Sergi Erill: ‘Algunes científiques cobraven sous de minyona’

Sergi Erill, catedràtic de farmacologia, acaba de presentar La ciència oculta, una obra que vol reivindicar el paper de la dona en la ciència. En el llibre, repassa la biografia de quinze científiques que van aconseguir grans fites però que mai no van ser prou reconegudes pel fet de ser dones. S’hi recullen casos com ara el de Lise Meitner, clau per a assolir el trencament del nucli atòmic, però que no fou mai guardonada amb el premi Nobel, a diferència del seu company Otto Hahn. Sergi Erill ens explica més històries com aquesta. Podeu sol·licitar o descarregar el llibre de manera gratuïta en aquest enllaç.

—Per què un llibre sobre dones científiques?
—Perquè considero que és molt important remarcar el paper de la dona en la ciència. Va contra el progrés científic negar l’accés a aquest àmbit a la meitat de la població, però, malauradament, les científiques encara no són prou valorades.

—La ciència i la tecnologia encara són considerades ‘coses d’homes’
—Sí, és un error cultural.

—Què s’ha de fer per a revertir-lo?
—Hi ha mesures com ara la discriminació positiva que faciliten que les dones entrin en el món de la ciència, però tinguem en compte que les coses no canviaran del tot fins que no canviï la societat. De fet, el llibre és escrit en to informal perquè pugui arribar a la gent jove. La via més efectiva per a canviar les coses és començar per ells, que són el futur.

—El llibre comença amb una pregunta: Hipàtia d’Alexandria hauria tingut el mateix destí si hagués estat un home?
—Jo crec que s’ho haurien pensat dues vegades a l’hora de perseguir-la. És un cas amb un component religiós claríssim i, evidentment, la religió no s’ha caracteritzat mai pel fet de valorar gaire les dones.

—Maria Kirch va descobrir un nou cometa, però el mèrit se’l va endur el seu marit. Era un fet habitual, segles enrere?
—Depenia del cas. Segurament avui dia encara passa, però no en tenim cap certesa. De totes maneres, aquest és un fenomen general. Hi ha molts investigadors o professors amb posició de poder que s’aprofiten d’aquells qui hi ha per sota, siguin homes o dones.

—Dieu que Ada Lovelace, filla de Lord Byron, és la primera programadora de la història. Per què?
—Va dissenyar unes màquines de calcular que no es van fer realitat mai. Es va adonar que aquestes màquines es podien ensinistrar per tal que traguessin conclusions, discussions…etc. Va fer una tasca tan important que fins i tot la marina americana li ho va reconèixer.

—Anys enrere, algunes facultats de ciències marginaven les seves alumnes. Com ho feien?
—S’arribaven a fer autèntiques bestieses, com ara col·locar-les al darrere d’una separació per a evitar que els homes es distraguessin. En alguns casos, les estudiantes de ciència no podien entrar per la porta principal de les universitats. No els deixaven estudiar determinades carreres i de vegades no podien accedir als treballs de doctorat.

—La dona té el paper que li pertoca a la universitat?
—Avui dia, molta gent critica que els llocs de catedràtic sempre són dominats per homes. Això és real. Va millorant, però molt a poc a poc. S’ha de tenir en compte que aquests càrrecs duren molts anys i, per tant, es triga més a fer el canvi. No és automàtic.

—En casos com el d’Henrietta Swan Leavitt, la tasca de la científica es reconeixia amb el gest de posar el seu nom a un astre. Es tracta d’un premi de consolació?
—No, perquè el fet que bategin un astre amb el teu nom és força important. A banda el premi Nobel, els reconeixements no són gaire freqüents en el món de la ciència.

—A les escoles no es parla de científiques com ella.
—És cert. Valdria la pena que les escoles es qüestionessin la discriminació de la dona en el món de la ciència. Es pot fer de moltes maneres i, de fet, La ciència oculta en podria ser una, perquè pretenem enviar aquest llibre a les escoles.

—Einstein considerava que Emmy Noerther era un geni, però va passar vint-i-cinc anys sense cobrar. Per què?
—Era una forma de discriminació molt estesa. En alguns casos, algunes científiques cobraven sous de minyona. Això ja no passa tant, però encara persisteix. L’últim capítol del llibre recull una recerca publicada als Proceedings of the National Academy of Sciences que consistia a enviar dos currículums molt similars –l’un amb nom d’home i un altre amb nom de dona– a diversos professionals del món de la ciència. Es va demostrar que els avaluadors col·locaven sempre la dona per sota.

—També les avaluadores?
—Sí, i això és molt significatiu. És el pes del costum i de la tradició social. Encara hi ha molt camí a fer i això ho demostra.

—De les quinze biografies del llibre, quina en destacaríeu?
—Totes tenen un motiu per a ser-hi. Personalment, un sempre pensa més en les més recents perquè hi ha més detalls de què van fer. A mi sempre m’han agradat molt Barbara McClintock i Rosalind Franklin. A aquesta última, James Watson i Francis Crick li van robar la teoria.

—La científica per antonomàsia, Marie Curie, no hi surt, al llibre. Per què?
—Vaig considerar que no era un cas representatiu perquè ella no va patir per la seva condició de dona, a diferència de les científiques que surten al llibre. Ella sí que va tenir un gran reconeixement científic i social. Ningú en la història de la ciència no ha rebut dos premis Nobel.