08.11.2016 - 22:00
|
Actualització: 09.11.2016 - 08:55
Els editors de Yonquis del dinero farien ben fet de sospesar seriosament la idea d’adjuntar a cada exemplar uns guants de làtex i una mascareta protectora. És un llibre que fa pudor, enganxifós, que desprèn brutesa i causa indignació. Pel títol, ja es veu clar que el tema principal és la corrupció. Molta corrupció, molt de desvergonyiment, molta impunitat. I es veu clar també que trau a passejar les vergonyes del Partit Popular que durant més de dues dècades ha tingut altíssimes quotes de poder institucional al País Valencià. A mesura que es van destapant sumaris es demostra més i més que aquest poder el van utilitzar molts dirigents en benefici propi.
Des d’uns quants anys ençà, tampoc no gaires, aquesta ferum de la corrupció valenciana ocupa pàgines i espais televisius als mitjans espanyols. Com ja s’ha escrit tantes vegades, el PP ha aconseguit col·locar el País Valencià al mapa de la immoralitat. Casos com Gürtel, Taula, Emarsa, o noms com Fabra, Sanz, Zaplana, Camps, Rus… són diàriament en els diaris.
Un llibre de reconstrucció
Sergi Castillo (Cocentaina, 1978) els ha recollits i els ha posats en ordre. No conta res de nou. No és un llibre d’investigació. ‘És un llibre de reconstrucció –afirma l’autor–. Llegim titulars, sentim notícies i pràcticament cada dia són els mateixos protagonistes, els mateixos casos de corrupció que ens afecten, però ens perdem i jo, com a lector i com a periodista, ja no sé identificar la importància que té un titular. Crec que ens falta molt de context. És com si cada dia veus un paisatge, i de colp t’ofereixen la possibilitat de pujar a un helicòpter i veure una imatge aèria del territori per on has viatjat. T’adones de la frondositat, de fins on arriben eixes coses que tu has vist de manera independent i molt aïllada.’
És per això que Castillo dedica el seu treball als companys periodistes que durant anys s’han jugat la pell, la salut o el lloc de feina per fer surar allò que el poder volia que romangués amagat. També esmenta i reconeix la feina d’alguns polítics que han aconseguit prou material documental per a construir els casos i dur-los a la fiscalia.
L’autor s’ha endinsat en l’hemeroteca i n’ha rescatat articles de premsa, sumaris, declaracions i imatges. Alguns, antics, com en el primer ‘cas Blasco’, i alguns altres, més moderns, com els afers de Rus o l’emblanquiment de diners dins el grup municipal del PP a l’Ajuntament de València. Amb tot aquest material ha escrit deu històries. Històries de podridura. Històries de pillatge amb jaqueta i corbata. Històries de descomposició. Des del sàtrapa condemnat, Vicente Sanz, a l’advocat que necessitava diners per a comprar un Opel Vectra, Eduardo Zaplana. Per aquesta galeria, hi passen, és clar, Rafael Blasco, Rita Barberà, el Bigotes, Alfonso Rus… El bo i millor de cada casa.
Escenes de pillatge i converses obscenes
Són noms que sonen, però calia posar ordre a tota la informació. Sistematitzar-la. Servir-la en forma de narració. Hi ha les escenes de pillatge de la visita del papa a València l’any 2006, que s’encavalquen amb l’accident del metro. Hi ha les festes del pijama de la batllessa d’Alacant amb l’empresari Enrique Ortiz. Hi ha Àlvaro Pérez, el Bigotes, que explica, amb minuciositat i escatologia, com el van detenir a casa seua. Hi ha Rita Barberà i María José Alcón explicant al seu fill com s’emblanquien, de mil en mil, els diners negres que el PP utilitzava en les campanyes electorals. Hi ha, és clar, l’explicació de part del saqueig de Canal 9.
Contemplades l’una darrere l’altra, el lector pot tenir una sensació d’angoixa, d’inundació. Aquella de què parla Umberto Eco a Número zero, aquella gran mar d’informació per a ofegar la informació, per a fer que una notícia passe desapercebuda.
La corrupció ha costat 15.000 milions d’euros al País Valencià
Des de l’helicòpter de què parla Castillo, es veu una teranyina espessa amb tot de fils per on circulen milers de milions d’euros traginats d’un compte a un altre, d’una empresa a una altra, dels comptes públics a les butxaques d’uns quants delinqüents. Uns més confessos, i uns altres no tant. L’autor dóna la xifra de 15.000 milions d’euros. Això és el que es calcula que han costat el malbaratament i la corrupció entre el 1995 i el 2015. El pressupost de la Generalitat Valenciana per al 2017 és de 17.700 milions.
