13.03.2020 - 21:50
|
Actualització: 13.03.2020 - 23:54
El microbiòleg Sergi Maicas és doctor i professor de la Universitat de València i director del màster d’Investigació en Biologia Molecular, Cel·lular i Genètica, i coordinador de diversos projectes relacionats amb la investigació. Atén la trucada de VilaWeb per mirar d’aportar claror a la confusió sobre les mesures dràstiques amb què els governs han de frenar la pandèmia. Ens respon molt serè, fins i tot rialler, i transmet tranquil·litat. Ens explica que va atrafegat perquè ha de gestionar un cúmul enorme de casos d’Erasmus que volen tornar als seus països. Sobretot els italians: ‘Fa una setmana, les famílies no volien que se n’anessin cap allà perquè hi havia el coronavirus, i ara ho veuen diferent [riu]’. Malgrat tot, Maicas insisteix a demanar paciència, calma i que la gent faci cas de les indicacions oficials i dels professionals. ‘Contestarem a allò que puguem sense extralimitar-nos i sense causar més alarma.’
—L’estat d’alarma és una mesura pertinent?
—No sóc epidemiòleg, sóc microbiòleg i, per tant, no puc fer afirmacions d’aquesta mena. Però si tenim una expansió del virus i no hi podem fer front perquè el sistema sanitari no arriba a tot, alguna mesura s’ha de prendre. Potser la més efectiva és que la gent es quede a casa, perquè al País Valencià tenim tot de gent que ha vingut expressament de Madrid. Home, no hi ha una setmana extra de festa, és una pandèmia.
—Gairebé la meitat dels casos de tot l’estat espanyol són a Madrid. La Comunitat de Madrid hauria de tancar les portes i confinar la població?
—Semblaria la cosa més lògica. Com s’ha fet a la Llombardia i, més tard, a la resta d’Itàlia. Però tampoc no hem de fer cap nacionalisme barat de pensar que és culpa de Madrid. Possiblement, el que va passar allà i a Igualada també passarà a València d’ací a un parell de dies. Ara és Madrid, però aquesta entrevista quedarà obsoleta d’ací a vint-i-quatre hores perquè tindrem un focus arreu d’Europa. I passarà, sobretot, a les grans ciutats. És normal que passe a Madrid, és inevitable.
—Les grans ciutats, doncs, haurien de tancar les portes?
—Tancar les portes en el sentit que no és assenyat que ens comencem a contagiar el virus podent evitar-ho. És sentit comú. Però tampoc no ens alarmem en excés: les pandèmies les tenim a l’ordre del dia. La pandèmia de la grip la tenim en marxa, encara que tinguem assumit que cada any la passarem. I també fa molts morts, la grip. Passa que el coronavirus s’escampa més de pressa. Però la taxa de mortalitat no és brutal. Si fos l’Ebola o la sida potser sí que hauríem d’entrar en pànic. Ara tot és qüestió de contenció. El problema no és la quantitat de gent que pot tenir la vida en perill. És el col·lapse del sistema sanitari. Estem acostumats a anar al metge de seguida que tenim mal de cap. Al segle XXI no té cap sentit buidar els supermercats. Les cadenes de producció funcionen. Prudència, sí. Alarmisme extrem, no.
—Sembla que allà on han pogut contenir el ritme de contagis ho han fet amb mesures molt dràstiques, amb confinaments absoluts i controls al carrer. Per què no es fa, això, aquí?
—Això és política, més que no pas ciència. Nosaltres estaríem disposats a fer això que han fet a la Xina de manera obligada perquè és un règim dictatorial? Possiblement, no. Estaríem disposats a viure com viuen al Japó, sense gairebé contactes entre persones? Els costums europeus no són aquests. Hauríem de canviar la nostra manera de viure. Jo no hi estaria disposat, i crec que la majoria de gent tampoc. Bé que tenim la vacuna de la grip, i no ens la posem. Fins i tot hi ha moviments antivacuna. Volem avenços i no posem diners per a investigar. I ara volem solucions màgiques? Doncs no en tenim.
—Si s’hagués actuat fa dies, s’hauria frenat significativament el contagi?
