilibri. Però al mateix temps es troba en el dilema moral de la gratitud. Tu no pots rebutjar algú que et dóna un premi, perquè semblaries un pedant, un arrogant. Però, en realitat, potser és el que hauries de fer. Seria més honest, segurament, fer-ho. Però ell, per debilitat, fins i tot per vanitat, accepta rebre aquest premi. I la forma d’explicar això, per donar-li un valor a la narrativa, al plaer de la narrativa (una altra vegada), l’escriptor constantment especula sobre el fet de què passaria si aquella història fos una pel·lícula en comptes d’un conte. Jo crec que això, per al lector, és molt estimulant, perquè l’obliga a posar-se un barret diferent cada vegada. I és això, és la incomoditat real i moral d’algú que sent que està en un lloc que no li correspon.

—Diria que no caure en la impostura és una preocupació que sempre us ha perseguit.
—També et diré que té un punt de posa, eh? És un recurs còmode, el de coquetejar amb la impostura. Té un punt de coqueteig. Què passa?, que al mateix temps és una idea potent i, sobretot, que és un fet la sensació (ara ja s’ha popularitzat molt) de la síndrome de l’impostor. Tot això és real. Moltes vegades ens trobem en situacions en què primer som impostors o estem a punt de ser-ho. És a dir, que és una servitud de l’espècie humana. I literàriament és molt atractiu. Ep!, parlo d’un impostor no delictiu. Parlo d’una impostura inofensiva. O no.

—Hi ha dos contes que destaquen en aquest llibre…
—El de les guitarres i el del Vázquez Montalbán. Sí, destaquen fins i tot per la llargada i perquè suposen un canvi de registre. Les regles del joc amb el lector deixen de ser ficció. Són periodístiques. Són els contes que tenen un registre on la ficció no intervé. En el cas de la guitarra, és la memòria d’un període, una memòria feta a través d’un objecte tangencial, que això ja ho vaig fer amb el conte de la gavardina. I en el cas del Manolo Vázquez és una crònica, que té la diferència amb el gènere de la crònica habitual, que han passat trenta anys entre el moment en què passen les coses i el moment en què s’escriuen. I això és un privilegi que normalment la crònica no té. Les cròniques expliquen uns fets de manera bastant immediata. En canvi, en aquest cas la curiositat és que jugant amb l’efecte perniciós i corrosiu de la memòria has de mantenir-te fidel a la crònica. I això ha sigut collonut, perquè tenia els elements, els instruments i documents suficients per a no pervertir els fets, però al mateix temps s’havia produït la distància suficient per a donar-li aquest aire literari. Però és pura crònica. I el que va anar amb en Vázquez Montalbán no és un personatge, sóc jo.

—I el de la guitarra?
—El de la guitarra, igual. És una memòria encoberta d’un període que em resultava gairebé impossible d’explicar. La meva arribada a Barcelona, la meva manera d’adaptar-me al català, tot això. Si ho hagués explicat de manera lineal, no m’hauria interessat ni a mi. En canvi, a través de les guitarres, m’ha semblat molt estimulant. Perquè continuo pensant que és l’objecte de l’època. Si em diguessis: posa’m dos objectes representatius d’aquella època, posaria el sarró i la guitarra, perquè defineixen els anys setanta. I va ser molt divertit. I aquí sóc jo.

—En aquest conte, “Per què no toco la guitarra”, hi ha una frase tremenda: “La intimidació és una forma d’educació.” I després també llegim: “La manipulació també pot ser una forma d’educació.”
—Ho he constatat com a fill i ho he constatat com a pare. Això és científic. Intimidem i manipulem. Però no ens hem de sentir culpables. Si això no té conseqüències dramàtiques, criminals, delictives, és perfectament admès. La meva mare va fer servir aquests dos elements. Però jo no li ho retrec. Penso que era correcte. I la manipulació també. Perquè a mi em van intimidar i manipular, però no me’n vaig adonar fins al cap de trenta anys. Per això ho van fer bé.

—Em pensava que allò que us havia marcat més en el període de la infantesa era el fet que la vostra família vivia en clandestinitat i havien d’amagar-vos moltes coses.
—La manipulació.

—Enteneu la manipulació en aquest sentit.
—Totalment. No dir-te mai la veritat. I la intimidació venia pel fet que “si t’ho diem, prendrem mal”. Això et crea un trauma incipient. Però t’adones que és un trauma quan passen els anys. Ara, no és una manipulació de psicòpata. És manipulació en el sentit d’amagar la realitat i fer creure a una altra persona deliberadament que les coses són d’una manera quan són d’una altra. Això és manipular. Però si hi hagués un botó per a donar les gràcies, el pitjaria. Gràcies per haver-me manipulat.

—Per tancar l’entrevista, en la conversa amb Quim Monzó expliqueu que us agrada triar els temes que no volen els altres. A què us referiu?
—Això és la vella teoria de les bosses d’escombraries, dels contenidors, dels africans que van pel carrer amb el carro. Jo, en principi, els grans temes, si els tracto ho faig d’una manera absolutament remota per a mi. També a vegades això té a veure amb les oportunitats. Jo sempre he intentat treballar amb coses aparentment no literàries. “On és la tesi? On és el drama?” No, no hi ha cap drama. Recordo un conte d’un paio que mira com cau una gota d’aigua d’una aixeta. Ja em diràs si això té categoria literària. Doncs sí, per a mi en té. O, encara millor, hi puc donar categoria literària. I en aquest llibre hi ha contes que no tenen argument o l’argument és explicar que vaig a escriure un conte. I això durant molt de temps no s’ha considerat literari. Per sort hi ha moltíssimes excepcions i cada vegada som més. Fins i tot et diria que com que ara som tants, haurem de barallar-nos pel carro de l’africà. La ferralla la vull per a mi.