Tots els noms que hem esmentat al principi, totes les cares que il·lustren la portada del llibre, han fet i han desfet, s’han passejat i s’han aprofitat de les administracions i de les empreses públiques dominades per un Partit Popular pràcticament omnipotent durant més de dues dècades. ‘És molt difícil de saber per què la gent continuava votant presumptes delinqüents quan ja se sabia que hi havia indicis per a pensar que ho eren –diu Castillo–. Francisco Camps es presentà a unes eleccions essent encausat. Hi ha moltes qüestions. Una xarxa clientelar. Molts valencians n’han format part, o bé perquè rebien subvencions o bé perquè tenien un familiar treballant en alguna empresa, perquè se sentien partícips d’eixe model que ens havia arrossegat. Una altra explicació és que molta gent es va creure que ens havien col·locat en el mapa, que eixos polítics eren els que ens havien fet ser als valencians el que érem, com si no hi hagués des de Jaume I cap altre dirigent, com si Rita Barberà fos una Mare de Déu dels Desemparats que tots anàvem a veure i demanàvem clemència, o que beneís unes falles o unes festes. Ells eren els autèntics valencians. El PP va saber construir un relat. Ells van posar València en el mapa amb la fórmula 1, amb els grans esdeveniments i els votants els havien de donar les gràcies en forma de vots.’
El silenci de l’oposició i dels mitjans de comunicació
I hom es pot preguntar: mentre tot això passava, on era l’oposició, per què no complia la seua funció de control al govern? Castillo afirma que els valencians han de fer autocrítica perquè no han estat a l’altura de les circumstàncies. ‘Això va des dels periodistes als polítics –diu– a molts col·lectius socials, a l’activisme. Els nostres polítics d’esquerres haurien de pensar quants anys han perdut en batalles internes, en conflictes personals. Dins el Partit Socialista s’ha considerat si denunciar la corrupció dóna vots o no en dóna. Amb tot, hi ha hagut polítics d’esquerra que han fet molta feina, i molt ben feta. A l’oposició que ha volgut fiscalitzar al govern, no li ho han deixat fer. Això ha fet perdre molt de temps. Han estat els tribunals que han accedit a eixos expedients que no es donava a l’oposició, que no podia fer la seua feina.’
També cal posar l’espill davant el mitjans de comunicació, que en molts casos han preferit aclucar-se d’ulls perquè la seua supervivència depenia de les subvencions institucionals que rebien. ‘Els governs que hem tingut han sabut utilitzar els diners públics per a manipular els mitjans de comunicació i potenciar sempre aquells mitjans que donaven la versió que ells volien i castigar els qui tenien uns equips de periodistes independents que treballaven i que publicaven coses denunciant la corrupció. Quants periodistes han denunciat coses i quants han estat perseguits –es demana Castillo–. L’advocacia de la Generalitat, amb diners públics, els ha presentat denúncies per informacions vertaderes.’
El practicant de Benimàmet i el circ mediàtic
Un dels passatges del llibre va dedicat al cas EMARSA, que és l’empresa que gestiona la depuradora més gran de la ciutat de València. Per mitjà del relat coneixem Esteban Cuesta, un infermer del centre de salut de Benimàmet. ‘El fitxa Alfonso Grau, que va ser la mà dreta de Rita Barberà a l’ajuntament, dient-li que, ja que coneix tot Benimàmet per darrere, amb els pantalons abaixats… qui millor que tu per a portar el PP al barri. Això té el seu símil, que és allò de la part fosca. I Cuesta comença a ascendir en el PP. Feia i desfeia.’ I cobrava un sou de 80.000 euros l’any. I ell i els seus col·legues es van arribar a repartir prop de dos milions d’euros de diners que venien en bitllets d’Andorra. I feien regals, aquelles bosses de Loewe que Rita Barberà agraïa, aquelles plomes de Montblanc o els pernils ibèrics. I hi havia tot allò de les traductores romaneses.
Continuant amb la llista, al llibre hi ha Alfonso Rus comptant bitllets. I els cent grams de caviar que volia Ricardo Costa per a celebrar la nit de Nadal. I ‘l’amiguet de l’ànima’. Tot ha eixit a la premsa, sí, però ara es llegeix com un relat entre obscè i sòrdid.