—El contagi era inexorable. Una altra cosa és que, si fem tot allò que cal, puguem abaixar la corba. És a dir: que no tothom es pose malalt alhora. Un refredat no ens atura. La majoria en tenen prou amb un analgèsic, fins i tot n’hi ha d’asimptomàtics. El problema, com ja s’ha dit, és la gent que per patologies prèvies o per edat necessiten atenció sanitària. Si tots els qui tenim coronavirus hem d’anar als centres de salut, i hi sumem els qui tindran atacs cardíacs o accidents de trànsit, pot ser que el sistema sanitari que tenim, tot i ser dels millors del món, tinga problemes i no puga atendre tothom en el moment precís. Per això és tan important d’evitar el contagi. La cancellera Merkel va dir que el 70% dels alemanys acabaria tenint el coronavirus 2019. Jo encara diria més: qui no ha tingut mai cap coronavirus? La immensa majoria de la població acabarà infectada. Ara, no ens podem permetre que siga en forma de pic.
—Com seria, un col·lapse del sistema sanitari? No hi ha prou recursos?
—Sempre seria bo tenir més recursos, però hem de ser realistes. Hi ha patologies associades a aquesta mena de virus que afecten especialment les cèl·lules del pulmó, causen problemes respiratoris i requereixen respiradors. Un sistema sanitari té una quantitat limitada de respiradors. Si la necessitat la supera, és un problema. Per això la Xina acaba d’enviar centenars d’equips a Itàlia, perquè el sistema sanitari italià té problemes. El que va passar fa nou dies a Itàlia passa ara aquí, a Alemanya, a França… En aquest sentit, sí que es podria complicar.
—Voleu dir que un dia els metges potser han de triar a qui donen el respirador?
—Exactament, sí. I aquesta situació sí que seria sensible. A qui dónes accés a un respirador? A un avi de noranta anys que fuma o a un immigrant que té trenta-cinc anys i no paga el sistema de sanitat pública? Al meu veí que em cau molt bé? Aquestes decisions no s’han d’haver de prendre. No hi volem arribar. Però si no hi volem arribar, hem de fer cas quan ens diuen que tanquem els centres educatius i que provem de no tenir contacte amb gaire gent. La resposta no pot ser ‘anem-nos-en al parc, que tenim festa’. No podem tenir els militars i la policia vigilant-nos perquè no anem al parc. Hem de tenir sentit comú.
—A Itàlia van trigar sis dies a arribar als cent cinquanta casos, com l’estat espanyol, i deu dies més per arribar als deu mil. Si es continua així, a l’estat espanyol li falten deu dies per arribar als deu mil. S’hi arribarà?
—Home, ara ja n’hi ha quatre mil. S’hi arribarà a començament de la setmana vinent.
—L’estat espanyol està pitjor que Itàlia?
—No és que estiga pitjor que Itàlia, és que infravalorem la situació. Arriba un moment que és impossible per al sistema determinar d’una manera fefaent la quantitat d’infectats. I s’acabarà diagnosticant la malaltia per símptomes. Això ja va passar a la Xina, on va haver-hi un creixement espectacular d’un dia per l’altre. No és que hi hagués un creixement sobtat, és que van veure que no podien diagnosticar de la manera A i s’havia de passar a la B. Això passarà d’ací a poc a Itàlia i al cap de vuit o nou dies ens passarà a nosaltres.
—La manera B vol dir que només tindrem estimacions?
—Sí. No tindrem diagnòstics moleculars que ens diran ‘tens la Covid-19’, sinó que miraran els símptomes i diran, ‘si et fa mal el coll, tens febres altes i et costa una mica respirar: coronavirus’. És la manera clàssica de diagnosticar els constipats i les grips, quan vas al metge. Dius que tens mal de cap i mucositats, i et diuen que tens un virus i que has de beure molta aigua i quedar-te un parell de dies a casa. I això funciona amb la immensa majoria de persones. Doncs això mateix, amb la Covid-19.
—Les indicacions a la ciutadania es donen de manera prou clara? Sembla que hi ha una mica de confusió sobre els confinaments.
—Ens ha de guiar la precaució. Seria més efectiu com s’ha fet a la Xina, d’acord, però això implicaria tenir la policia a la porta de casa amb l’amenaça de disparar-te si no fas cas de les indicacions. Això en una democràcia no és factible. Si no hi ha consciència, no farem res. Però siguem sincers. Fa tres o quatre mesos, quanta gent anava a treballar amb un refredat? Si no hi anaves, es pensaven que no volies treballar. Doncs ara hi ha un virus que s’escampa molt intensament.