D’alguns d’aquests casos, se n’ha fet un espectacle mediàtic. Marcos Benavent mateix, encausat pel cas Imelsa, l’empresa pública de la Diputació de València, ha construït un personatge que la premsa ha acollit amb delit. S’ha passat del silenci més escandalós a la reiteració de sons i imatges. Un circ. Sergi Castillo també reflexiona sobre això. ‘És possible que en alguns moments la corrupció es veja com un espectacle. Però jo he de dir que no m’importa. És necessari que això arribe al ciutadà i si per arribar al ciutadà s’han de fer programes especials on aquestes coses es venen de manera més comercial que periodística, si busquen el missatge adequat perquè el ciutadà ho entenga, em sembla positiu. La societat d’avui dia consumeix la informació de manera diferent. Tot tendeix a aquest espectacle.’
El negoci del fem
Més amunt citàvem Esteban Cuesta i els seus negocis amb la depuradora, però no és l’únic que s’aprofitava de la brossa. Al Baix Segura, a Oriola, Enrique Ortiz, Angel Fenoll, coneguts pel cas Brugal, també es van voler folrar a costa dels residus. De tota mena, des de deixalles domèstiques a industrials i fins i tot hospitalàries, sense destriar. Segons Sergi Castillo, ‘abocaven el fem directament en un camp i després el tapaven, que és el mateix que conta Roberto Saviano a Gomorra. És el que fa la màfia a Itàlia. On més diners hi ha, on més diners es poden robar és en la brossa i en les gran adjudicacions de la brossa, de l’aigua… Algunes empreses es reconverteixen en grans empreses del negoci del fem. Enrique Ortiz n’és un exemple, ell que no s’havia dedicat mai a aquest negoci. L’escàndol no és només de corrupció econòmica, és ambiental. Posen en perill el futur de molta gent. Hi ha investigacions del SEPRONA, però els jutjats d’Oriola estan saturats.’
Les set vides de Rafael Blasco
Un dels capítols més potents del llibre és el que parla de Rafael Blasco. Ara és a la presó de Picassent. Blasco ha estat durant quaranta anys en política. Ha estat set vegades conseller amb tres presidents i dos partits polítics. L’autor del llibre s’entreté a explicar el trànsit de Rafael Blasco entre la seua militància en el FRAP i la justificació de les polítiques dutes a terme pel Partit Popular. ‘Havíem sentit parlar molt d’ell. L’hem vist molt a les corts. Però descobrir què ha estat el FRAP, el moviment de la resistència antifranquista… Jo no el coneixia, he vist què va fer, la lluita armada, defensant uns valors, uns ideals, veure com aquesta persona que va ser detinguda unes quantes vegades, que va patir tant, és capaç de fer la trajectòria política que ha fet, al PSPV, al regionalisme intentant crear aquesta Convergència valenciana, per arribar al PP justificant i dient que el que realment s’havia de fer era el que feia el PP, em sembla una vida de pel·lícula. Justifica el llibre.’
A l’obra s’explica que quan Rafael Blasco era conseller de Cooperació hi havia una partida de sis milions i mig d’euros destinats a obres de sanejament d’aigua a Nicaragua, el Camerun i Haití. També tenien un programa d’atenció a xiquetes violades i infectades pel virus de la SIDA. Prop de quatre milions i mig, més de la meitat d’aquests diners, se’ls va quedar una trama que va comprar pisos i solars a València.
Molts casos pendents
Sobre si encara ens queden grans casos per conèixer, Sergi Castillo esmenta el de la Fira de València, encara en fase de tramitació. ‘Queden coses de la visita del papa, el càrtel del foc, on hi ha implicat Serafín Castellano. La fórmula 1. S’ha decretat secret de sumari sobre les investigacions i això ens avisa que s’hi han trobat coses importants que poden afectar Francisco Camps i Alberto Fabra, que és qui va firmar l’absorció de Valmor per part del Circuit del Motor… Hi ha molts anys davant per a parlar de corrupció. El llibre fa justícia sobre això. La llei i els jutges diuen una cosa, però allò que fan els nostres governants s’ha de contar. Siga il·legal o no. Potser és legal però no ètic. Els periodistes hem de contar què passa. Això tracte de fer jo. Quan eixes persones ixen de casa han de sentir vergonya de la mirada de la gent que hi ha al seu voltant i que diu: per culpa de les decisions que vàreu prendre avui el meu fill no té una beca o ha d’anar a un mòdul pre-fabricat, no tenim ajudes a la dependència… Eixa condemna no ha de ser judicial.’
Yonquis del dinero, de Sergi Castillo, publicat per Ediciones Lectio, surt a la venda avui.
